|
Lauren Beukes és una autora sud-africana desconeguda en català, almenys fins ara que l’editorial Mai Més ens ha portat la traducció — a càrrec de Lluís Delgado— de la novel·la que la va llançar a la fama fa una dècada: Les Lluminoses. Després de llegir-a en castellà fa vuit anys quan em vaig assabentar de la nova traducció no em va costar gens decidir tornar a gaudir-la. La combinació impactant d’un argument esfereïdor amb una prosa amena i molt addictiva em van tornar a cridar. El resultat? Igual de satisfactori.
Les luminoses és una novel·la que combina amb encert els viatges en el temps i el gènere negre. La seva estructura amb capítols curts, enfocats bàsicament a dos dels seus protagonistes i amb salts en el temps constants recorda irremeiablement a la novel·la La mujer del viajero en el tiempo d’Audrey Niffenegger però si aquella era una història d’amor a través del temps, aquesta segueix la vida d’un assassí en sèrie, Harper, i la d’una de les seves víctimes, Kirby, que va escapar-se miraculosament de la mort.
El primer que crida l’atenció és la prosa de Beukes: Desinhibida completament, propera, plena de vida. Un tractament del llenguatge i de les situacions quotidianes excel·lents però també prou valenta per retratar moments de pura tensió i suspens. L’autora tant ens fa entrar amb docilitat dins la vida diària de Kirby —abans i després del brutal intent d’assassinat— com ens introdueix amb sorprenent facilitat a l’interior de la ment degenerada de Harper, un assassí que mata per un impuls incontrolat després de descobrir un seguit de noms gravats en una paret d’una misteriosa casa. La mateixa casa que serveix de catalitzador per viatjar en el temps.
Beukes, doncs, ens trasllada a través de diverses dècades i en especial als anys setanta, vuitanta i començaments dels noranta, narrant de forma amena la vida de Kirby i el seu entorn: La bala perduda de la seva mare, la universitat, la recerca d’una feina que li permeti investigar sobre el seu cas... tot plegat amb un llenguatge vital, amb diàlegs que posseeixen una espontaneïtat admirable, tot sota el control d’una prosa envejable per senzilla i fluïda. Però atenció! L’autora pot canviar de registre en un instant i fer-nos regirar l’estómac descrivint-nos amb cura i detall els assassinats de les noies, víctimes de Harper: La seva metodologia, la intensitat en que viuen els instants finals les noies afectades per la ira de l’homicida, unes visions que et fan veure el color de la sang de les victimes i els pensaments indesxifrables, l’esquizofrènia de Harper, la seva ment torturada i tortuosa. Un plaer per assaborir!
A més, l’autora aprofundeix en la biografia de les víctimes de forma sublim i ràpida de manera que el lector els hi agafa afecte encara que només conegui la seva història des de fa dues pàgines. Saber que aquestes dones moriran, que seran brutalment assassinades provoca un sentiment intens i pertorbador alhora.
Beukes planteja una situació inicial que sembla una mica confusa: La fugida l’any 1931 de Harper que el porta a una casa que sembla pot moure’s a través del temps però sempre entre el aquell any i el 13 de juny de 1993. La causa de tot plegat té a veure òbviament amb les paradoxes temporals però sí que és cert que l’autora no s’esmera en explicar les raons del perquè es pot viatjar en el temps. No importa; el que de veritat interessa aquí és com gestionar una bona idea amb una literatura desenfada que t’entra per tots els sentits.
El ritme és constant i va lligat amb l’ànsia de conèixer quantes noies ha de matar Harper —tot i no saber-ne l’ordre—. Sí que és cert que a la meitat del llibre potser l’autora s’entossudeix massa a mostrar-nos molt de prop les relacions socials de Kirby; és un moment en que un té ganes que l’autora passi a l’acció. I ho fa convenientment, amb capítols futurs on veiem escenes comprometedores que encara no han ocorregut.
Soc una persona que gaudeix amb els viatges en el temps, en aquest cas la trama m’ha sorprès tot i esperar que el final fos més perfecte i aclaridor —potser per això no es mereix l’excel·lent—. Un altre factor de mèrit és dedicar un cert temps a desenvolupar personatges secundaris com en Dan i la Rachel —amic i mare de la Kirby— o alguna de les amants de Harper o del rodamon Mat, que potser necessitaria més espai. Aquest atenció als secundaris atorga més profunditat a l’obra i treu una mica de pes al protagonisme absolut dels dos protagonistes antagònics. Harper i Kirby.
Les luminoses son les noies que llueixen a la ment de Harper, les que ha de matar, assassinar, esquarterar i també dona títol a la novel·la; unes dones que tenen llum pròpia, potser metafòricament dins la ment de Harper però que en essència son dones fortes, valentes, carregades d’energia i il·lusions... i que Harper els hi escapça la vida de forma brutal i meticulosa.
Aquest títol crec sincerament que és un dels millors que ens ha ofert fins ara la col·lecció Nüwa de Mai Més Llibres, una història que hauria de convertir-se en un dels revulsius del gènere fantàstic en català donada la seva originalitat i el savoir faire de la seva autora. Per cert, ja s’ha anunciat oficialment que enguany tindrem una segona novel·la de Lauren Beukes en català! Felicitem-nos.
Eloi Puig,
21/01/2022
|
|
