LLIBRE DE
LA JUNGLA
(1894-1895)

The Hungle book
The Second Jungle Book

Rudyard Kipling

Editorial:
Edicions 62
(1999)

Col.lecció:
Bibllioteca Selecta
Butxaca

Núm: 34

Pàgines: 456

Traductor:
Marià Manent

He tingut un rampell.

Ha estat un impuls dels grossos, d’aquells que per una banda et creen una necessitat i per l’altra, a sobre, t’encenen una bombeta imaginària dins al cap. La idea em va venir fa unes setmanes durant un viatge a Sri Lanka. Vaig estar pensant que aquells paisatges, la jungla, la fauna i les roques amb miradors privilegiats m’estaven assenyalant els darrers vestigis d’una època, pretèrita però no tant, on les bèsties deambulaven en llibertat per tot el subcontinent indostànic... i com cohabitaven, xocaven amb els humans. I em vaig dir que tot allò em recordava a Mowgli, a El llibre de la Selva (millor dit, Jungla). Sí, ja sé que les aventures del nen salvatge transcorrien a la Índia però us asseguro que Sri Lanka té un paisatge i cultura força similars i mentre pensava, la llumeta interior va fer clic i em vaig dir a mi mateix: però si fa almenys quinze anys vas comprar-te El llibre de la jungla per llegir-lo quan tinguessis temps (i ganes)!

I el rampell em va fer arribar a casa, regirar a la pila de pendents i extreure aquesta edició concreta de El llibre de la jungla de Ruyard Kipling. I es clar, començar a descobrir una obra clàssica de la qual, en el fons, en sabia ben poc i de la qual tenia una visió distorsionada per les pel·lícules de Disney.

El primer que em va sorprendre va ser que Kipling no va escriure un Llibre de la Jungla. sinó dos. I que per sort, l’edició que tinc d’Edicions 62 els englobava a tots dos en un sol volum. La segona sorpresa va esdevenir quan obrint l’índex em vaig adonar que no es tractava d’una novel·la, sinó de contes. I a sobre que només alguns d’aquests relats parlen de Mowgli. I es clar, mentre vaig llegint vaig intentant separar els records cinèfils de la lectura en sí perquè no em distorsionin la història però a la vegada, paradoxalment, també intento cercar les semblances...

I és que Disney va fer molt de mal a la literatura. Per començar cal dir que la pel·lícula clàssica de dibuixos animats adapta tot just els tres primers contes de El llibre de la Jungla. I òbviament els endolceix molt — cosa tanmateix esperable— fins que te n’adones que el que ens explicava Kipling anava molt més enllà d’una simple història d’un nen criat a la jungla per uns animals. Com deia, de manera inconscient estàs buscant les diferències i les semblances amb la pel·lícula de Disney i descobreixes per exemple que l’ós Baloo té un paper molt poc destacat als relats i que en realitat la pantera Bagheera i la pitó Kaa son els principals recolzaments de Mowgli, o que sí, els animals també canten —tot i que difícilment superaran als dos temes principals de la pel·lícula clàssica que sempre portarem al cap—.

Però deixem-nos de comparacions — com es sol dir—, odioses i centrem-nos en la part literària d’aquests dos llibres de la Jungla publicats el 1894 i 1895. L’edició de la qual estic parlant està traduïda per Marià Manent, un il·lustre traductor (Premi d’Honor de les lletres catalanes) que va traduir l’obra el 1920 i posteriorment la va revisar el 1935 per a una altra editorial. Això li dóna un gran valor doncs la present edició porta intrínseca una traducció de fa un segle. El millor òbviament és fruir amb un estil de caire clàssic, amb expressions poc utilitzades avui dia. La contra (especialment per a lectors poc avesats) és potser l’ús arcaic d’alguns verbs o adverbis que estan molt desvinculats de la parla actual. Però sigui com sigui, tenim un petit tresor davant nostre que cal reivindicar.

Com observareu pels meus comentaris trobo força millor El segon llibre de la Jungla que no pas el primer. Potser perquè les primeres històries de Kipling destil·laven un to una mica ingenu o innocent i més endavant el caràcter de Mowgli i els problemes de la jungla esdevenen més intensos.

Al primer Llibre de la jungla trobem set relats. Els tres primers corresponen a la presentació de Mowgli i al seu primer cicle dins la jungla: A “Els germans de Mowgli” descobrim com d’una manera un pèl laxa i poc concreta, un nen petit apareix sol a la jungla i com és adoptat per una camada de llops gràcies al bon fer de la pantera Bagheera. Aquest conte és el principi d’una història que dirigeix l’atenció a un tema recurrent i clàssic: la recerca de la identitat. En aquest cas com un cadell-humà pot integrar.se entre animals salvatges de la jungla indostànica. Recordem que Kipling fa parlar als animals però no els antropomorfitza: Els animals continuen actuant com a tals i segueixen les Lleis de la Jungla (que tant intenta Baloo fer-li entendre al cadell humà). Lleis naturals sobre la cacera, la supervivència però també sobre el respecte als uns i als altres. Potser un moment destacat del conte és la reunió sobre la Roca del Consell on els llops han de decidir si fer fora a Mowgli de la camada o no.

A “La cacera de Kaa” el relat es torna més interessant perquè ens trobem amb animals que no semblen seguir massa les lleis de la Jungla i que prefereixen divertir-se i seguir els seus instints eixelebrats. Parlem dels micos, ximplets i egoistes, que Kipling retrata molt bé en aquest relat. Aquesta és una aventura més intensa i on Mogwli, Baloo, Bagheera i sobretot Kaa hauran de lluitar per ajudar al petit cadell d’home. Un conte molt entretingut i que evidencia encara la innocència de Mowgli que no es pot desfer sol dels seus enemics.

Només un animal sembla tenir certa presència com per esfereir a la resta de la jungla: Ens referim, es clar, a Shere Khan, el tigre. El més temut però que també compleix les Lleis de la Jungla. Shere Khan va jurar matar a Mowgli des de que els llops li van oferir protecció de ben petit. I al tercer conte: “Tigre! Tigre!” veurem com es concreta aquesta venjança. Curiosament l’esperada èpica de l’enfrontament es dissol amb una aventura un tant fluixa que ens serveix per comprovar com  Mowgli es desimbolta entre els humans (la part més interessant) però no tant com arriba el final de Shere Khan.

I aquí és on acaben les aventures de Mowgli en aquest primer llibre. Però Kipling continua parlant d’animals, però també de costums, creences o de la ocupació militar dels britànics de la Índia. I és en aquests contes on descobrim altres facetes de l’època, quasi sempre explicades a través dels diàlegs de les bèsties.

Però el primer conte post-Mowgli em sobta molt — i també em deixa una mica indiferent, tot s’ha de dir—. Es tracta de “La foca blanca” i ens explica les aventures àrtiques d’una foca que busca un lloc on viure i allunyar-se dels caçadors. Sembla ser la única que és conscient que els humans les maten indiscriminadament. Hi podem trobar una reflexió a la destrossa que els humans fan de la natura. Un conte, tanmateix, que crec que no té massa cabuda en una antologia que parla sobre la jungla i la Índia.

De seguida, però, tornem a casa i ens trobem aquest cop amb una mangosta (m’encanten aquesta animals. A part de cobres, també es mengen les aranyes). El contes es titula “Rikki-Tikki-Tavi” i fa referència al nom de la nostra mangosta que un dia va a parar a un jardí d’una família britànica. Allí haurà d’enfrontar-se al seu enemic natural: les cobres. Molt bé.

La mescla dels animals amb els humans torna a evidenciar-se amb “Tomai dels elefants”, un conte on un noi que aprèn a conduir elefants busca albirar les trobades secretes que aquests paquiderms fan periòdicament. Aquí  descobrim per primer cop a personatges que formen part de les brigades angleses.

I això ens porta a un dels millor contes d’aquets primer recull: “Els servents de sa majestat” o com un grup d’animals que combaten amb l’exèrcit britànic analitzen de forma desinhibida el seu estatus. Un mul, un camell, un presumit cavall i un búfal. Xerren tota una nit de tempesta al campament on s’han aturat i relaten les experiències amb els humans —anglesos— que son llurs amos. La lluita, la guerra, la mort. L’he trobat molt original i molt ben portat. Probablement el millor conte d’aquest primer recull juntament amb “La cacera de Kaa”.

De seguida, però, obrim les portes a El segon llibre de la jungla, escrit només un any després. Aquí hi trobarem vuit contes, cinc dels quals pertanyen al cicle de Mowgli. A vegades hi trobarem contradiccions: A vegades els animals no entenen la parla dels indis (i necessiten de la traducció de Mowgli) com a “La jungla envaïdora”. A vegades, tanmateix, els animals sí comprenen les converses dels humans, com a “Els enterramorts”

I comencem amb una història que tracta de les creences dels pobladors de la jungla. En uns dies d’extrema sequera (on impera una treva tàcita de no caçar al voltant dels abeuradors) un elefant explica la història dels orígens dels animals. Tot un petit univers fantàstic i pseudo-religiós que impressiona a Mowgli. El conte es diu “De com vingué la por” i explora molt el perquè els tigres provoquen temor i son respectats per la Llei de la Jungla.

Kipling fa un breu descans de Mowgli i ens porta un conte que ens apropa a les religions pròpies de la Índia i llur vida espiritual. Es tracta de “El miracle de Purum Bhagat” on un home escull retirar-se del mon i meditar i esdevé un santó. És una història breu però ben aconseguida i ens atansa a la quotidianitat dels indis i llurs creences.

I arribem a un dels relats més expeditius i intensos del recull: “La jungla envaïdora”. Mowgli aquí té un canvi de mentalitat i busca alliberar a qui un dia va ser amable amb ell. Per assolir-ho, demana, o millor dir, exigeix, l’ajuda dels animals, tant dels seus amics com d’altres. Mowgli prepara per primer cop un atac contra un poble humà i els animals l’acaben mirant amb uns altres ulls i amb temor. Es converteix en l’amo de la jungla.

(...) “Ets tu aquell coseta nua per qui vaig parlar a favor davant la ramada, quan tot era més jove? Amo de la jungla! Quan jo perdi les forces parla en favor meu...parla en favor de Baloo... defensa’ns a tots! Només som cadells al teu davant! Granotes esclafades sota el teu peu! Cervatells que han perdut la mare! “ (...)

El següent conte torna a trencar el ritme i torna a allunyar-se de Mowgli i els seus. Es titula “Els enterramorts” i és una història força entretinguda que es guia per la conversa entre un cocodril vell, un xacal i una garsa. El final és molt digne però gaudeixes potser més de les converses entre els tres animals — tots molt diferents— i llur tarannà en vers l’amo del riu, l’enorme cocodril.

Tornem a Mowgli amb una altra bona història: “L’ Ankus" del rei on el noi és temptat per un enorme tresor amagat en una ciutat prohibida. Kaa serà un cop més la seva acompanyant i s’haurà d’enfrontar al poble verinós (les cobres). Interessant comprovar com la cobdícia encara no ha fet cap mena d’efecte en l’amo de la jungla. Kipling deixa anar com qui no vol la cosa que la vida entre els humans comporta un canvi de mentalitat i un sentit de la possessió que els animals de la jungla, la natura, no anhela pas.

Seguim amb un altre conte que ens descol·loca. Si al primer volum teníem “La foca blanca”, aquí tenim un altre conte ambientat al pol nord, aquest cop protagonitzat per esquimals. Es diu “Quiquern” i sense desmerèixer-lo — doncs aporta informació sobre els costums i la forma de vida dels inuits— crec que aquest no era el seu lloc.

Però de seguida ens endinsem a la recta final d’aquest segon volum amb els dos darrers relats. El primer, potser és el millor de tots els contes del cicle de Mowgli: “Els gossos roigs” i narra com el noi ja plenament adolescent intenta salvar a la jungla d’un ferotge atac d’una bandada de cuons (dhole en anglès), uns gossos salvatges semblants a guineus que poblen el sud-est asiàtic i la Índia. Kaa tornarà a ser determinant doncs ofereix la seva sapiència a Mowgli i li prepara un pla arriscat. Tanmateix és, Mowgli, juntament amb altres animals com Bagheera o la seva camada de llops, que lluitaran cos a cos, mataran, mutilaran i destrossaran tants cuons com puguin per salvar la seva àrea de caça, la seva llar. Una lluita èpica i també moments de tendresa que començaran a preparar al cadell-humà pel proper pas a la vida.

(...) ” Més enllà es veia un llop tot sol, vençut per dos o tres dholes, arrossegant-los amb penes i treballs, caient de fatiga; més enllà un lloparró d’un any projectat enlaire per la pressió dels que l’envoltaven, però ja feia estona que era mort, mentre que la mare, folla de muda ràbia, es rebolcava i tornava a passar, mossegant sempre. (...) Un cop Mowgli passà a prop d’Akela, que portava un dhole a cada flanc, i estrenyia les barres, gairebé esdentegades del tot, en les anques d’un tercer; després veié Fao amb les dents clavades a la gorja d’un gos, arrossegant la bèstia vençuda on les lloparrons d’un any poguessin acabar de matar-la. Però el fort de la lluita no era sinó orba confusió i ofegament en la tenebra; colpejar, pernejar, caure, lladrar, grunyir i mossegar una i cent vegades al voltant i al damunt i per totes bandes.” (...)

I com tot té un final, a “Curses primaverals” trobarem un cop més el dilema de la identitat i de com Mowgli torna a dubtar de si continuar sentint-se un llop, un més de la camada, o esdevenir un humà i tornar entre els de la seva sang. Petits gestos que no entén o que no pot assimilar encara com és la crida de la natura primaveral, l’aparellament, seran en definitiva el revulsiu que el faci escollir una opció que mai abans havia previst.

Com podeu veure, Kipling retrata la història del cadell d’home criat per bèsties de manera molt interessant, aportant dades del territori, costums i un petit compendi de la natura del centre de la Índia. Per cert, es va avançar al personatge de Tarzán de Burroughs en divuit anys! Però les històries de El llibre de la jungla tenen també un altre rerefons: Un reflex etnogràfic i etològic d’una Índia ocupada per invasors. Kipling també intenta reflectir la seva preocupació pel medi ambient i el constant assetjament de la jungla per part dels colonitzadors (i del mateix poble indi).

En definitiva, un clàssic que m’ha fet descobrir molt més del que em pensava i que sortosament he pogut llegir en la seva totalitat (els dos llibres). Mentalment he volgut solapar els paisatges, racons i sensacions que m’ha despertat les zones rurals de Sri Lanka amb aquestes històries de Mowgli i els habitants de la jungla. Potser ha estat un exercici un tant fantàstic per part meva però estic content d’haver-me acostat a l’obra més coneguda de Rudyard Kipling

No, no podrem tornar a aquell moment on la natura lluitava encara per fer-se un lloc entre l’avanç del progrés humà. Però ens queden llibres com aquest per somiar-hi.

Eloi Puig
06/10/2023