MORTH
Mort
(1987)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2021)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
La Mort/ 1

Núm: ---

Pàgines: 284

Traductor:
Ernest Riera

Lectura del 1995:





Editorial:
Martínez Roca
(1991)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm:

Pàgines: 236

Sèrie:
La Mort/ 1

Traductora:
Cristina Macía

Si un personatge de la sèrie del Discmón s’ha guanyat el favor —m’atreviria a dir— quasi unànime dels lectors és sense dubte el de la Mort. Sí, ja sabeu, esquelet, dalla, caputxa i un sentit del deure persistent. De fet, si no m’equivoco, aquest és l’únic personatge que apareix a tots o pràcticament tots els 41 volums del Discmón.

Aquest va ser la quarta novel·la que Terry Pratchett va escriure sobre aquest món pla que està sustentat per quatre enormes elefants que a la vegada reposen sobre les espatlles de Gran A’Tuin, la tortuga estel·lar. I com és lògic, tot mon ha de tenir la seva pròpia Mort que condueixi els esperits dels caiguts cap a on sigui que han d’anar. I fins ara sempre havia estat així, només que la Mort del Discmón comença a plantejar-se coses que no van amb la seva naturalesa.

Com fer vacances. O intentar divertir-se a imitació dels mortals. O jugar a daus.

Com sabeu, La Mort del Discmón té un caràcter peculiar. Té un feina estable i un cavall que es diu Binky. I de fet una rutina que només varia de quan en quan per decidir a qui visita personalment — hi ha persones que s’han guanyat el dret de veure la seva figura tot just després de traspassar—. La Mort és una representació antropomòrfica del que les diverses races entenen que ha se der l’entitat que els ha de venir a buscar quan morin —en altres volums coneixerem a la Mort de les rates per exemple— però sigui com sigui, potser aquest fet, el de ser una concepció tan humana ha fet que hagi pres una decisió sorprenent: Contractar a un aprenent per tenir més temps lliure

I aquest aprenent serà en Morthimer —Morth, amb hac final pels amics— que haurà d’ajudar al seu cap a exercir la seva puntual i transcendent feina: Realitzar el cop de gràcia final que segui la vida a la víctima de torn i dir-li unes paraules amables sobre el que ha passat mentre li fa uns copets a l’espatlla.

Morthimer és un noi escanyolit que pràcticament no sap fer res bé en el seu dia a dia. La Mort, però, hi veu alguna cosa en ell i el contracta. El porta al seu estrany reialme apartat de la realitat on coneixerà a altres humans que el serveixen i li encarrega missions senzilles. Però Morth és un jove que no tolera les injustícies, a més de ser enamoradís i poc versat a les conseqüències fatals que pot suposar canviar la realitat per impedir que una persona que estava predestinada a morir... segueixi vivint. Pratchett juga amb el concepte de trencar l’estructura de l’univers, de crear una bombolla de realitat simultània que segueix el seu curs, separada dels esdeveniments previstos per l’univers. Pura ciència-ficció especuladora i divertidíssima —si em permeteu dir-ho— i que tot i estar narrada sota les regles màgiques que Pratchett dissenya a cada llibre seu, no deixa de convertir-se en un experiment propi de la ciència del Discmón que tant anirem aprenent i descobrint al llarg dels volums.

Qui farà millor la seva feina? El mestre que porta —literalment— tota l’eternitat exercint o el jove i impetuós aprenent, replet d’idees innovadores com perdonar la vida a qui no toca? Potser la Mort vol un descans però probablement en Morthimer no vulgui substituir al seu mestre plenament. No oblidem que té setze anys i molt camí per recórrer.

“—Tu no ets la Mort —va dir—, Només fas la seva feina.
LA MORT ÉS AQUELL QUI FA LA FEINA DE LA MORT”

Aquest és doncs, el primer volum dedicat a aquesta figura icònica del Discmón com és la Mort tot i que sent estrictes el protagonista és una altre: Morthimer (com ho evidencia la per altra banda magnífica coberta de la Marina Vidal) i no serà fins el següent volum que prendrà més protagonisme la figura prima i de somriure etern que tots coneixem. En aquest quart volum i primer de la saga de la Mort, Pratchett va instaurar plenament el seu estil que tots coneixem pels llibres del Discmón: El seu humor subtil, els seus personatges entranyables i aquí és com va començar a experimentar amb els peus de pàgina surrealistes que tan bé aniríem coneixent amb el temps.

Per acabar-ho d’adobar, era el primer cop que introduïa un cameo d’altres personatges i sagues. Deixant de banda alguns secundaris com el bibliotecari, aquí podem veure per segon cop a en Gratavent (protagonista absolut de la seva pròpia saga) i que coneixereu aviat quan Mai Més Llibres publiqui El color de la màgia. Aquests tocs, aquestes incursions entre personatges d’altres sagues del discmón seran habituals a partir d’ara i un dels grans encerts de Terry Pratchett que poc a poc anava emtreteixint l’entramat d’històries i personatges que poblen el discmón.

Morth va ser el tercer llibre que vaig llegir de la sèrie en el seu dia (al novembre del 1995) i em va sobtar, potser perquè trencava molt amb l’estil dels dos primers: El color de la màgia i La llum fantàstica, però alhora va ser un descobriment total sobre com escriure humor sense caure només en la paròdia. A partir d’aquí la saga aniria in crescendo i obriria nous camins. Imprescindible doncs, per entendre la idiosincràsia de com funciona aquest Discmón, de com l’obra de Terry Pratchett ens va començar a acompanyar per sempre. El següent volum, Bruixeries seria antològic i la saga esdevindria imparable.

Eloi Puig,
11/07/2021