MOBYMELVILLE
(2009)

Daniel Pérez Navarro

Editorial:
Grupo AJEC
(2009)

Col.lecció:
Albemuth

Núm: 24

Pàgines: 168

Què és Mobymelville? Mobymelville és una balena, és un destructor de mons, és una alegoria surrealista, és un puzle, és un efecte dominó, és una novel·la de Daniel Pérez Navarro.

Mobymelville és moltes coses i això és un punt a favor per que ens la mirem pensativament un cop l’haguem acabada, mossegant-nos lleugerament la cara interna de la galta... intentant decidir si la novel·la té més punts a favor o en contra. Perquè la seva lectura no és fàcil, perquè la seva trama tampoc, és poc digerible, és sofisticada, atrevida i agosarada… tan agosarada com la mateixa editorial que ha publicat un tipus de novel·la que difícilment seria editada en un altre lloc. No pas pel seu caràcter eminentment ubicat dins la ciència-ficció, si no per la seva vessant trencadora, desequilibrant. Aplaudiments doncs per Grupo AJEC, ni que sigui per no arronssar-se davant el risc.

Difícil és, d’ubicar la novel·la. Daniel Pérez òbviament escriu un homentage a la mítica balena blanca creada per Melville, la combinació dels dos noms ens dóna el títol de l’obra i també una definició sobre el seu personatge més important i a l’hora el menys definit, el més esquiu, misteriós i maligne. Mobymelville és, com deia, un ent destructor, manipulador, que juga amb els habitants de la terra des de temps inmemorials; però també és un fugitiu, perseguit per una tripulació, que talment emulant l’epopeia del capità Ahab, cerca la balena blanca per matar-la, per impedir que continui destruïnt, aniquilant, jugant a un joc que sempre finalitza amb humans morts o quelcom pitjor.

L’autor aconsegueix enganxar-nos a una lectura caòtica, arran d’un estil poètic a estones, breu i ras en altres. Certament he gaudit llegint la prosa de Daniel Pérez. El cas però, és que cal una mica més que simple concentració per abarcar la trama proposada per aquest. Els capítols curts sense dubte ajuden, i la curiositat per veure com es van encadenant algunes de les històries també – sobretot dels capítols centrals, paradoxalment els millors i els que aprofundeixen menys en la trama general-, però cal reconèixer que la gosadia de l’autor li passa factura i que diversos moments un es perd davant una trama poc intel·ligible. Tot i això, finalitzar la breu novel·la ajuda a encaixar la majoria de les peces del puzle i un acaba amb un sentiment agredolç i mossegant-se la cara interna de la galta pensant com pot valorar l’obra.

Eloi Puig, 23/01/11