MALEFICIO
Thinner
(1984)

Stephen King
(Richard Bachman)

Editorial:
Círculo de lectores
(1986)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 296

Traductor:
Lorenzo Cortina

No hi ha res com tenir desenes de llibres pendents de llegir, milers de pàgines que t’estan esperant, un lector (servidor) amb moltíssimes ganes de devorar-les... i no saber per quin decidir-te. I llavors deixes anar la mirada, amb certa mandra, cap a prestatgeries amb llibres ja llegits i ben classificats i t’adones que hi tens un volum d’Stephen King que encara no has obert mai i que miraculosament vas col·locar a la prestatgeria equivocada; es tracta d’una relíquia heretada de quan vas assimilar els llibres interessants de la biblioteca de la teva dona i que encara està allí, esperant. Probablement la més que anodina coberta d’aquesta edició de Círculo de lectores no em va motivar mai a que em vingués de gust llegir-lo, però això ha canviat finalment.

I m’he dit: “Necessito emocions fortes i viscerals després de llegir cinc o sis novel·les de ciència-ficció compromesa, d’històries més o menys serioses sobre el nostre futur tant incert. Vull sang”. Però, a més, m’he adonat de forma inquietant que he llegit poques obres del mestre del terror i que sempre m’enganyo afirmant que “Ja les llegiré més endavant”. I el temps passa, i em falten encara grans clàssics d’en King per assaborir.

Així que hi he posat remei: Avui ressenyo una de les obres que King va escriure amb el pseudònim de Richard Bachman (a l’igual que aquella meravella que és La gran caminada) i que podem acotar més o menys en la seva època d’escriptor consolidat: Maleficio

Més prim. Aquestes son les primeres paraules d’aquesta novel·la —que a més dona títol al llibre en anglès, Thinner— i que ens presenta a un advocat de cert prestigi que s’adona que cada dia que passa va aprimant-se. Tenint en compte que el seu pes inicial era de 113 kg, al principi ja li està bé donada la seva obesitat. Però poc a poc comprèn que allò no és normal. També el persegueix un sentiment de culpa pel que va ocórrer unes setmanes enrere: L’atropellament mortal d’una vella gitana. El cas és que el nostre protagonista, Bill Halleck, juntament amb el favor del jutge i de la policia se’n va sortir airós, impune completament. Però el dia que es feu pública la sentència (la no sentència més aviat), un dels gitanos del clan li va tocar la cara xiuxiuejant unes paraules. Ara, Bill Halleck creu que ha estat subjecte a una maledicció que el fa aprimar cada dia més.

La novel·la comença lenta. King es pren el seu temps per presentar el personatge i a través de flashbacks de les accions passades d’en Bill i dels seus continus malsons, sabem com va anar tot poc a poc el dia que va envestir amb el seu cotxe a la vella gitana. El que sí fa l’autor de Maine de seguida és submergir-nos de forma totalment immersiva (com de fet, fa sovint) en la societat del moment de manera que ens sembla està veient un aparador de mitjans anys vuitanta en un tranquil poble de Nova Anglaterra amb tots els seus detalls.

Com deia, el terror costa d’arribar i és subtil en molts moments. L’angoixa de Halleck quan comprova que cada dia perd un o dos quilos de pes es transforma en un temor constant i ascendent sobre el que passarà quan el pes assoleixi un límit inferior que provoqui la seva mort. Però a part de la basarda de la pèrdua de pes, potser més que terror hauríem de parlar de cert nerviosisme que desperta la sola presència el vell gitano, cap d’un clan que es mou pels pobles turístics de la costa nord-est dels Estats Units oferint els seus serveis típics: La bonaventura, espectacles de malabars... o baralles prohibides de gossos. Però aquest vell que parla sovint en caló desprèn una àuria de maldat o millor dit, provoca por, malaurança, potser és el personatge més genial de l’obra, tot i que surt poquíssim.

Cal dir també que la narració de King sovint s’expressa de forma indirecta, narrant fets ocorreguts fa dies. Això li treu una mica d’emoció a la novel·la doncs entens que qui explica l’incident en qüestió, saps que ha sobreviscut o que ha tornat d’una sola peça. També és interessant com l’autor exposa els repartiments de culpes en el cas de l’atropellament mortal i com el protagonista acaba tergiversant els fets a favor seu per auto-demostrar-se que la seva culpa fou mínima. Aquí trobem un bon fil reflexiu sobre l’expiació dels propis pecats

En canvi quan King empra diàlegs, aquests són directes i viscerals, especialment en les confrontacions verbals entre gitanos i altres protagonistes. Et sents arrossegat cap a aquelles discussions, cap aquella marea de menyspreu entre uns i altres. I és que rere l’aventura fantàstica de Maleficio també hi podem trobar un crit contra els conflictes racials als EUA. I en aquest cas, no contra els afroamericans sinó contra una minoria com el poble romaní, els gitanos de tota la vida que aquí es mostren amb tots els perjudicis i tòpics a què ens tenen acostumats.

"Claro, necesitamos a los gitanos, siempre los tenemos. Porqué si no tienes a alguno que expulsar de la ciudad de vez en cuando, ¿cómo sabrías que pertenecías a este lugar?"

El misticisme del poble gitano, sigui on sigui, segueix vigent en ple s. XX i King ho aprofita per escriure aquesta peculiar novel·la que va de menys a més, especialment a la segona part d’aquesta, quan el nostre protagonista entén perfectament el que li passa i decideix posar-hi remei.

Maleficio potser no es situa entre les millors obres d’Stephen King però és una novel·la franca que ens acosta a un mon poc tractat i que dona per molt. Potser més i tot del que exposa l’autor en aquesta història de venjança d’una llargada força moderada —unes 300 pàgines— doncs crec que King s’ha contingut una mica amb els moments més tensos. El final, m’ha agradat molt i el trobo escaient. Pel que sembla va generar una mica de controvèrsia a l’època però sincerament en aquest punt crec que Stephen King ho va clavar.

Això sí: L’edició que he llegit de Círculo de lectores és velleta, del 1986 i crec que es mereixeria una nova traducció (que ignoro si s’ha dut a terme) i òbviament un rentat complet de cara. La coberta mateixa sembla llançar-te una maledicció que perquè no l’obris de lo lletja que resulta.

Content, doncs, d’haver-me retrobat amb el mestre del terror el qual m’ha retornat l’interès no només de rellegir alguns clàssics seus sinó sobretot de devorar els que encara mai han passat per les meves mans... que son molts!

Eloi Puig
11/11/2022