JO, ROBOT
I, Robot
(1950)

Isaac Asimov

Editorial:
2001
(1987)

Col.lecció:
Pleniluni

Núm: 1

Pàgines: 236

Traductors:
Antoni Ibarz &
Joaquim Martí

No podia deixar passar el centenari del naixement d’Isaac Asimov sense llegir o rellegir alguna de els seves obres. No és que consideri al Bon Doctor el millor escriptor de ciència-ficció però sí un dels seus màxims impulsors i un dels que m’ha fet sentir meravellat davant una imaginació tan fèrtil. Tampoc és que pretengui rememorar les seves dèries i passions (bé, això, una mica sí) però estic convençut que no només per a un servidor, sinó també per a molts de vosaltres...

... amb Isaac Asimov va començar tot.

I això es mereix un gran respecte. I no una, sinó moltes relectures de les seves obres clàssiques que vulguem o no van tenir una enorme influència en altres autor i lectors i que van ajudar a consolidar la ciència-ficció a la seva edat d’or. Fa una colla d’anys, tot i que ja havia mig llegit les Fundacions un cop, quan vaig assabentar-me que Asimov havia unificat les seves diferents sagues (Robots,  Imperi i Fundacions) en una de sola que abastava milers d’anys d’història futura de la humanitat, vaig decidir començar-ho tot des del començament i llegir-les per ordre cronològic (els contes de robots, les quatre novel·les dels robots, la trilogia de l’imperi i les set de les fundacions). I així va ser com aquell 1997 em vaig empassar bona part de tota la història galàctica que Asimov havia imaginat.

Pel que fa als contes de robots, tot i saber que el primer recull era el Jo, Robot, vaig atacar una altra antologia que tenia més a mà (Visiones de Robot) on creia que tots els relats de robots estaven inclosos. I no era així, en faltaven, potser, la meitat i a més no guardaven l’estructura de l’antologia original en forma de fix-up. Així que aquest fatídic 2020 (on ja hagués pogut aparèixer un holograma de Hari Seldon per avisar-nos dels mals que venien) encara tenia més raons per posar-me a devorar la seva antologia més coneguda i que va obrir les portes a tot un món: Jo, Robot. I he escollit l’edició de la mítica col·lecció Pleniluni que va arribar a treure fins a cinc edicions en català als anys vuitanta (un fet dificilíssim de superar avui dia).

Aquí, a Jo, Robot, és on Asimov formula per primer cop les famoses tres lleis de la robòtica (que ja sé que coneixeu tots però que reproduiré perquè per mi són un fet quasi històric que em va fer somiar per primer cop amb les possibilitats de la ciència-ficció):
1.- Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.- Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei

I és en aquest volum també on l’autor les estira, tergiversa, deforma, adapta i capgira per jugar amb elles, per provocar conflictes que dirigeixen la seva atenció a l’ètica més que a la tecnologia i on es promouen històries on cal que els humans resolguin enigmes del perquè una sèrie de robots no funcionen correctament tot i posseir uns paràmetres infal·libles. Aquests contes, protagonitzats per robots arcaics sense polir i que tot just es poden considerar prototips, són el preàmbul des d’on es basaran les premisses de les novel·les de caire policíac posteriors protagonitzades ja per androides molt més desenvolupats com R. Daneel Olivaw. I més enllà amb la connexió amb l’Imperi galàctic i el per mi mític robot R. Giskard Raventlov. 

Però centrem-nos una mica: Jo, robot, com comentava, és una sèrie de relats escrits per a revistes a la dècada dels 40 i interconnectats lleument entre ells i que van ser unificats l’any 1950 a través d’una estructura de fix-up (on el conjunt dona una visió més amplia que cada història per separat). El nexe d’aquests contes és l’evolució tecnològica dels robots durant dècades sota la vigilància de Susan Calvin, la robopsicòloga de l’empresa U.S. Robot & Mechanical Men Corporation, que cohesiona els contes i els posa en context. El fet que existeixi una professió com la robopsicologia ja llança pistes sobre com tracta Asimov als robots i els seus tarannàs: no com a simples màquines funcionals sinó com a quelcom molt més enrevessat.

Trobarem uns primers contes amb robots molt arcaics i descobrirem com aniran evolucionant en el temps fins a gaudir de les històries de robots d’aspecte humanoide indistingibles dels humans i que de retruc enllaçaran amb una de les obsessions de l’autor: la preocupació de l’esdevenir de la humanitat. Asimov estableix que la ciència robòtica sigui una crossa, una ajuda permanent per impulsar el desenvolupament de les societats humanes (això es veu clarament en els darrers contes) i per anticipar problemes que podrien ser catastròfics per aquest desenvolupament — aquesta idea seria explotada significativament més endavant amb els seus cicles de l’imperi i de les fundacions—.

Així doncs, descobrirem nou relats escrits de forma molt directa i amb un aire un tant divulgatiu, amb els diàlegs com a motor de la narració i on l’autor, com comentava, juga a fer i desfer les seves pròpies regles per acostar-nos el que va imaginar ell com a vida artificial a mitjans del s. XX. Gaudirem dels robots i d’una dels reculls més ben valorats de la ciència-ficció més clàssica.  

Comencem amb “Robbie”, el primer robot, tosc, rústic, que ni tan sols parla i que serveix més que per demostrar l’afecte que els humans poden sentir per una maquinària autònoma. Serveix per introduir-nos a Susan Calvin de petita i per entrellucar els vincles afectius de la protagonista amb la vida artificial.

A “cercle viciós” és el primer conte on les tres lleis de la robòtica entren en conflicte. En un escenari perillós al planeta Mercuri un robot queda paralitzat sense saber quina ordre complir mentre els humans lluiten per no morir. Una narració tensa i ben portada. Molt bo.

“Raó” ens explica la visió d’un robot acabat d’acoblar en una nau espacial que demostra curiositat per la pròpia intel·ligència i es permet, per tant, aportar una filosofia i una teologia distintiva a sí mateix. És un primer tret evolutiu en un robot.

Una altra manera de transmetre un problema de funcionament és quan un robot posseeix la capacitat de donar ordres a altres robots que funcionen com a apèndix seus. A “Atrapa el conill” en descobrirem algunes conseqüències.

Asimov va fer un salt especulatiu molt gran amb “Mentider” on una Susan Calvin adulta protagonitza el conte i ha d’esbrinar, seguint les estrictes lleis de la robòtica, el comportament de la psique d’un robot que menteix voluntàriament i les repercussions psicològiques un cop es descobreix que pot llegir la ment dels humans.

Un altre conte excel·lent és “El robot perdut” on un robot s'amaga entre els seus congèneres seguint una ordre directa i es creu mes llest que els humans. Es força el compliment de les lleis fins a límits molt interessants.

Com comentava, els robots són una base innegable per ajudar a la humanitat a evolucionar tecnològicament. La construcció d’un motor interestel·lar per poder viatjar més enllà del Sistema Solar passa per aquest conte, “Evasió” on les decisions d’un robot posaran les coses difícils als companys tècnics de Susan Calvin.

Els darrers contes tenen un caire especial i assenten la integració quasi total dels robots a la societat terrestre. Asimov ja preveu que la incessant evolució robòtica tindria enfrontaments amb part de la humanitat, retrògrada i conservadora. A “Evidència” Asimov ens presenta per primer un cop un robot indistingible d’un humà i que a més, posseeix un càrrec de rellevància i on aquest conflicte entra en joc.

I finalment, l’autor ens lliga la mateixa evolució humana a l’ajuda intrínseca de la robòtica, que a través de les seves tres lleis només pot buscar el bé per a la societat terrestre. “El conflicte evitable” és un conte que comporta mirar molt més enllà per determinar si els robots estan dirigint i especulant les millors decisions per a la societat a la que serveixen. Ja aquí entrelluquem la llei zero que va desenvolupar novel·les (i segles més tard) el meu estimat robot Giskard Raventlov (si no recordo malament a Robots i imperi)

Poc més puc dir. Finalment he llegit —de la forma correcta— una antologia que va fer història i que certament, potser literàriament és lluny d’autors contemporanis com Ray Bradbury però en canvi sí que estableix millor les sòlides bases per al sentit de la meravella que Asimov ens va inculcar sobre les possibilitats quasi infinites d’una humanitat en expansió per l’univers.

Imprescindible per conèixer de primera mà a l’autor més influent de l’edat d’or.

Eloi Puig
09/12/2020