MIRACLES PERVERSOS
(2011)

Carme Torras

Editorial:
Pagès Editors
(2011)

Col.lecció:
Lo Marraco

Núm: 252

Pàgines: 183

Aquesta és la segona novel·la que llegeixo de la Carme Torras. La primera fou La mutació sentimental, una obra notable sobre intel·ligència artificial i dependència tecnològica, una agradable sorpesa dins la ciència-ficció catalana actual.

Miracles perversos és una història completament diferent, molt allunyada temàticament de la seva opera prima, una novel·la que tracta de molts sentiments, alguna que altra passió i un petit misteri… una temàtica que uneix intriga i amor i que a priori no m’inspirava massa interès, tot s’ha de dir. Això significa que he fet un petit esforç extra per acostar-me a la present novel·la. Probablement si no tingués sobre la taula l’experiència prèvia amb La Mutació Sentimental,  m’hagués dedicat a baixar la pila de pendents.

Miracle perversos, com deia, és una novel·la enfocada a resoldre un petit misteri en forma de correus electrònics que de sobte reb la Paula, una infermera catalana assentada des de fa anys als Estats Units, i vidua recent d’un famós escriptor. Els correus la conviden a seguir una mena de serial per capítols que són enviats cada dia des d’una adreça estranya. La Paula es preocuparà i intentarà endevinar qui li envia unes missives amb elements personals que la capfiquen profundament.

La inspiració, les muses, la literatura i el teatre… són ingredients importants en aquesta obra. La novel·la es volca a aprofundir en el món propi de les lletres, en la força de l’escriptura, en l’art del diàleg, de la seducció a través de les paraules, de les mentides necessàries i de les veritats prescindibles; un combinat que l’autora ens ofereix a través dels pensaments d’una protagonista que sembla haver enterrat la memòria sota l’impassible ritual de la rutina diària. Una obra intimista, conduïda per un únic personatge, la Paula, només recolzada breument per la seva amiga Margaret, i que com a objectiu té més la recerca de respostes interiors que no pas desvetllar grans enigmes.

La Carme Torras demostra que el seu talent com a escriptora - apart de com a robotista- està fora de dubte. La prosa es nota treballada, elaborada al mínim detall, amb un vocabulari ric i en definitiva agradable de seguir. Això vol dir que tenim davant una escriptora que se sent còmoda en diversos tipus de registres, de temàtiques i de proses. Pensem que en aquesta novel·la combina a parts iguals capítols narrats en tercera persona amb les cartes redactades en primera persona, barrejant a més, el passat i l’estricte present. És un esforç intens per que el conjunt no se’n ressenteixi però l’autora ho aconsegueix.

Cert és que en alguns capítols de la meitat de l’obra hagués agraït alguns clifhangers o recursos similars, alguns detalls que haguessin creat una necessitat de continuar llegint amb més devoció, però al tractar-se d’una obra curta tampoc he tingut en cap moment la sensació que la lectura s’ensopís o es ralentís, potser només que no aporta moments d’intensitat i per tant que s’acomoda pacíficament. El final, això sí, ens dóna respostes colpidores i realiza un gir argumental complet i trencador, que jo almenys no m’esperava, un acabament original que sembla tontejar amb la metaliteratura i que trobo innovador.

En tot cas, recalco que la meva visió de l’obra ha de ser presa sota el prisma que no és un tipus de novel·la que m’atregui, però que he intentat valorar en la seva justa mesura. Per la banda tècnica (o més aviat artística) no tinc cap queixa: La prosa de la Carme Torras està fora de tot dubte. Per la part més dramàtica, sobre la trama, l’he trobat original que no és poc.

Eloi Puig, 26/12/12