LUNARIAS
(2010)

Alfredo Álamo

Editorial:
Viaje a Bizancio
(2010)

Col.lecció:
Microbio

Núm: ---

Pàgines: 128

Sempre he pensat que els microcontes tenen més a veure amb la poesia que amb la narrativa estrictament parlant. La capacitat de síntesi és una de les seves característiques principals i el cop d’efecte l’altra. I crec que cal tenir un punt poètic per que un conte de 3 o 4 línies arribi al lector.  L’any passat m’ho vaig passar francament bé llegint una altra antologia de microcontes, Pedradas, d’Enric Herce. Enguany ha tocat revisar Lunarias, l’obra d’Alfredo Álamo publicada l’any passat per Viaje a Bizancio Ediciones, en una edició molt acurada. De l’autor, tot i saber que toca moltes tecles, fins ara només havia begut de les seves vinyetes cerveseres de La legión del espacio.

Alfredo Álamo utilitza una prosa que com deia ratlla la poesia. Hi incorpora els ingredients típics per aquest tipus de relats: Humor negre, sadisme, un pèl de nostàlgia i molta mala llet. Potser els contes més impactants són els que queden despullats d’elements fantàstics – com el de la pàgina 57- però en canvi quan deixa anar la imaginació, aquesta vessa per tot arreu. En aquest sentit, un dels meus preferits és el conte de la pàgina 69. Els contes no tenen títol, només sabem que pertanyen a una temàtica concreta.

L’antologia està composta per una estructura dividia en tres parts ben diferenciades: En primer lloc, els microcontes dedicats al mon dels morts agrupats sota el nom Lapidario, un conjunt de mini relats que incorporen elements tòpics com assassins en sèrie, zombies i qualsevol història susceptible d’enterrar algú (i si pot ser de desenterrar-la més tard). M’ha agradat, tot i que potser al tractar-se d’una ambientació bastant coneguda, la originalitat sempre se’n ressenteix i per tant he valorat més les altres parts.

En segon lloc, Feriantes és un compedi de microcontes que giren al voltant del món de la faràndula. M’han encantat la majoria: Des dels pallassos caníbals a la seductora llum de les petites fades que il·luminen les bombetes. Són històries que envolten a personatges que ja de per sí podrien amagar qualsevol cosa sota les seves disfresses de circ. Molt bé.

Finalment, a Lunarias queden encabides les històries sobre bogeria i manicomis. Però amb un toc retro, l’autor prefereix centrar-se en trames ambientades en manicomis de pel.lícula de sèrie B, amb cel·ladors malparits, laboratoris secrets d’investigació, tortures malsanes i científics bojos amb cognom alemany. Un puntet de nostàlgia per aquells sòrdids manicomis anteriors al s. XX (o ben entrats en aquell segle depen don es trobessin) on un pertorbat sortia pitjor de com entrava.

En definitiva, m’ho he passat molt bé. Lectura amena, ideal per llegir a qualsevol lloc i a qualsevol hora. Em quedo particularment amb els contes de Feriantes, potser pel tractament més original, i més tard amb les històries ocultes dels manicomis. Però tota l’antologia mereix ser llegida per igual i gaudir de la ment retorçada de l’autor.

Eloi Puig
20/01/2012