LA MUNTANYA LÍQUIDA
(2022)

Mercè Falcó

Editorial:
Mai Més Llibres
(2022)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: ---

Pàgines: 286

El canvi climàtic és cada cop més present a les nostres vides, com una mena de maledicció perpetuada per un visionari boig que es va complint poc a poc encara que no vulguem assumir-ho. Aquests dies, precisament, s’està fent una cimera del clima per mirar d’avançar en les mesures contra aquest problema. I com és lògic aquest preocupació també és intrínseca en els nostres autors. Mercè Falcó, a més, viu en una zona particularment sensible a la manca d’aigua com son les terres de l’Ebre i aquesta és una novel·la que vol reflectir precisament una catàstrofe que provocaria canvis radicals en el nostre món després d’un cataclisme climàtic.

Ens situem en un lloc indeterminat de la geografia mediterrània —tot i que el mapa que acompanya a la novel·la hom pot entrellucar perfectament que som a les comarques del sud de Catalunya— anys, dècades, potser segles després que la manca d’aigua hagi enfonsat civilitzacions i cultures.

En aquest territori post-apocalíptic l’autora ha volgut mostrar fins a tres possibles tipus de civilitzacions sorgides i adaptades a la manca d’aigua: Per un costat tenim a la societat tecnològica que viu en un indret anomenat La Vall, acaparadors d’aigua i per tant gestors del bé més preuat. Una societat militaritzada que protegeix allò que qualsevol voldria: L’accés a reserves potables d’aigua de pantans, aqüífers etc.

També tenim als habitants de la Plana, una població sense recursos hídrics que depenen dels de l’aigua proporcionada pels dirigents de la Vall per sobreviure. A canvi contribueixen explotant mines. Son persones on el misticisme ha arrelat — una sistema religiós animat des de La Vall— i ha imposat que creguin en fantasies pseudo-religioses sobre deesses que guarden l’aigua a les muntanyes. Els de la Plana són la societat que mes ha sabut adaptar-se a no posseir quasi bé gens d’aigua (precisament perquè son els que menys en tenen).

I també tenim el contrapunt a aquesta fràgil però funcional estructura social: Els habitants del massís de Lerroques els quals, de forma voluntària s’han aïllat per explorar camins que promouen el retorn del cicle de l’aigua. Serien el contrapunt més evocador i potser més esperançador en una zona on la lluita de poder sembla haver arribat a un status quo des de fa anys.

Mercè Falcó, doncs, ens proposa un exercici més que interessant per reflexionar sobre les conseqüència de la manca de recursos hídrics apostant per una novel·la coral, sense protagonistes absoluts i on l’acció va saltant d’un escenari a un altre per mirar de mostrat els tres tipus de societats post apocalíptiques que comentàvem. M’agrada molt el detall d’incorporar noves paraules i expressions adaptades a la realitat de l’entorn com: pidolaigües, pulmabroc o filtramàsqueres.

Tanmateix tinc alguns punts a comentar de la novel·la amb el que m’ha costat més congeniar: Potser és la meva formació de geògraf però amb la novel·la hi veig un problema d’escala: Sé perfectament que aquesta història podria passar a qualsevol lloc del nostre món però el fet és que tenim un mapa (molt reconeixible) on podem comprovar que les diferents societats i pobles estan separats només per unes desenes de quilòmetres. Per mi és estrany que des de ciutats tan poc separades, aquestes siguin tan diferents i una fins i tot hagi oblidat tant del passat comú. O que parlin diferents idiomes i no puguin entendre’s entre ells. Son detalls que em fan arrufar el nas encara que no siguin ni molt menys determinants pel missatge que l’autora ens exposa.

I tot i que en el fons no importa massa quin desastre ecològic o climàtic va ocórrer en el passat (estic d’acord amb que el que és rellevant és l’avui on viuen els personatges) és paradoxal que no es trobin quasi bé vestigis de les antigues civilitzacions terrestres però que en canvi es continuïn utilitzant part de la seva tecnologia, o de medicaments (en un moment es parla de prendre antihistamínics per exemple, d’on surten?), combustible, peces de recanvi etc... Em falla el sentit de la credibilitat. En la meva modesta opinió, Falcó s’ha centrat en les societats i els problemes derivats de la catàstrofe de forma molt eficient però ha deixat de banda donar profunditat i coherència al worldbuilding

Sobre el ritme de la novel·la comentaré que m’ha semblat notable però que a vegades aquest es trenca per precipitar esdeveniments de forma immediata (des de assassinats fins a amants que es separen...) de manera que fets que haurien de ser particularment importants es veuen resolts en un paràgraf o una simple frase. Això no ajuda a que connectem massa amb els personatges (alguns dels quals crec no aporten res a la història)

La muntanya líquida, doncs, és una novel·la prou interessant i que funciona amb un to didàctic, quasi divulgatiu sobre un futur desastrós sense aigua però que potser peca de falta d’empatia amb personatges i situacions. Una visió sobre un futur que m’ha agradat per com l’autora retrata diverses possibilitats, camins que poden prendre les noves societats i que vulguem o no segueixen molt amb la línia de clàssics de la ciència-ficció catastrofista del segle passat i que ara també ens arriba en forma de novel·la denúncia i de forma més urgent.

Eloi Puig
16/11/2022