METAL·LÚRGIA
(2019)

Víctor Nubla

Editorial:
Males herbes
(2019)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 65

Pàgines: 182

És indubtable que la menció d’autors com Douglas Adams, Kurt Vonnegut i especialment Terry Pratchett a la contraportada d’aquesta novel·la son un esquer difícil d’esquivar. I és que Víctor Nubla ha escrit una d’aquelles històries que per sort són tan inclassificables com oportunes, tan divertides com filosòficament sorprenents. Pur estil Pratchett, un tipus de literatura de la que anem molt mancats en aquest país nostre

A un poble anomenat Estragó de Dalt, les dragues (femelles de dracs) viuen i conviuen amb la població humana i porten a terme dures tasques industrials al processar el metall dins els seus estómacs. Algunes també gestionen les tabernes del poble o tenen contractes a la ràdio local. Sigui com sigui el seus salaris a base de princeses i cavallers són bastant escassos i això porta a una tensió que tiba poc a poc la corda de la pau i prosperitat del poble.

Víctor Nubla ja em va demostrar amb Les Investigacions del Cap Pendergast que és capaç d’oferir-nos una prosa afable, relaxada, que es fixa en els detalls però que també pot marxar despistada  com qui no vol la cosa per les brànquies sense cercar un objectiu concret. Però és un estil particular que  t’acomoda francament bé davant la novel·la.  A Metal·lúrgia també trobem doncs aquest tipus de narració que navega entre personatges entranyables, situacions absurdes i un rerefons metafòric que cerca denunciar; però sempre des d’una perspectiva amable utilitzant un humor subtil i unes referències que ens poden deixar fora de joc.

A Estragó de Dalt, la narració és protagonitzada per un senyor que viu en una residència on suposadament s’està recuperant de problemes de salut. A les estones de lleure, el nostre protagonista interacciona amb les dragues que troba pel carrer o per les tabernes del poble i a través d’aquestes converses ens anem assabentant de fets sorprenents com per exemple que les dragues posseeixen una superioritat intel·lectual molt més elevada que la humana (Sovint s’embranquen amb dissertacions científiques on hi cap tot, des de les matemàtiques avançades a la física quàntica) o que aquestes  bàsicament mengen princeses, escuders i algun cavaller però que desconeixen d’on surten o qui és el proveïdor.

Quan la draga Berenguera (per cert, m’encanten els noms medievals triats per l’autor) es menja un tècnic de so de la televisió local a causa de la gana que arrossegava i l’engarjolen, les dragues decideixen fer vaga i això trenca l’status quo del petit poble.  Les autoritats hauran de prendre decisions per apaivagar les dragues i fer-les tornar a la feina. Sinó, la situació podria derivar en quelcom pitjor com que aquestes decidissin menjar-se  als habitants del poble per berenar.

La novel·la, en clar to humorístic, ens presenta doncs diverses capes de lectura: Podem prendre’ns la història com una faula simpàtica, però també com una reivindicació de la classe obrera explotada. Podrem somiar amb universos paral·lels estereotipats, deliciosament encantadors i absurds alhora però també podrem alçar la cella sobre si les històries que ens explica el nostre narrador no són fruit potser d’una imaginació fantàstica i dement. El fet que el protagonista escrigui sobre la mateixa essència dels dracs en un quadern ens podria fer sospitar aquesta darrera afirmació.

Però sigui com sigui, el lector es divertirà amb uns diàlegs dirigits a que empatitzem amb les dragues; amb escenes surrealistes (com ara els programes de televisió per dracs que són una delícia)  que ens faran aflorar somriures i amb missatges sovint punyents sobre l’explotació laboral.

Sense dubte, com comentava al començament, un tipus de novel·la de la que anem molt mancats que sap combinar amb encert l’humor amb la reflexió i que sota la ploma amable de Víctor Nubla ens acosta, a través de la fantasia i la ciència-ficció humorística a descobrir altres maneres d’interpretar els nostres propis problemes.

Eloi Puig
08/12/2019