|
FANTASIA ÈPICA
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
MEMORIAS Editorial: Traductora: 2004 Timun Mas |
| Memorias del hielo | |||||||||||||||||||||
|
Segueixo el meu tortuós camí a través de la decalogia de Malaz, el libro de los caídos de Steven Erikson. Aquest és el tercer volum, Memorias de Hielo, una novel·la vasta, desmesurada —de fet com totes les d’aquesta saga— que ens obre les portes a nous personatges i ens fa retrobar vells coneguts. Però que sobretot representa un punt d’inflexió pel lector, almenys per a mi. Sempre havia sabut que la lectura de la saga de Malaz no era fàcil i requeria un esforç considerable per part del lector. Això sempre ha estat així i assumeixo que potser jo mateix, llegint la saga molt de tant en tant (a un volum per any en comptes de la meva idea inicial d’un volum al mes) pot condicionar que alguns dels conceptes, personatges i situacions se m’escapin de la comprensió immediata, ni que sigui perquè no els recordo degudament. Però també haig d’afegir que el fet que la novel·la tingui quasi bé 1200 pàgines no ajuda a que passi millor. Sí, m’han sobrat pàgines i capítols i crec que tranquil·lament Erikson hagués pogut estalviar-se un 30 o 40% de la seva extensió. I aquí ve també el fet que comentava del punt d’inflexió: La majoria de fans i adeptes a Malaz consideren aquest volum, Memorias de Hielo, com un dels millors llibres de la saga... i a mi precisament és (fins ara) el que he considerat més fluix, potser sobretot per cansament acumulat, no pas per cap baixada en la seva qualitat literària, doncs tot i que ja s’albiren certes respostes a la complicadíssim trama, segueix sent esgotador entendre la seva complexitat (repeteixo que això es pot deure en part a no llegir la saga de forma seguida). A més, un del punts que més em coïa mentre llegia aquesta novel·la, com deia, tan desmesurada és que mentre la llegia estava pensant que en el mateix temps podia estar digerint la lectura de quatre o cinc altres novel·les diferents. I això em fa pensar en que la present lectura, tot i que correcte, no m’ha satisfet prou, no m’ha creat una addicció o una empatia suficient per contrarestar la seva extensió. Perquè no ens enganyem: Erikson és brillant però no sempre. L’autor canadenc és capaç de tenir-nos enganxats a uns capítols com també a deixar-nos perduts per les seves trames argumentals. Per exemple la primera meitat de la novel·la és una mica més carregosa, ocorren pocs fets destacables, se’t presenten personatges estranys que no saps d’on surten... sembla que l’autor s’estigués preparant-se pel que vindria després. Fins al punt que després de les dues primeres parts, vaig deixar el llibre en stand by un temps i vaig llegir dues o tres novel·les entre mig. Però a partir de la tercera part d’aquestes Memorias de Hielo, Erikson comença a donar més explicacions, a escriure de manera més directa a donar-nos més teca amb la que gaudir. Tinc entès que l’autor, durant el seu procés de creació i escriptura del present volum es va saturar i el va deixar apartat per posar-se a treballar amb el que seria llavors el segon volum de la sèrie (que ocorre al mateix temps que aquest: La puertas de la casa de la muerte). Potser sí que es va notar que al tornar a incorporar-se a Memorias de Hielo, anava més fresc perquè com comentava, es nota un canvi de tendència a partir de la tercera part de la novel·la. D’això en parlaré més endavant. El primer que cal recordar és que Memorias de Hielo segueix sent part d’una història que es remunta a la prehistòria del món de Malaz. De fet, el pròleg està situat ni més ni menys que 300.000 anys abans dels fets ocorreguts al present de la novel·la. És incommensurable la trama que dissenya l’autor i sovint ho he notat al no poder retenir tota informació. Però tornem al present: L’acció ens porta una altre cop al continent de Genabackis, que l’imperi expansionista de Malaz ja té en bona part ocupat. Tornarem a trobar-nos als abrasapuentes, als seus soldats, reclutes, capitans... ara proscrits i, aliats in extremis de les forces comandades per Anomander Rake i Caladan Brood. Aquesta és la continuació directa dels fets descrits a Los jardines de la Luna. Nous aliats, nous enemics i noves ciutats per conquerir. El domini painita, una misteriosa força que està arrasant el sud del continent sembla prou poderosa com per cridar l’atenció de tots els exèrcits que lluiten sobre Genabackis i perquè aquests s’uneixen en una aliança incerta. Quasi que m’atreviria a dir que quan Erikson va tornar a concentrar-se amb Memorias de Hielo es va posar a escriure el setge i la batalla de Capustan. Sense dubte, la millor part d’aquesta extensa obra. Una capítols vibrants, cruels, viscerals. L’autor crea una atmosfera irrespirable de cossos morts enmig de milers d’atacants, unes batalles vívides i plenes. Uns moments carregats de simbolisme amb déus que moren i altres que fan una passa al davant, amb herois que no ho volen ser i personatges carismàtics que veuen enfonsar-se el seu món davant d’ells. (...) “És hora de meter más almas todavía por la garganta atascada y atragantada del Embozado... “ (...) Aquí hi trobarem un dels grans encerts d’Erikson en aquest llibre: Els espases grises, una companyia de monjos guerrers, seguidors del déu Fener i que per la seva simbologia i presència, fan d’aquesta aventura un lloc millor. Es tracta d’un exèrcit mercenari altament organitzat amb comandant, sanador etc que no distingeix entre homes i dones a la seva tropa i que ens ofereixen bona part dels millors capítols de Memorias de Hielo. Tota la novel·la, doncs es centra en el reclutament d’aliats i en l’atac contra el misteriós domini painita. Hi trobarem, òbviament, diverses visions i també moments especials. Campanyes i setges, marxes militars i també concilis on es prenen grans decisions, moments dolorosos molt ben portats per Erikson i d’altres que resulten força incomprensibles (com certes decisions en el setge final). Encaixarem també algunes peces del trencaclosques que Erikson ha dissenyat per aquest món replet de déus, ascendents, mags i sendes màgiques però també ens vindran més dubtes al cap. Comprovarem com el càrrec de Senyor de la baralla finalment es defineix poc a poc i comporta canvis en el tarannà de cert personatge: “ ¿Y ese va a ser el papel de el Señor de la Baraja?, (...) ¿El dueño de un conocimiento fatal y ahora un maldito árbitro, por el Embozado? Así que eso es lo que queréis que haga. Un dios cae, ¿pon a otro en su lugar? ¿Mortales que han jurado lealtad a uno y luego de la han de jurar a otro? (...) Però potser destacaria més la capacitat d’Erikson de moure’s entre plans diferents, i com podem veure caure déus i alçar-se’n de nous en un procés que m’ha deixat bastant sorprès. Com personatges poden passar de ser simples soldats a ascendir i convertir-se en paladins d’una deïtat, però sobretot també com un déu pot resultar també mortal. (...) "Un dios atrapado en el reino mortal era como una jovencita sobre un altar. Lo único que hacía falta era un cuchillo y una mano decidida”. Un dels fets que menys m’ha agradat és que existeixen massa personatges i això provoca que al dividir-se tant l’acció no tinguis temps d’empatitzar amb alguns d’ells. Per exemple, els abrasapuentes serien els primers candidats a qui ens hauríem encaterinar però això no ocorre... simplement perquè apareixen poc i de forma molt escalada. Les desgràcies de Toc el Jove també em passen força indiferents i bastant incomprensibles, tot s’ha de dir. D’acord que això ho compensa l’aparició dels espases grises però m’he trobat allunyat de certes trames que venien directament de la primera novel·la i crec que es deu precisament a aquesta dispersió d’escenaris i personatges. Abans parlava de punts d’inflexió. Com comentaven els entesos (gràcies de nou Maria per la teva ajuda!) aquesta novel·la sol suposar un punt decisiu entre continuar o no la saga. Estic força d’acord. Però no perquè la trama s’hagi escolat dins meu i m’hagi atrapat irremeiablement. El punt d’inflexió és el de decidir si continuar llegint una saga tant gegantina o no. Si no tingués una pila tant salvatge al darrera probablement continuaria de seguida. El que he decidit, tanmateix, ha estat més salomònic: Continuaré amb Malaz però al meu ritme (tot i saber que l’hauria d’incrementar per no perdre’m) perquè crec que l’esforç d’Erikson tard o d’hora es veurà recompensat però hi intercalaré tantes lectures com cregui necessàries... no hi ha pressa! Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||