EL MARTILLO DE DIOS
The Hammer of God
(1993)

Arthur C. Clarke

Editorial:
Zeta bolsillo
(2010)

Col.lecció:
Ciencia-ficción

Núm: 251

Pàgines: 329

Altres edicions:

CASTELLÀ
1995 Ediciones B. Ësxito internaciona, 221

1996 Emecé. Grandes novelistas

1997Ediciones B. Grandes best-sellers- El Periodico

1997 Ediciones B. VIB Artur C Clarke, 8

1999 Ediciones B. Top Emecé, 139

2000 Punto de lectura, 103

La meva relació amb les obres d’Arthur C. Clarke ha passat per diversos estats al llarg dels anys: De la sorpresa inicial de Encontre amb Rama, al fastigueig de les seves continuacions, la fredor de Venus Prime , la lleugera indiferència de Cánticos de la lejana Tierra, l’esperança després d’assaborir La fi de la infantesa i ara l’avorriment absolut després d’haver acabat El martillo de Diós

Sí, ja sé que Arthur C. Clarke fou un gran científic, una persona amb grans idees, amb bones propostes, un innovador en molts aspectes de la ciència però la seva carrera com a escriptor, tot i els èxits aconseguits – sobretot arran de 2001 amb qui compartia protagonisme amb Kubrick, tot s’ha de dir- és força mediocre. Només en el cas de La Fi de la infantesa vaig llegir una novel·la que tenia trets literaris… que pretenia no només explicar una bona història, si no també fer sentir quelcom al lector, fer-li gaudir de l’art literari. En canvi El martillo de Dios resulta tot el contrari: una història insulsa, mancada de ritme, sense personatges carismàtics i narrada amb una parsimònia i una falta de sensibilitat que provoca avorriment. Per sort és curta.

El martillo de Dios ens mostra l’arribada d’un meteorit a la Terra i la reacció que això genera entre els terrestres. Kali que és el nom de l’amenaça  – sí, Clarke torna a utilitzar la mitologia indú, no sigui dit que no en sap del tema-, és un enorme bloc de pedra que avança cap al nostre planeta. Després de mig llibre, l’autor comença a aventurar com poden els terrestres desviar-lo – fins aquí ens explicava aventuretes amb nous tratjos espacials i una biografia força ensopida del presumible protagonista, el capità Robert Singh-. I llavors el llibre se centra –sempre respectant el rigor científic per sobre de tot- en com impedir la col·lisió. Fins aquí, podem dir que Clarke va voler deixar escrita una novel·la de ciència-ficció però amb prou interés científic per què el nostre món vigili el cel de tant en tant – de fet el projecte Vigilància espacial fou encunyat per ell-. Però l’autor s’oblida d’escriure la novel·la… i acaba convertint el mecanoscrit en un fracassat assaig divulgatiu amb pinzellades de ficció especulativa.

Tot el que podria haver-nos narrat Clarke sobre l’estat de shock i la vessant psicològica dels habitants de la Terra, simplement la omet, no la considera important, totes les idees que apunta la contracoberta (noves religions propagades per la xarxa, realitat virtual etc…) es queden en un no res immens. Només li interessa narrar-nos fets astronòmics que com a mètode divulgatiu poden ser interessants però que en una novel·la no només la llastren si no que acaben provocant la indiferència del lector sobre el possible final (a un tant li fa que Kali finalment col·lisioni o no).

Puc semblar dur però és que la novel·la no té pràcticament cap ingredient que la faci interessant: ni una bona història (la premissa inicial és vàlida, però cal quelcom més), ni bons personatges, ni ritme, ni interès. Només un cúmul de capítols curts que proporcionen una lectura ràpida però que deixen al lector indiferent.

No, Clarke hauria d’haver donat les seves idees tant a la ciència com a l’art; ho sigui, hauria d’haver proporcionat esquemes argumentals a escriptors que realment sapiguessin moldejar una història per convertir-la en literatura, no en una simple composició de capítols. Clarke va perdre la capacitat d’escriure literatura feia ja molts anys… probablement amb l’últim paràgraf de Encontre amb Rama, al 1973.

Eloi Puig, 13/06/11