EL MUNDO SUMERGIDO
The drowned world
(1962)

J.G. Ballard

Editorial:
Minotauro
(2008)

Col.lecció:
Biblioteca
J.G. Ballard

Núm: ---

Pàgines: 187

Altres edicions:

1964 Vertice. Galaxia, 20

1971 Minotauro Argentina, Otros mundos

1977 Minotauro-Edhasa

2002 Minotauro. Miotauro Bolsillo

2006 Minotauro. Biblioteca de ciencia-ficción, 10

2008 Minotauro. Booket, 8026

Hi ha dies que t’adones que fas tard. Avui, després de finalitzar la lectura d’aquest llibre m’ha tornat a venir aquesta sensació insatisfactòria. El mundo sumergido és la primera novel.la que llegeixo del recentment traspassat J.G. Ballard. Que perquè no n’havia llegit cap abans? No ho se… potser perquè no m’havien atret els seus treballs, potser perquè la pila de llibres pendents era massa temptadora com per comprar els d’un autor –per mi- desconegut… ves a saber…

El passat octubre vaig visitar amb interès l’exposició que li van dedicar a l’autor al MACBA, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Una exposició que si bé es centrava en tota la carrera literària de l’autor, feia un especial incís en la seva producció en el gènere de la ciència-ficció. Allí vaig conèixer superficialment el compromís que Ballard tenia amb si mateix i la seva obra. Un compromís que desembocava irremeiablement en una obra trencadora, diferent, a vegades radical, introspectiva, pessimista, polèmica… amb novel.les que van marcar amb certa profunditat aquella new wave de la dècada dels seixanta on la ciència-ficció feu un gir sobre si mateixa. Ballard aportà un gra de sorra important a la corrent new wave amb novel.les més experimentals – i per tant més incompreses- com el cicle de desastres naturals (compost per aquesta mateixa novel.la més El viento de ninguna parte, La sequía i El Mundo de cristal) o d’altres com Crash, on les relacions sexuals extremes podien també proporcionar un missatge pertorbador, a través d’una ciència-ficció amb la mirada posada cap a l’interior, no cap a l’exterior.

Comento tot això perquè com a lector inculte que em sento sovint després de comprovar tot el que em manca per llegir, m’esperava una novel•la ben diferent quan vaig començar El mundo sumergido. L’argument gira sobre els efectes d’un cataclisme a escala planetària produït per un canvi climàtic extrem – i alguns accidents còsmics que no vénen al cas- de manera que la temperatura absoluta del planeta ascendeix de forma inesperada durant dècades, canviant radicalment la vida a la Terra. De fet, les zones equatorials i temperades del planeta es tornen inhabitables i l’escassa població que sobreviu ha d’emigrar cap al nord – parlem de l’hemisferi septentrional-, a prop dels pols, doncs les selves, les malalties i l’extrema calor impedeixen pràcticament viure més al sud.

Fins aquí, les premisses de partida són compatibles amb les d’altres novel.les postapocalíptiques. I un s’espera llegir els esforços de la resta de la humanitat per combatre aquest efecte climàtic… però no. Ballard, com deia abans, gira la mirada cap a l’interior de les persones i ens proposa un exercici molt més metafísic sobre el cataclisme que afecta al planeta: El que un dia fou Londres ara és un conjunt de llacunes pràcticament juràssiques, on la selva i les iguanes s’han apoderat dels gratacels més alts que encara sobresurten de l’aigua. En aquestes llacunes l’expedició científica promoguda pel govern –amb seu a Groenlàndia- recull les instal.lacions per tornar-se cap al nord, doncs es preveu que en pocs mesos la vida sigui ja insostenible en aquells paratges. Alguns científics i militars, però, es neguen a marxar… volen continuar a la llacuna i alguns tenen la fixació de viatjar cap al sud endinsant-se a les selves antidiluvianes.

És aquí on l’autor realment canvia els paràmetres de les premisses inicials i converteix la novel.la és una proposta molt diferent doncs aquesta no ens transmet una lluita per sobreviure al caos si no la fixació de certs personatges per tornar-se a integrar a la natura a través d’un abandonament progressiu de cos i ment; també ajuda la desídia provocada per la calor i per somnis estranys que evoquen èpoques passades on el clima terraqüi era similar a les condicions actuals, com si la memòria històrica de la Terra penetrés en la ment dels humans, instigant-los a deixar de lluitar, a escoltar la crida de la selva, a tornar a uns orígens primigenis com si un sol gegantí irradiador de calor regnés encara a l’actualitat difonent missatges primitius.

El mundo sumergido és una novel.la que crida l’atenció per les descripcions desmesurades i claustrofòbiques dels escenaris tropicals dels voltants de Londres. Les continues referències a la calor on les temperatures es mouen entre els 35 i els 50 graus – amb tendència a continuar ascendint-, el nou món conquerit per rèptils i insectes, alguns ja mutats a causa de la radiació, i en definitiva les condicions adverses que els protagonistes pateixen voluntàriament amb una certa barreja d’atracció i repulsió simultània persegueixen un desig, una bogeria del subconscient, que els mana cercar la mort a través d’un suïcidi de desídia.

Una novel.la curta, ràpida de llegir, que no aprofundeix argumentalment amb algunes de les teories exposades entorn als desitjos, pors i fòbies que el subconscient guarda tancat amb pany i forrellat després de milers, de milions d’anys d’evolució – la por inconscient a les aranyes tan arrelada en molta gent (entre la que m’incloc) n’és un exemple que exposa l’autor per evidenciar que la nostra ment guarda un registre d’altres temps-. Però aquestes hipòtesis només vesteixen la veritable fita de l’autor: La immersió voluntària i feta de forma racional en un univers nou en forma de natura primigènia que ens crida quan les condicions ambientals tornen a ser favorables.

El mundo surmegido té més relació amb les històries introspectives de Robert Silverberg que amb les actuals narracions de catàstrofes naturals. Probablement aquesta novel.la ens obri més preguntes que respostes, però aquí és on l’especulació de la ciència-ficció es fa més palesa.