MÁS QUE HUMANO
More than human
(1953)

Theodore Sturgeon

Editorial:
Minotauro
(2008)

Col.lecció:
Clásicos Minotauro

Núm: ---

Pàgines: 268

Altres edicions:

CATALÀ:
1993 Laertes, L'arcà, 61

ESPANYOL:
1954, 1986 Minotauro

L’evolució de la raça humana és una tema que sempre ha estat present en molts filòsofs i pensadors – per no dir, escriptors de ciència-ficció-. És, a més un concepte idoni per ser utilitzat en una novel.la de CF o almenys com a premissa per que el lector es faci una sèrie de preguntes: Podem progressar encara més del que ho estem fent? O potser estem començant un procés d’involució vist com està funcionant el nostre món avui en dia?

Totes aquestes preguntes són retòriques, no tenim encara prou experiència, ni suficients coneixements per aventurar una resposta satisfactòria, però Theodore Sturgeon s’atreveix a especular sobre l’evolució de l’Homo sapiens com a espècie: La seva tecnologia ha tocat sostre? Probablement no. Però i la seva ment? I la seva capacitat d’enfocar l’existència des d’un angle totalment diferent? És possible? Potser a través d’una mutació? Potser l’esmentada evolució ja s’ha estat produint però de forma molt gradual de manera que no en tenim consciència?

Más que Humano és la història d’un Homo gestalt, el següent pas en l’evolució de la humanitat, de caire mental, no física. Un Homo gestalt és un ent total, integrat per diverses parts – persones- cada una encarregada d’una activitat concreta i on tots junts formen l’ésser complet. No és un concepte innovador en la ciència – la mateixa paraula gestalt prové de l’alemany i es va concebre a començaments del segle XX- , però potser sí en la ciència-ficció tenint en compte que la novel.la és del 1953. I l’autor experimenta amb aquesta idea en una novel.la que li agrada trencar alguns esquemes.

Sturgeon és un virtuós de la prosa, potser per això s’ha permès el luxe d’escriure una novel.la amb una estructura poc convencional, fins i tot incòmoda pel lector. La novel.la està dividida en tres parts, allunyades uns anys entre ells en el temps. La primera – El idiota fabuloso – la millor per mi, està narrada quasi com una fàbula, com un conte infantil per adults. L’autor ens introdueix personatges entranyables, marcadament carismàtics pel lector i comença a gestar aquest nou ésser sense donar explicacions ni a nosaltres ni als personatges. Aquests actuen per pur instint i no saben ben bé perquè fan certes coses… de fet accepten alguns poders seus com a naturals (telequinesi, telepatia, teletransportació…) i només tenen clara una cosa: Estan sols, són diferents.

La segona part –El bebé tiene tres años- pateix un canvi radical en la situació. Topem de cop amb una sessió a la consulta d’un psicòleg reputat, una sessió que cercarà en la ment del pacient les causes del seu malestar i que a nosaltres, vulgars Homo sapiens, ens il.luminarà una mica més el camí per comprendre la complexitat de raonament d’un Homo gestalt. Al començament no és fàcil, doncs el lector estarà acostumat durant la primera part de la novel.la a una lectura descriptiva, amena i força rica i passarà de cop a un text en primera persona, amb una lluita dialectal entre metge i pacient i a endinsar-se en una ment que descriu el que sent, el que recorda, de forma incisiva, però on se’ns mostrarà bé el caràcter a vegades egoista, a vegades innocent del protagonista.

Finalment arribarem a un desenllaç també radicalment diferent al que ens esperàvem en el seu moment. Moral, la darrera part de Más que Humano està pensada com una deconstrucció de la realitat d’Hip, un personatge que vol estirar-se i morir a la cel.la de presó on està confinat. Una vegada l’ajudin a sortir haurà d’aprendre a recordar i a refer la seva pròpia realitat per descobrir qui és ell i perquè una jove desconeguda l’està ajudant a superar el tràngol. Sturgeon aquí és capaç de lligar i tancar de forma rodona tot el llibre.

Com deia, una estructura un pèl complexa i que s’allunyaria totalment dels best-sellers d’avui dia, en el sentit que Más que Humano no té una línia argumental lineal, apte per tots el públics. No pretén ser una colla d’aventures on unes persones amb poders mentals fan de les seves; vol ser una reflexió sobre com podria ser un pròxim pas en l’evolució de la psique humana… els avantatges que podria aportar a la humanitat i també les repercussions negatives. Perquè un sol Homo gestalt no fa una societat ni resulta un canvi evolutiu significatiu fins que aprèn a ser allò que ara és, fins que se li inculca un ètica a una ment poderosíssima però sense experiència a tractar amb el seu entorn.

Una gran novel.la. Allunyada de convencionalismes actuals i que a diferència d’altres obres de l’època no ha envellit gens. Totalment recomanable.