LOS IMPOSTORES
The deceivers
(1981)

Alfred Bester

Editorial:
Gigamesh
(2013)

Col.lecció:
Gigamesh breve

Núm: ---

Pàgines: 185

Altres edicions:

1988 Martínez Roca, Superficción, 112

Pensava que mai diria una cosa així: Una novel·la d’Alfred Bester m’ha decebut. Tot i que dit d’aquesta manera sembla més fort del que és. El que em passa és que tinc a Bester en un petit pedestal per diverses raons: No només per ser un escriptor excepcional i un visionari en molts aspectes de la ciència-ficció si no per raons més nostàlgiques (qui no les vulgui escoltar que es salti el següent paràgraf).

Jo vaig començar una mica tard amb això de la ciència-ficció, sempre m’havia tirat més la fantasia. M’havia llegit la saga dels robots i fundacions d’Asimov, alguna cosa de Clarke i poca cosa més. Vaig cometre el deliri d’empassar-me la Trilogia de Mart del Kim Stanley Robinson... una obra molt profunda i plena d’idees, però tremendament avorrida. I així, d’aquesta manera em vaig desencantar una mica de la ciència-ficció. Però al cap dels mesos, passejant el dit amb certa deixadesa per la secció fantàstica d’una llibreria vaig trobar dos títols que em van cridar l’atenció: Las puertas de Anubis de Tim Powers i Las estrellas mi destino d’Alfred Bester, publicats ambdós per Gigamesh. Me’ls vaig comprar i se’m van obrir un munt d’universos i mons que eren allí mateix però que jo, amb la meva mirada opaca no havia descobert encara. Sobre el primer llibre no en parlaré ara, però sobre el segon sí: Las estrellas mi destino és una de les poques novel·les a la que he posat un 10. I més tard vaig devorar amb fruïció també El hombre demolido també de Bester. De manera que aquestes dues novel·les em van animar sobre manera a continuar buscant títols de ciència-ficció.

Alfred Bester va escriure aquestes dues primeres novel·les a mitjans dels anys 50 i després va callar – almenys novel·lísticament- durant molt de temps. Fins al cap de 20 anys no s’hi va tornar a posar i Los impostores és una de les novel·les d’aquesta segona tongada (encara més tardana). Quan vaig veure que Gigamesh regalava la novel·la –a l’igual que la resta d’elles ubicades dins la seva col·lecció “Gigamesh breve”- em vaig sentir molt feliç. Ara bé, sense retreure ni per un moment la política comercial de l’Alejo Cuervo – ja em direu qui més regala novel·les amb aquesta facilitat- entenc que Los impostores costi de trobar lloc a la col·lecció normal de l’editorial.

Bester ha escrit una novel·la que sembla un experiment: Per una banda té l’impuls i la força que recordava dels seus clàssics. Un ritme demolidor, amb diàlegs plens de vida i amb descripcions curtes i precises. També està plagada de bones idees, de subtileses, una petita explosió de conceptes que ens fan venir a la memòria passatges de Las estrellas mi destino i la seva forma d’expressar certs sentiments o certes indicacions perquè el lector jugui a dues bandes: amb el contingut de text i amb la manera de llegir-lo i d’interpretar-lo.

Fins aquí, aquest és el meu Bester. Però l’argument està molt poc cohesionat i els personatges tampoc són un exemple de credibilitat. Tota la novel·la sembla estar escrita amb una clau d’humor – a vegades entrant en l’absurd- que entona bé amb les bones idees que exposen però que són abandonades per l’autor de manera que no poden arrelar en nosaltres. Mireu això: el sistema solar ha estat en bona part colonitzat per les antigues potències mundials: Així hi ha francesos, italians, belgues, xinesos i compte! Maoris neozelandesos ocupant planetes o satèl·lits d’alguns gegants gasosos. El viatge espacial s’ha regularitzat i no és estrany i les intrigues sociopolítiques tornen a aflorar. Rogue Winter és el fruit d’un experiment radioactiu el qual després de créixer acollit pel cap d’una tribu de maorís de Ganímedes, descobreix que té el poder de detectar la sinergia de l’univers... com si pogués entrellucar entre línies, com si captés les pautes amagades a l’ull humà i que el mateix univers li transmet – una mica com la teoria de Gaia en plan matusser-. I aquest senyor s’enamora d’una titànida – o més aviat al revés-, l'única raça extraterrestre del sistema, que a més posseeix capacitat polimorfa.

El problema no és tant assimilar aquests conceptes i prendre’s una mica en conya l’argument; el problema és que l’autor no sap unir-ho amb un flux narratiu coherent. M’explico: Un no acaba d’entendre què pretén Bester doncs no explota les idees que planteja, la trama argumental és confusa, sovint et narra episodis derivats que no aporten res i l’estil és a vegades poc literari, com escrit amb molta pressa, com si volgués realitzar un experiment a veure si els pobres lectors som capaços de seguir-lo. I sí, en som capaços però amb desgana, esperant veure com s’acaba una novel·la que és en certa manera un despropòsit fet expressament.

Continuo afirmant que Bester és un autor extraordinari, capaç d’oferir-nos imatge impactants amb una lectura directa; però en aquest cas li ha mancat frenar una mica una prosa que sembla treta d’una ment febril. Tot i no haver-me agradat li he reconèixer els seus mèrits i si no heu llegit mai a Bester, feu-ho, encara que potser que aneu a buscar els seus dos clàssics i deixeu aquesta obra per mirar d’aprofundir en la seva escueta bibliografia, com si fos un rara avis.