justicia auxiliar
Ancillary justice
(2013)

Ann Leckie

Editorial:
Ediciones B
(2015)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 415

Quan una novel·la ve recolzada per multitud de premis, entre els que figuren l’Hugo, El Nebula, El Locus i el Arthur C Clarke és que alguna cosa té, alguna cosa la fa especial. Vaig llançar-me a llegir Justicia Auxiliar precisament per aquest motiu – i perquè em venia molt de gust llegir space opera-. A més, la portada era atractiva i la contraportada t’omplia de bones vibracions. El resultat ha estat colpidor en diversos aspectes doncs certament Justicia Auxiliar és un space opera però no com m’esperava; entenc també que hagi guanyat diversos premis però també crec que se n’ha fet un gra de massa de tot plegat.

Per començar parlem de la trama que ha creat i treballat una autora completament desconeguda com és Ann Leckie: Bona part de l’univers conegut està dominat per un gran imperi, el Radch, una immensa col·lecció de mons i sistemes estel·lars habitats bàsicament per humans que s’expandeix sense trobar quasi resistència. Però qui domina aquest imperi, qui controla les annexions de nous sistemes, qui dirigeix el món dels humans no és una persona, és una IA, una Intel·ligència Artificial que des de fa milers d’anys regeix el destí de pràcticament tota la humanitat disgregada per l’espai. No només això; amb els humans conviuen màquines, altres IA conscients que s’integren a la vida civil i militar de l’Imperi Radch. Des d’administrar estacions espacials a naus de guerra, les IA tenen un paper més dins l’entramat de l’imperi – fins aquí, el plantejament m’ha recordat la sèrie de La Cultura d'Ian M. Banks-. Però a més, la majoria d’elles posseeixen apèndixs en forma de cossos humans, anomenats auxiliars, que formen part de la mateixa IA. Aquests auxiliars no és que no posseeixin consciència pròpia, és que la seva ment és la mateixa IA, de manera que una sola ment pot controlar milers d’auxiliars que poden realitzar tasques completament diverses en llocs totalment dispars.

Ens trobem doncs amb Breq, l’últim apèndix conscient, l’últim vestigi del que fóra la nau Justicia de Toren. Un auxiliar que està cercant quelcom de molt important en un apartat planeta per ni més ni menys destruir al Lord del Radch, l’entitat suprema que governa l’univers dels homes. Cal esmentar aquí que el Lord del Radch aplica les lleis i la justicia segons la seva visió conservadora – o no- del control de l’imperi. No actua de mala fe o com un tirà, o almenys la seva ment ho veu com una forma lògica de créixer. Fascinant. No és estrany que la premissa atrapi a qualsevol afeccionat a la ciència-ficció doncs per començar el protagonista és un cos humà sense cervell amb una IA que el controla, una IA que havia estat una nau de guerra gegantina amb milers d’auxiliars al seu seu servei. Ann Leckie es guanya a pols l’oportunitat que els lectors s’endinsin en la seva novel·la, només per proposar una temàtica tan original.

L’estructura de la novel·la comença sota dos fronts: El present on Breq maquina per aconseguir arribar a un dels milers de cossos del Lord del Radch i el passat on s’expliquen les circumstàncies que van provocar la destrucció de la Justicia de Toren i la causa del perquè Breq prepara la seva venjança. Són capítols alterns, ben descrits però que sobtaran al lector pel seu ritme. Si bé aquest és constant- sense pràcticament cap alteració- observem com els personatges no empatitzen massa amb el lector. Es clar que un és la ment d’una màquina i l’altra un tinent que acaba de despertar d’una criogenització de mil anys, de manera que potser no podem demanar massa. Però el fet és que ens atrau la història, no els personatges i això a la llarga fa ressentir la valoració de l’obra.

Com deia, Leckie demostra una bona habilitat per descriure’ns les meravelles i les consciències col·lectives que comparteixen els apèndixs de les IA. També fa una bona feina en les polítiques planetàries, els costums etc de les societats que ens anem topant doncs ens resulten creïbles. Tot plegat, força admirable.

I llavors també hi ha el tema del gènere.

Aix! El gènere! En la llegua radch, el gènere no té importància de manera que quan es parla no es detalla si l’interlocutor és mascle o femella. Això, que a priori sembla una idea interessant – i més si tenim en compte que qui governa és una IA i que de ben segur tant li fa si els seus subdits són mascles o femelles- a la pràctica es torna un mal de cap pel lector. Per començar en anglès molts càrrecs militars tenen un caràcter neutral, a part que els articles no demostren de quin gènere estem parlant, però en les llengües romàniques sí que tenim articles per assenyalar aquest fet. De manera que la traductora – amb bon criteri- ha traduït totes les vinculacions de gènere al femení. Sembla que estiguem llegint una novel·la exclusivament protagonitzada per dones! Però trobo que aquí Ann Leckie l’ha espifiat volent donar un to encara més original a les seves societats a través de la llengua i la desaparició del gènere. Que al final de la novel·la no tinguem clar que el 95% dels personatges que apareguin són de sexe masculí o femení no ajuda i provoca una gran confusió.

A més, aquesta pràctica és enganyosa completament. Si a la novel·la s’hagués descrit en qualsevol moment l’aspecte físic d’un personatge amb detall – corbes femenines, barba, pits voluptuosos, musculatura, to de veu, alçada etc..- sabríem perfectament què són i no caldria tanta parafernàlia amb el gènere. L’autora se’n cuida de no formular descripcions que puguin fer entendre si un personatge és masculí o femení; i això, senyors és fer trampa. Si aquesta novel·la algun dia s’adapta a la gran pantalla, la qüestió del gènere semblaria ridícula per exemple.

En tot cas, és un punt important a ressaltar. Leckie aposta molt pel tema del gènere i encara que li surti més o menys original, acaba per cansar bastant al lector que li costa imaginar-se als personatges- inclús al principal-. És un tema tan enganyós com el de la portada en la qual se’ns mostren uns caces espacials que sembla vagin a combatre quan la veritable temàtica de fons són les interaccions entre intel·ligències artificials.

Justicia Auxiliar és un concepte de novel·la que cal tenir molt en compte i que de ben segur que als més veterans haurà agradat per les dosis d’originalitat que comporta però per a altra banda li manca una dosi més significativa d’acció i emoció. És un llibre que recomano llegir, però sobretot per la seva frescor argumental, per alguns cops d’efecte senzillament sublims i per ser una obra innovadora. Però també aviso que és lenta en avançar i que els personatges resulten freds i poc estimulants. Una barreja de sensacions que veurem ampliada a les seves seqüeles, tot i que la novel·la és força autoconclusiva.

Eloi Puig 10/07/15