LOGOS
AMPHÍBOLOS

(2013)

Montserrat Lloret

Editorial:
ARC
(2013)

Col.lecció:
Camí del sorral

Núm: 12

Pàgines: 147

Sota l’enigmàtic nom Logos Amphíbolos s’amaga una antologia de relats de ciència-ficció escrita per Montserrat Lloret. Dic enigmàtic perquè tot i les explicacions que ens ofereix l’autora del perquè del títol, aquest és difícil de retenir i assimilar.

Montserrat Lloret és una entusiasta de la ciència-ficció. I també una crítica amb el sistema. Els seus relats destil·len crítica social, lluita contra les adversitats i diferents missatges de denúncia amb l’actual camí que està prenent el nostre món. Tots aquests missatges són molt clars i en ocasions esdevenen especuladors de com podria ser la nostra societat futura. L’autora tendeix a relatar-nos històries d’aires distòpics però que també s’enfronten amb elements claus de la ciència-ficció que ens afecten a l’actualitat com els desastres mediambientals, la pèrdua de llibertats, manipulacions genètiques, etc...

Malauradament els relats no m’han fet massa el pes. Tot i que les trames són prometedores i els missatges que en podem extreure admirables, la prosa de l’autora crec que esdevé massa descriptiva i poc passional. Per exemple diversos relats comencen amb una narració breu sobre on es trobem i que ha passat a la Terra des dels nostres dies. Com una veu en off que ens vol situar a l’acció perquè no ens perdem. És un recurs que he vist utilitzar en diversos autors novells, com si al parlar d’una història ubicada anys en el futur o sobre un element de ciència-ficció, primer haguéssim d’avisar al lector sobre el que està llegint. I això li treu molta riquesa estilística al text. Aquests petits pròlegs de caire informatiu són l’antítesi del que busco en un relat.

Per altra banda en alguns casos, com el primer conte, Futur imperfecte, he notat que el ritme del conte s’accelera al final de forma massa abrupta, relatant-nos fets que ocorren en mesos o anys de forma instantània, com si a l’autora se li haguessin acabat l’espai per escriure. Això dóna una sensació de mala planificació. O potser també es pot deure a que els relats en qüestió hagin estat presentats a concursos que exigien un màxim de paraules. Tot és possible.

En qualsevol cas, he notat que la Montserrat Lloret té idees interessants però que les plasma de forma irregular sobre el paper. Els personatges necessiten més carisma i els arguments haurien de sorprendre o almenys impactar més en el lector. De fet, el seu millor conte, “Transmutació”, prescindeix de les explicacions innecessàries que comentava anteriorment, també de les descripcions per acostar-nos al que està passant i precisament per aquest fet, és un conte molt fresc i que guanya en consistència. Un conte sobre la vida i la mort però narrat amb molta més destresa que els altres. L’he notat més inspirat.

També “Computadora universal” és un conte que apunta maneres però que li manca només una mica d’empenta per fer-se més visible, per ser recordat, potser un final més impactant. En general veig que els contes més curts, espontanis potser, són els que la Montserrat Lloret domina millor. En canvi els relats més llargs i presumptament amb una trama més elaborada, la prosa se’n ressent més.

Poca cosa puc dir més. La meva impressió és que l’autora ha cuidat més la moralina, el missatge, que no pas l’aspecte literari. La meva modesta opinió és que cal seguir treballant en aquest aspecte per acostar-nos a relats més absorbents.

I sobre l’edició del col·lectiu ARC (Associació de Relataires en català), l’únic però que li veig és l’espaiat entre diàlegs i també en els punts i apart que converteix cada frase en un paràgraf pràcticament. Una edició poc professional al meu entendre.

Eloi Puig, 22/04/15