JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS
(2021)

Joan-LLuís LLuís

Editorial:
Club Editor
(2021)

Col.lecció:
---

Núm: 102

Pàgines: 290

La darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís ens acosta a un viatge molt especial, a una petita aventura que es centra en uns personatges carismàtics i amb una fita que sembla endinsar-se en els terrenys de la utopia social. Però sobretot és una declaració d’intencions sobre l’amor a la literatura i als contes, a l’origen de les històries, un cant i un homenatge tant a la tradició oral com a l’escrita en uns moments que ara ens semblaran llunyans però que dins de la història de la humanitat, podem dir que són instants esgarrapats al temps fa quatre dies.

Joan-Lluís Lluís es posa la gorra d’un narrador omniscient, que a vegades dialoga amb lector de forma directa i que ens trasllada als primers anys de l’era cristiana. Ho sabem per un fet històric (l’únic que s’esmenta de fet): L’exili que l’emperador August imposà al poeta Ovidi. Un exili a les llunyanes costes de la Mar Negra, a Tomis, el que anys més tard esdevindria la ciutat de Constança. Però aquest narrador omniscient que ho sap tot, ens amaga informació detallada, precisa. I ho fa de forma expressa: La història que l’autor ens proposa sobre Junil i el seu viatge es difon en una Europa primigènia, mig controlada per l’Imperi [Romà] i amb nombroses tribus de bàrbars més enllà d’una encara poc precisa frontera entre la suposada civilització i les terres per civilitzar.

Junil és una noia que treballa pel seu pare, un escriba d’un imaginari poble situat al límit nord de l’Imperi. Podem suposar que és a la Gàlia oriental o potser fins i tot en terres helvètiques però no importa. Junil aprèn a llegir i a confeccionar llibres per al seu pare que la tracta amb desdeny. El seu món ensopit i avorrit esclata quan llegeix per primer cops els poemes d’Ovidi. I la seva vida no torna a ser la mateixa.

(...) “Llegeix sola, sempre amb veu molt baixa per por que algú, sentint-la, li furti les paraules i amb elles l’emoció. I quan acaba un rotlle va al temple a resar i ofereix un sacrifici” (...)

Els poemes d’Ovidi, la literatura i el fet de poder tornar-hi sempre que un vulgui, a través de les paraules plasmades en pergamins, és per Junil, una sensació semblant a la il·luminació. Per exemple, parlant de l’únic manuscrit que conserva d’Ovidi:

"Res, de fet, no li havia semblat mai tan digne de ser contemplat, ni postes de sol, ni guspires de flors, ni estàtues de déus aguaitant des dels temples, ni tan sols el record que té de la cara de la seva mare. Du la quinzena part de la cosa més bella que existeix. La cosa que més burxa les entranyes, que s’hi instal·la i s’hi queda per sempre.”

En un moment donat la jove protagonista ha de marxar, fugir del poble, abandonar la biblioteca on s’hi reclou tantes hores com pot. I juntament amb un parell d’esclaus i un vell gladiador, s’allunyen vers al desconegut, a l’aventura, a la crua realitat d’unes terres de les que no saben pràcticament res i de les quals només corren llegendes dels seus homes i déus.

Aquest serà un viatge curiós i que de bon principi sembla dirigit al fracàs. Una noia de poc més de setze anys, dos esclaus, un dels quals és devot seguidor de la deessa Minerva, l’altre, persona de confiança de la família. Un vell xaruc que explica amb certa nostàlgia les vicissituds del seu passat de gladiador. Ho sigui, un grup de perdedors, de refugiats. Però aquest colla estranya camina i camina. I creua aquella frontera inexistent i es troba amb una altra cultura. Potser menys refinada, més brutal però amb la que té moltes coses en comú amb la gent de l’imperi: Els déus d’un lloc i de l’altre en el fons obeeixen a les mateixes necessitats de saber i de coneixement. Necessiten igualment sacrificis i fe. Potser tenen noms diferents però en el fons comprovem com uns i altres, com la gent de l’imperi i també els salvatges de les terres bàrbares, comparteixen creences i supersticions.

Les diferents llengües, també els dialectes, el xoc cultural són només impediments circumstancials si dues persones es volen entendre. L’autor realitza un exercici sublim d’acostament entre realitats un tant oposades però que no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Només una frontera poc vigilada i difusa separa aquestes realitats.

La capacitat d’entendre’s entre dues o més cultures a priori antagòniques és un dels punts focals d’aquest viatge, una petita odissea que va guanyant adeptes a cada setmana. Un grup que voreja muntanyes, boscos salvatges i rius profunds amb la única missió principal de sobreviure i amb l’objectiu d’arribar a un país on no existeixen els esclaus, una fita que té nom: El país dels alans.

Per a narrar-nos aquest viatge, Joan-Lluís Lluís utilitza especialment els diàlegs d’uns personatges que potser no són memorables però sí entranyables. I també capítols curts que fomenten una lectura ràpida on l’atenció dels protagonistes va variant segons les circumstàncies, perquè aquesta és una novel·la coral, on Junil és només el tret de sortida, l’excusa, per reunir una sèries de persones caminant juntes i que van acaparant el protagonisme de forma molt equilibrada. La mateixa Junil es fon una mica en el grup en tota la part central del llibre, sent una caminant més, sense destacar més que els altres. Només al final tornarà a tenir un cert protagonisme.

Però al diàleg, el fet d’entendre’s amb una altra persona que no parla el teu idioma, se li ha de sumar aquell amor, passió per representar les històries, les rondalles i també l’admiració pels llibres i el concepte de ser continents de saber i cultura. Ho sigui que la transmissió del coneixement i de les creences és una part vital d’aquesta història. Per una banda, llegir llibres com un acte emotiu i edificant és una de les descobertes per part de la Junil, sembla com si fos una cosa de déus. La devoció per Ovidi així ho evidencia. Però també toparem a aquest homenatge explícit a la tradició oral d’explicar relats al voltant del foc. També d’inventar-se’ls, de fabular sobre fets reals afegint-hi modificacions, dreceres, mentides, exageracions... tot plegat forma part del relat i de la vida mateixa.

(...) “—No en teniu prou de només sobreviure? (...) —Jo sí que en tinc prou, jo vull viure, i per saber que visc he d’imaginar coses que no serveixen per a res més que per treure’n una mica d’alegria.”

Aquest és un paràgraf que resumeix breument la mateixa essència del missatge de l’autor. Ell mateix en una presentació ens comentava que “Amb el foc perpetuem el dia. És font de seguretat” i que “L’ésser humà es constitueix de sang i ossos... s’alimenta de ficció”. Els contes a la vora del foc com moment de transmissió d’històries. Joan-Lluís Lluís sol acabar la presentació dels seus llibres explicant un conte, una narració, parcialment inspirada o recollida d’altres. I ell relata aquella història, introduint noves escenes, o modificant-ne d’altres, per mirar de millorar-la, sempre de forma oral. Qui reculli el relleu d’aquella història, l’explicarà a la seva manera i mantindrà viva una idea, uns personatges que podran anar passant de boca en boca. Em va semblar la cirereta perfecta per a presentar-nos una novel·la que tracta, en part, precisament d’això.

Així doncs, on ens porta la lectura de Junil a les terres dels bàrbars? Perquè recordem que els personatges són gent vulgar que no fa res d'extraordinari (com no sigui mirar de sobreviure). Però aquesta mescla de personalitats i experiències viscudes per cada un d’ells sumen una història que la van construint a mesura que el grup s’eixampla. Un grup amb el que empatitzes de seguida. T’importen. Potser és cert que el final ens deixa una mica sobtats, amb ganes de més; fins i tot es podria definir com anticlimàtic, però cal pensar que és més important el viatge en sí que el lloc on volen arribar els viatgers.

Potser una utopia és un somni sobre una fita o un lloc impossible, però mentrestant, el mateix camí per assolir-la, per buscar una millor vida per les persones, es converteix en la mateixa utopia somiada.

Eloi Puig
30/11/2021