NACION
Nation
(2008)

Terry Pratchett

Editorial:
Timun Mas
(2010)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 453

El primer cop que vaig veure un mapamundi al revés va ser a Nova Zelanda. Per a un geògraf com jo, sobta, acostumat a resseguir visualment les projeccions de Mercator o de Peters (Ecs!) del dret, contemplar el nostre món a l’inrevés és estrany. Es clar que els neozelandesos i Australians pensen que són ells que estan a dalt. Tot depen del punt de vista. Set anys més tard d’aquell viatge contemplo el món cada dia a l’inrevés doncs tinc un mapamundi situat cap per avall davant meu a l’agència de viatges que co-regento.

A la primera pàgina del llibre Nación, de l’incombustible Terry Pratchett, hi ha un mapamundi i a la darrera també però a l’inrevés. Primera pista que Pratchett ens volia dir alguna cosa. I són mapamundis curiosos, doncs a part d’una extraordinària llargada de Nova Guinea –que crec és un error del dibuixant- el fet que crida més l’atenció és que Austràlia està partida pràcticament en dos i a sobre hi apareix la llegenda: “Austràlia propera” i Austràlia llunyana”. Però si ens hi fixem més podem descobrir també que a la zona temperada d’Amèrica del Nord hi ha els “Estats Reunits”. Més pistes que ens diuen que el nostre benvolgut escriptor anglès o ens dóna informació subtilment o s’ha tornat boig.

La Qüestió és que aquestes pistes ens dónen a entendre un fet que veiem es desenvolupa a mesura que avancem amb la lectura. Nación és una ucronia, una història alternatia, una història que podria haver pasat, o millor dit que va passar però en un altre univers on les coses eren un pèl diferents. L’acció es situa a les acaballes del s. XIX, en plena era dels descobriments científics i teories que feien trontollar religions (que li preguntin a Darwin) però amb subtils diferències: Austràlia està partida, existeixen espècies com els pops arborícores o una epidèmia ha matat a la plana major de la reialesa britànica i ara estan buscant el descendent més proper pels mars del sud no fos cas que els francesos reclamessin la corona vacant.

No, no es tracta d’una típica novel·la d’humor de Pratchett. Sí que té cops d’efecte i situacions divertides però aquest cop la novel·la tracta de centrar-se un tema universal: L’eterna lluita entre la raó i la superstició. “La religió no és una ciència exacta” diu Pratchett en boca d’un dels personatges de llibre.

Ens trobem amb un tsunami que destrueix pràcticament l’illa autoanomenada “Nació” pels aborigens que l’habiten. Molt pocs es salven, entre ells Mau, un noi que estava passant uns dies fora en plena cerimònia per convertir-se en adult. Quan torna només queden les restes del que havia estat el seu món i una noia britànica de classe alta que és la única supervivent d’un naufragi. A partir d’aquí el lector es pot pensar que ens trobarem amb un idili al més pur estil “El llac blau” però no. La novel·la juga amb les creences de Mau i la raó d’una educació anglesa per que cadascú aprengui allò que té més en falta: Mau, poc a poc descobreix la ciència, o el que és el mateix: Que els Deus són massa capritxosos per resultar lògics. I Daphne –Emitrunde per la seva àvia- comença a comprendre el valor de deixar enrera les regles de l’alta societat i també a creure en aspectes del més enllà com certs viatges astrals i com unes veus sospitoses que senten de quan en quan – les veus dels ancestres i de les avantpassades són alguns dels pocs punts fantàstics de la novel·la i de fet es podrien interpretar com veus del subconscient de cadascú-.

La novel·la combina l’aventura, l’humor i la reflexió però potser el ritme no està a l’alçada i diversos moments decau. Mai arriba a fer-se avorrida o simple però potser l’estructura no acaba de cuallar en alguns capítols – hi ha flashbacks que sobren per extensos o per poca importáncia-.

En tot cas però, a mesura que avança la novel·la els objectius de Pratchett es van fent més clars: Donar una llicó, una moralina sobre la ciència i la religió a través de situacions grotesques i aventures esperpèntiques. No arriba a assolir el mateix nivell de qualitat que per exemple a Dioses menores – on també aquests temes universals eren tractas i aquí sí, parodiats, de forma excepcional-, però se li acosta de lluny.

Nación és una novel·la fora del cicle del mundodisco, un llibre fàcil de llegir i amè, que potser pels fans de Pratchett no acabi de quallar per les expectatives que es creen però que segur pel lector de narrativa general serà un descobriment interessant. La prosa intel·ligent de Pratchett és un aval per que el llibre resulti no només entretingut si no també reflexiu.

Eloi Puig, 10/05/11