Aquesta novel.la presenta un petit dilema literari… tenim davant nostre una novel.la de ciència-ficció eròtica o o una novel.la eròtica amb tocs de ciència-ficció? Sigui com sigui, el que està clar és que aquests dos gèneres comparteixen pàgines i argument i que els autors intenten que ambdós assoleixin aquesta curiosa barreja simbiòtica. En tot cas, la decisió l’ha de prendre cada lector pel seu compte.
Per la meva banda no he tingut el plaer de llegir massa literatura eròtica, tot i que tinc en ment una antologia dedicada al terror i a l’erotisme anomenada Eros Sangriento però que pel poc que recordo dels seus contes aquests no devien ser especialment remarcables. Potser l’erotisme està renyit amb la ciència-ficció i per això poques novel.les s’atreveixen a unir ambdós gèneres? En tot cas, en Salvador Macip i en Sebastià Roig van fer un cop de puny a la taula – metafòricament parlant-, se’ls va inflar la vena friki i es van presentar al concurs de literatura eròtica “La Vall d’Albaida”… i posats a fer, el van guanyar.
Poca experiència tinc amb aquests autors: Del Sebastià Roig puc dir que he tingut un parell o tres de cops a les mans el seu assaig Els malsons dels nostres avis. El terror i el fantàstic a Catalunya (1900-1936) però que finalment no he comprat mai –encara- i del Salvador Macip només havia llegit un conte curt de caire humorístic que no em va fer el pes. Però el fet és que per les referències d’altres obres seves i pels comentaris i dedicatòries que fan en aquesta novel.la s’intueix per on poden anar els trets una vegada et poses a llegir-la. La dedicatòria que em feu un dels autors –Sebastià Roig- quan vaig comprar el llibre en certa trobada de ciència-ficció també t’avança les seves intencions: “...un llibre amb poca ciència, poc sexe i molt de tebeo”.
Anem al llibre: Valentina Gontxarova és una pilot espacial reclosa en una presó de màxima seguretat per desatendre les seves obligacions de vigilància i dedicar-se a practicar el sexe en hores de feina. La pena de presó és doblement dolorosa doncs a part de la pèrdua de llibertat un ordinador especialment cínic amb aires de ser família de la computadora Holly de El nan Roig- també li impedeix qualsevol pensament eròtic a través dun bioxip que porta la nostra heroïna implantat al cervell. Però de cop i volta dues noies benplantades, membres d’una cultura homòfoba i una mica nimfòmana – per exemple han de tenir dos orgasmes diaris amb l’excusa que el cervell ha de funcionar al màxim rendiment- la rescaten del captiveri i l’enrolen en una missió suïcida per trobar un objecte, una arma, que pot fer canviar l’estructura demogràfica de l’univers doncs té el poder de transformar a tots els homes en fèmines. A part, se’ls uniran un colla de cyborgs que parlen com el mestre Yoda i una raça maligna en forma de llimacs gegants – hem de pensar amb Jabba el hutt quan els imaginem- que també participen en la cursa per apropiar-se de l’arma definitiva.
Aquest és el plantejament, una aventura al més estil space opera, escrit amb un llenguatge col.loquial, divertit, barroer –llegeixi’s aquest adjectiu amb un somriure als llavis, no com una crítica-, que sincerament m’ha agradat doncs és dinàmic i amè i alguns dels diàlegs entre les nenes són tan absurd com esbojarrats. La novel.la està estructurada en capítols curts i sota tres línies d’acció –Les nenes, els cyborgs i els llimacs- que poc a poc aniran convergint en una voràgine d’acció i animalades vàries. Això sí, que ningú s’esperi alta literatura ni grans reflexions científiques. El llibre no pretén assolir cap d’aquestes fites.
Una novel.la doncs que combina el millor i el pitjor de les novel.les de a duro –pulp pels més puristes-, amb la particularitat de posseir tocs de sexe i erotisme a les seves pàgines. Ep! Només tocs? Doncs sí, perquè si una cosa decep de Mugrons de Titani és que l’erotisme queda relegat a l’anècdota a mesura que la història avança. Aviat queden enrera les refregues lèsbiques de les tres protagonistes o el divertidíssim encontre amb una coliflor gegant carnívora i una mica sàdica. Això sí: els biquinis de camuflatge els duen tota la novel.la. Les aventures de Valentina i les benplantades van derivant cada cop més cap un recurs diria que imprescindible si barregem el sexe i CF: L’Humor. En certa manera s’entén, doncs introduir escenes de sexe en un argument i seguir amb una certa coherència és difícil. Es clar que la història de la Valentina Gontxarova no és precisament el paradigma de novel.la seriosa de manera que una mica més de sexe i alegria no hagués desestructurat massa l’invent.
Per acabar em quedo amb una de les dedicatòries que ens deixen els autors a la darrera pàgina: “A la Princesa Leia, per provar que una dona es pot passejar en biquini per les galàxies, matant llimacs descomunals, sense semblar ridícula”
És una frase que exemplifica el tarannà que han imposat Macip i Roig a la novel.la. Sembla que volen continuar amb més novel.les de la sèrie. Collons de metacrilat és el títol a priori definit per una segona novel.la.
Eloi Puig, 25/02/08
|