MENTRE DURIN LES ESPELMES
(2021)

Josep Rodrígez
i Ferrer

Editorial:
Voliana
(2017)

Col.lecció:
Retorn al Sol

Núm: 13

Pàgines: 188

Il·lustrador:
Judit Moreno Salat

No hi ha res com escoltar i sentir la passió i l’energia que un autor posa en el llibre que acaba de publicar. Com li brillen els ulls, somriu i gesticula sobre la obra que acaba d’escriure i que està mostrant a un púbic, per ell desconegut. Així va ser com em va convèncer en Josep Rodríguez per comprar aquesta estimulant i original novel·la juvenil de caire fantàstic i romàntic durant les presentacions editorials que hi va haver a la CatCon 2022 entre acte i acte. Perquè després alguns diguin que fer presentacions de llibres no serveix de res.

Mentre durin les espelmes és una novel·la dinàmica, de bon ritme, basat especialment en un intercanvi de diàlegs constants i que posseeix una trama argumental més complexa del que sembla a priori: En Joel i en Víctor semblen dues figures destinades a conèixer-se i a estimar-se. O així els ho sembla el primer cop que es veuen, de nit i en un cementiri on el primer hi havia acudit a jugar amb l’espiritisme com un ganàpia més i el segon... hi vivia. Perquè en Víctor és un fantasma, una persona morta ja fa temps que viu una no vida (juntament amb altres fantasmes) pels cementiris i esglésies de la ciutat de Barcelona.

I es clar... això és problemàtic. Però també impossible... o almenys més estrany encara dels que podia semblar a simple vista. Com és que en Joel el va poder veure aquella nit al cementiri? (al contrari dels seus amics). Com pot ser que en Víctor, alhora d’ajudar-lo en una caiguda, va poder tocar-lo?

Son preguntes incòmodes per a un fantasma... i a per a un viu. Però aquella guspira que va sortir aquella nit no sembla que vulgui apagar-se i poc a poc, tots dos, però en especial el Joel que té més capacitat de maniobra (coses d’estar viu) busca la manera de poder estar a prop de la persona (ésser) de qui s’ha enamorat.

Potser l’inici de la relació és un tant precipitada pel meu gust doncs sembla que l’amor a primera vista prioritza qualsevol acostament previ (per molt difícil que sigui entre un viu i un no mort) però poc a poc Rodríguez va ajustant els tempos i la narrativa perquè ens sentim còmodes amb aquesta intensa relació interdimensional.

Com comentava, l’autor posseeix un vigor que el trasllada a la novel·la de manera que aquesta ens passa la mar de bé. S’hi incorporen un munt de referències populars i frikis (potser en algun cas, n’abusa massa) que suposo l’autor utilitza per connectar amb el seu públic (juvenil o no tant, que algunes picades d’ullet venen de lluny). El fet de dedicar un capítol a cada personatge d’aquesta peculiar parella és també tot un encert doncs ens dóna punts de vista diferents i ens fa coneixedors de cada preocupació o de cada alegria que els ha arribar al Joel i al Víctor per ambdues bandes.

Però si d’una cosa m’agradaria felicitar al Josep Rodríguez és de les regles que ell mateix ha creat entre el món dels viu i el dels morts. Com es poden trencar aquestes regles però sobretot com es compleixen. Això genera confiança i coherència que en una història tan particular com aquesta son indispensables. Les estratègies que aconsegueix crear en Joel per poder tenir en Víctor a prop, o els rituals a que estan sotmesos els fantasmes i el perquè son on son (cal dir que en Víctor, misteriosament no recorda quan va morir ni quan) son elements força treballats per l’autor que aconsegueixen donar una forma estable a la trama.

Però per contra també cal dir que els darrers capítols hi noto un altre deix de precipitació,  molt especialment en el capítol final, com si l'autor ho volgués arreglar-ho tot fos com fos i, a més, ràpidament. Haig de dir que el final no m’ha agradat, potser per aquell aire de Deus ex Machina per assolir l’etiqueta de Happy End.

Així doncs què ens depara Mentre durin les espelmes? Doncs una novel·la juvenil romàntica (Boys Love) envoltada d’aspectes fantàstics sobrenaturals que es llegeix molt bé però que potser es sustenta massa en el diàleg i aprofundeix poc en uns personatges que només semblen estar enamorats i poc més. I que quan apareix el conflicte raonable i creixent que complica la trama i la fa més interessant a cada capítol, potser la manera de sotmetre aquest problema i capgirar-lo es veu forçada. En tot cas, és una agradable lectura i té un punt fort en la originalitat de la proposta.

Que sapigueu que tot i ser auto-conclusiva, ja existeix una segona part anomenada Mentre el cel no ens reclami, també publicada per Voliana Edicions.


Eloi Puig
20/04/2023