KWAIDAN
HISTÒRIES JAPONESES DE FANTASMES
Kwaidan: Stories and Studies of Strange Things
(1904)

Lafcadio Hearn

Editorial:
Més Llibres
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: 15

Pàgines: 192

Traductor:
Ricard Vela

Altres edicions:

CASTELLÀ
1922 Calpe
1987 Siruela
2007 Alianza Editorial
2015 Les punxes peninsular

És un fet que una de les cultures del món que més ha atret (i atrau) la nostra atenció és la de la societat japonesa. Avui dia, el país nipó és un punt d’atenció constant on el viatger occidental desitja anar (us ho puc confirmar des de la meva vessant d’agent de viatges, doncs el Japó és, de lluny, el país on enviem més viatgers). Cert és que la convivència de la més alta tecnologia i les tradicions més preservades són un contrast interesantíssim però darrera s’oculta una riquíssima mitologia i tradició fantàstica, i és on Japó es converteix — altre cop— és un gegant que exporta icones influents a tot arreu del planeta. Ens arriben des de totes bandes, especialment a través del cinema, de l’anime, el manga o els videojocs (jo mateix aquests dies estic immers en el Ghost of Tsushima per exemple) i contínuament ens apropen els valors de la societat nipona, tant si es basa en l’actualitat com si fa referència a la seva prolífica edat mitjana.

Potser bona part d’aquesta fecunda imaginació sobre deus, fantasmes i éssers màgics que confraternitzen amb la població d’una manera o una altra, no hagués arribat de la mateixa manera a occident sense l’encomiable tasca de Lafcadio Hearn, escriptor i corresponsal britànic que entre moltes destinacions es va acabar establint al Japó a finals del s. XIX fins a la seva mort. Hearn va enamorar-se del país del Sol naixent i de la seva herència cultural — com no podia ser d’una altra manera— i es va dedicar a recollir històries, mites, llegendes fantàstiques per tot el país per traslladar-les a occident a través d’un extens llegat literari. Pensem que el Japó vivia uns moments de transformació radical en aquella època. Els vells costums, les antigues tradicions, estaven a punt de decaure, fins i tot de perdre’s darrere d’un progrés que trencaria de forma força sobtada amb elles. Ni tan sols els mateixos japonesos s’havien preocupat massa de conservar aquests contes, aquestes històries sobrenaturals de forma més o menys coherent. Lafcadio fou, doncs, el precursor de que occident conegués — i s’interessés— per un país tan llunyà i diferent com és el Japó.

Va escriure diversos llibres i antologies sobre tots aquests mites mig perduts i la seva rellevància és important en qualsevol racó de món per això és tan pertinent que s’hagi traduït finalment al català. Un motiu més per la qual cosa aquest volum, Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, és una obra més engrescadora encara. En ella podrem descobrir moltíssims relats fantàstics, especialment dedicats als fantasmes. Però es que l’autor no només narrava histories i contes, sinó que els posava en context, ens descrivia costums o paraules que aportaven significats ocults per als europeus. Feu una tasca divulgativa alhora que literària. El present volum, a més dels contes originals de la primera edició, també inclou altres relats fantasmagòrics provinents d'altres obres de Hearn

Aquests contes de fantasmes, però, no estan pensats per inculcar por al lector. Mes aviat descriuen una fantasia basada en llegendes rurals de forma innòcua (en el sentit terrorífic, vull dir). Crec que el concepte de fantasmes o esperits es tan present en la societat japonesa que la majoria d'aquests relats, encara que tractin temes escabrosos, no s'han de prendre com una fita per espantar als oients/lectors sinó mes aviat com una expressió artística o fantàstica del gran folklore local donada la gran convivència amb el tema espiritual que posseïa la societat japonesa. I això no sempre es tradueix com a temor vers als fantasmes. Sovint hi ha histories magnifiques que destil·len respecte o admiració pels ancians i per la natura i que transmeten sensació de pau, tot i ser relats sobrenaturals.

Les històries que ens acosta Hearn són contes curts, molt senzills, fins i tot austers (com correspon a la cultura nipona) però no per això menys estimulants. La part literària potser queda més relegada a un segon pla perquè la premissa sota la qual ens explica cada conte de fantasmes sol ser molt atractiva. Com deia, els relats tenen un aire intrigant però que no arriben a produir sensació de terror, com més aviat podria resultar a la nostra tradició. Alguns fins hi tot, no estan finalitzats (l’autor no va poder recollir o escoltar el final) i és una llàstima perquè amb un dels meus contes preferits m’he quedat amb la mel als llavis.

A Kwaidan trobarem, doncs, històries que plantegen dilemes dramàtics relacionats amb esperits i fantasmes i que solen estar relacionats amb històries d’amor o venjança. Un reflex de les passions humanes sota l’àuria fantàstica. Al ser relats recollits de forma majoritàriament oral, Hearn els va plasmar amb les seves paraules sense desviar-se massa dels fets i aportant de la seva banda el just per que la història en sí pogués ser llegida sota una vessant literària.

Reconec que molts dels relats els he trobat massa curts, potser perquè les idees que s’hi exposen les trobo dinamita pura per ser reflectides en trames més llargues i elaborades però cal tenir en compte l’aspecte divulgatiu de l’obra: No tenim davant una simple antologia de contes de fantasmes. Estem llegint part del llegat oral d’una nació que no valorava o no podia dedicar-se a salvar la seva pròpia cultura. Salvant les distàncies, penseu en la Renaixença Catalana i imagineu-vos què hagués estat de la nostra llengua o cultura sense aquest moviment.

Per això mateix, la tasca de Lafcadio Hearn mereix tot el reconeixement del món.

Eloi Puig
21/10/2020

.