EL LIBRO DE LOS CRÁNEOS
The book of skulls
(1972)

Robert Silverberg

Editorial:
La Factoría
(2003)

Col.lecció:
Solaris Ficción

Núm: 34

Pàgines: 300

Altres edicions:

ESPANYOL:
1978 Francisco ArellanoEditor, Delirios

1987 Ediciones B, Libro amigo, 15

Ja en falten menys. Poc a poc les grans obres de Robert Silverberg, un dels meus autors preferits, van caient a les meves mans. Algunes les tinc pendents a la pila des de fa anys, com és el cas de Saldrac en el horno o d’aquesta petita obra mestra que és El Libro de los cráneos que per alguna raó inescrutable encara no havia llegit. Altres les tinc localitzades en algunes llibreries de vell i tard o d’hora cauran al sac. No són llibres que un pugui deixar escapar així com així.

El libro de los cráneos és una novel.la que parteix d’una premissa fantàstica però que el seu desenvolupament el podríem catalogar més aviat de viatge iniciàtic barrejat amb road movie: Uns joves universitaris descobreixen un antic manuscrit –curiosament escrit en català medieval- que afirma que si un quartet de membres viatgen a un misteriós monestir d’Arizona, serà possible rebre la benedicció de la vida eterna. El preu a pagar però és gran: un dels quatre membres que conformen aquest grup -anomenat Receptacle- s’haurà de treure la vida voluntàriament i un altre integrant serà mort per mans dels altres. Els dos restants rebran a canvi el tresor de la immortalitat.

Però Silverberg és un autor especial, que no escriu arguments simples i que sempre amaga segones intencions, moltes d’elles relacionades amb el creixement personal, la capacitat de redempció, el càstig, el perdó… en definitiva el patiment intern dels seus protagonistes i la capacitat d’assumir culpes i pecats comesos. El desplaçament dels universitaris per bona part dels EUA no serà només un viatge físic sinó també iniciàtic, espiritual. Tots ells saben el preu a pagar si resulta que el manuscrit és autèntic i tot ells es fan preguntes, tenen dubtes i repassen amb major o menor mesura la seva pròpia existència: les seves gestes i frustracions i sobretot les seves relacions familiars, d’amistat o purament sexuals. En el fons l’autor fa un retrat autèntic d’un època tumultuosa socialment parlant, uns bojos anys setanta que arrosseguen encara la màscara mística dels hippies però que sota d’ella també mira endavant, cap a la ciència i el coneixement. Un moment ideal per que quatre universitaris cultes en les seves disciplines dubtin sobre si seguir el misteri que impregna les pàgines d’un vell manuscrit o de si fer cas a la raó.

El libro de los cráneos està estructurat en capítols curts narrats en primera persona, millor dit en quatre primeres persones. Cada protagonista tindrà la seva veu i vot en la novel.la: Eli, un jueu erudit especialitzat en llengües romàniques i amb problemes de timidesa; Oliver un granger estudiant de medicina, alt, fort, atractiu i sense complexos aparents; Ned un escarransit homosexual, manipulador, poeta, bohemi, romàntic i Timothy, fill d’una important família, ric, despreocupat, arrogant i segur de sí mateix; A través de les seves impressions interiors anirem descobrint secrets, tarannàs i sobretot unes personalitats grises, humanes i properes. Cap d’ells és perfecte, de la mateixa manera que cap d’ells vol el mal de ningú, però tots ells tenen pors interiors que els llancen a creure en una utopia, en una màgia ancestral que segons el Llibre dels cranis els permetrà vèncer a la mateixa mort.

L’estil de Silverberg és tan fresc i àgil que podem polir-nos el llibre es un tres i no res. És capaç d’utilitzar tant un llenguatge directe i cru per narrar-nos una experiència visceral d’algun del protagonistes com també resultar subtil i poc tangible en les descripcions, emmarcades algunes d’elles en paisatges onírics i boirosos quan vol esdevenir ambigu – per exemple amb certes classes d’història on apareixen conceptes com l’Atlàntida o els homes de cromanyó-. Hi ha capítols que t’absorbeixen de tal manera que quan els acabes et vénen ganes de tornar a llegir-los, tan per la bona literatura com per l’esclat d’idees que pots trobar en poques línies. Un exemple: El capítol 8 –narrat per Oliver-: Només dos punts i apart en sis pàgines però amb quina facilitat l’autor ens parla de la mortalitat, dels anhels d’Oliver! És un capítol perfecte en tots els sentits.

Una profunda obra psicològica que juga amb la fantasia però sense endinsar-hi clarament, utilitzant la subtilesa, el misteri i en alguns moments les visions a través de drogues per obtenir una trama on aquesta fantasia es barreja amb la més alta ciència-ficció de la que Silverberg n’és un mestre narrador – com hem pogut veure amb novel.les com Regreso a Belzagor o L’Home dins el laberint-. Una novel•la difícilment classificable que tot i posseir alguns elements fantàstics, mai podrà ser etiquetada clarament en cap gènere.

Sigui com sigui, una peça clau en la producció de Silverberg i això es tradueix sempre com a bona literatura de marcat caràcter social, molt lluny de la ciència i molt a prop de la recerca interior i del misticisme. Excel.lent.

Eloi Puig, 18/01/09