EL MIRALL VENECIÀ
(2008)

Antonni Munné-Jordà

Editorial:
Pagès Editors
(2008)

Col.lecció:
Proses

Núm: 33

Pàgines: 245

L’obra curta de ciència-ficció, fantasia i terror d’Antonni Munné-Jordà (AMJ) és llarga i complexa. Ho evidencia aquest recull de contes que inclou 35 anys de la trajectòria literària de l’autor. Contes doncs, escrits entre 1970 i el 2005, un període molt ampli on l’autor ens ofereix una tria personal i molt particular dels relats que ha considerat interessants per incloure en aquest volum, El Mirall Venecià. Un recull encapçalat per un pròleg m’atreviria a dir que massa llarg i meticulós sobre l’obra d’AMJ, i que pot suposar un obstacle pel lector que no té un especial interès en reviure les influències i la bibliografia de l’autor – pels que sí tenen aquest interès, aporta molta informació útil-. No obstant, els pròlegs per sort són sovint prescindibles i hom pot passar directament a llegir el que li interessa: L’antologia de contes fantàstics de l’AMJ.

Que l’AMJ ha estat -i és- un enamorat del gènere fantàstic no és cap secret. Només cal veure l’activitat que realitza davant de la col.lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors o presidint la Societat Catalana de Ciència-Ficció i fantasia (SCCFF). I aquest afecte per la literatura fantàstica també queda demostrat en aquesta antologia, un recull de contes escrits en diversos moments i amb diverses intencions que ens proporciona un collage bastant eclèctic dels estils i idees que utilitza i explota l’autor.

Dic eclèctic perquè deixant de banda que trobem exemples dels tres gèneres fantàstics per excel.lència – la ciència-ficció, la fantasia i alguna incursió al terror sobrenatural-, l’estil i la profunditat dels relats varia moltíssim d’uns a altres, i no només en l’evolució que un creu normal en un escriptor si no també degut al públic a que estava dirigit el conte: Revistes, fanzines o fins hi tot el jovent de la mítica revista Tretzevents. Això sí, la tria s’ha realitzat a consciència i la majoria dels relats han estat reescrits o millorats de diversa forma –al final del llibre l’autor explica les circumstàncies i anècdotes de cada relat, un per un-. AMJ ha escollit els que li han semblat més representatius i tots ells ens mostren un amplitud de visions i de formes suggerents, tanmateix aquesta varietat desmesurada pot no sempre resultar del nostre grat.

Els relats no estan presentats de forma cronològica si no amb una certa continuïtat temàtica – a vegades cal reconèixer que molt feble-. En tot cas, aquest fet no és important doncs a la majoria dels contes hi reconeixem elements propers, quotidians, de forma que no ens costarà gens ni mica entrar de ple en la seva lectura. A l’AMJ li agraden els escenaris tangibles, coneguts, quasi podem dir que la seva CF és casolana. Sovint els contes estan ambientats en escenaris molt recognoscibles de Barcelona o Vilanova i la Geltrú  i per tant hem de desprendre’ns de la idea que aquesta CF ens obrirà les portes a un sentit de la meravella, a territoris inexplorats o a grans ambientacions espacials i/o científiques.

AMJ cultiva una prosa desenfadada i amena, sovint amb elements que fixen la situació i els quals queden altre cop evidenciats amb multitud de referències culturals o geogràfiques a molts dels contes: L’autor  descriu primer com estan les coses, en quina època, quins precedents hi ha a la història per llavors sí, començar el conte.

“El Mirall venecià” és el relat que obre l’antologia. Un conte amb molt bones idees però poc desenvolupades i de forma un tant estranya. Es clar que va ser escrit expressament com a introducció al volum i per tant se li poden perdonar una mica les mancances. En sí, tracta de temes de pura especulació científica en l’ambient entre enigmàtic, culte i decadent de Venècia. Però repeteixo que a l’autor no li ha interessat aprofundir en les idees que suggereix – boníssimes per cert- si no que les ha utilitzat per introduir-nos a la resta de contes de l’antologia.

“Zàping amb una desconeguda” és un curiós conte fantàstic sobre dues persones que es veuen a través de la televisió. És original, juga amb l'absurd però té la seva gràcia. Té bons moments i un entranyable intercanvi de diàlegs abans de passar a la història pròpiament dita.

El relat més llarg amb diferència és sense dubte “El cas extraordinari del decorador Jaume i el fuster Jerzy” amb grans idees però posades en pràctica de forma desigual. Potser seguint el comentari del mateix autor a les postil.les del llibre, com a conte és massa llarg i com a novel.la massa curta. És una història estructurada en forma de retalls de diari, de declaracions formals davant la justícia, de cartes i diaris personals on se’ns explica l'estrany cas de dos accidentats en una obra i de la revolucionaria decisió que pren el metge que els atén. Però l'AMJ sembla no decidir-se a fer-ne una novel.la com potser valdria la pena, i en canvi en alguns trams ens omple el conte d'informació que no ve molt al cas (quasi tot el capítol de la carta de la Noèlia resulta ferragós). Potser si algun dia esdevingués una novel.la aquests pàgines un pel llargues i tedioses de la Noèlia serien benvingudes. Mentrestant ens queda un conte ben pensat i desenvolupat a diferents ritmes, que combina el misteri, l'especulació científica i el tractament de sentiments molt intensos. El millor tram, el darrer... potser estroncat de forma massa precipitada. Animo a l’autor a continuar desenvolupant el conte i fer-ne una novel.la... dóna per això i més.

Un dels meus preferits: “Trasplantats”, Un conte curt i directe. Una barreja singular d'especulació científica en un ambient rural, amb tocs de religió i costums. Un bon relat del que ens hem de quedar amb la moralina final. Narrat amb fermesa i ritme - i a més en català occidental- és un clar exemple del que podem esperar de l'autor. No hi sobra ni una frase i té la peculiaritat de ser senzill i amb un final perfectament definit.

Un altre gran relat és “Estimada Marta (Variació)”. Possiblement el relat de CF més poètic que he llegit mai. De fet és un homenatge explícit al poema Estimada Marta de Miquel Marti i Pol. I com a tal és suggerent, eròtic i evoca imatges de somni, de plaer i de complicitat. La seva vessant de CF aborda els viatges en el temps com a tema principal, amb un rerefons històric com és la visita d'Einstein a Catalunya el 1923. Perfectament enllaçat amb l’esmentat poema de Martí i Pol. Molt rodó.

L’únic treball que ja havia llegit de l’AMJ abans era el relat “La Dama de glaç” que va ser inclòs en un altre recull, Els Fills del capità Verne, ara fa uns anys. I m’ha donat la mateixa impressió que aleshores, així que no variaré el comentari: una reflexió deliciosa sobre la mort i la vellesa. Té també algun tram innecessari al principi –d’aquells que esmentava abans que  l’autor utilitza per situar els precedents del relat- però poc a poc el relat cobra consistència i en deixa amb un bon gust de boca a les darreres línies.

També subtil és, “Homenatge a Valerià Cabrera i Prats”, una història satírica segons paraules del mateix AMJ però que no m’ha acabat de convèncer. Sí, juga a ser una crítica a certs articles periodístics i barreja la sàtira amb l’absurd de forma molt ben narrada… però en sí, el relat no té massa interès, com no sigui el de fer somriure amb algunes de les bajanades que s’expliquen de forma totalment seriosa.

Potser el conte més esperpèntic sigui “Una Cruïlla”, el qual recorda a una barreja del Gran Germà de 1984 amb la pitjor de les distopies que mostren la deshumanització de la nostra societat. En tot cas, és curiós però no deixa de ser un conte del quan només en treiem algunes idees.

“Hologrames” és una mostra de la ciència-ficció més especulativa, on aquest mitjà de projecció d’imatges pren una importància majúscula en una societat futura però propera. AMJ explica com es creen grans hotels on personatges morts o desapareguts són reviscuts en forma d’holograma. Ara, un periodista està encuriosit per conèixer fins a quin punt s’ha aplicat aquesta tècnica en una remota ciutat com és Barcelona.

“El plat” és un experiment força surrealista i sospito que molt metafòric de l’AMJ que a mi sincerament no m’ha entrat per cap dels sentits…i que no he entès del tot. Poca cosa puc dir excepte que no m’ha agradat i que és una nota molt discordant en l’antologia seleccionada.

Un altre conte que no he acabat d’assimilar, tot i la seva vessant crítica és “La Integració”, un relat massa centrat en certs icones i que tampoc m’ha convençut.

En canvi, una de les millors històries del recull és la que porta per nom “El gat”, un conte de terror sobrenatural força original. Construït a l’inversa ens narra la depravació que emana d’un gat vampir. Està molt ben narrat i sap barrejar aquelles temàtiques pròpies dels temes vampírics, com la sexualitat, el desig, la moralitat etc… amb un to fosc i per moments desagradable. Molt bé.

“Els viatgers de la nit” també segueix amb el rerefons sobrenatural. És una història curiosa també basada en el mite vampíric i que més aviat especula sobre tot allò que no coneixem de les criatures de la nit.

Finalment, AMJ ha inclòs tres contes de caire juvenil en el recull. El primer d’ells és “Un conte d’hivern” dedicat a un electrodomèstic que intenta protegir-se de la seva destrucció. Entretingut. “Un projecte ultrasecret” és el més fluixet dels tres, potser per la rapidesa en que fou concebut (un encàrrec d’un dia per l’altre) que ens narra un llançament espacial d’un coet tripulat per un mico que ha d’activar unes armes de destrucció massiva des de l’espai. La idea, simple, està molt poc desenvolupada, però potser és prou interessant per a un públic juvenil. I finalment, “El fontaner de Vilanova” és el més divertit dels contes juvenils – i de passada de tota l’antologia-. Uns extraterrestres en forma de granota parlant un perfectíssim català – amb accent valencià, això sí- venen a veure a un artesà vilanoví per que arregli unes canonades del seu planeta d’origen. L’autor ha sabut lligar una història inversemblant de CF amb la realitat i les sensacions que li ofereixen el pantà de Foix, molt a prop de la seva Vilanova. Molt divertit.

Una antologia doncs amb contes per tots els gustos i per tant difícil de valorar. Probablement sense alguns dels experiments que particularment no m’han fet el pes, la sensació final, hagués estat diferent; però ja se sap que no plou mai a gust de tothom i menys amb una antologia de contes escrits en 35 anys de diferència. En tot cas, recomanada, pel seu valor literari i per alguns contes força memorables.