necrÓparis
(2010)

Fernando Cámara

Editorial:
NGC Ficción
(2010)

Col.lecció:
Terror

Núm: 01

Pàgines: 189

NGC Ficción va presentar per al seu primer volum de la col·lecció “Terror” aquesta obra de Fernando Cámara, Necróparis. Un titol suggestiu, una portada curiosa i una novel.la que s’endinsa en el terror psicologic de forma un tant desigual.

Per començar cal aclarir que m’agrada l’estil de l’autor: diàlegs fluits, descripcions desinteressades però ben lligades, un estil deshinibit que no utilitza guions, cosa que per una banda propicia una lleugeresa inusual en la lectura tot i que per contra ens fa repetir la lectura d’algun que altre paràgraf o diàleg perque no sabem si el que s’ha dit ha estat en veu alta o no.

Però la manca de puntuació en els diàlegs és un element que Cámara aprofita plenament doncs aquests són els que donen una complicitat inusual en el duo protagonista, un matrimoni de mitjana edat que fan una escapada a la capital francesa per primer cop d’ençà que tenen fills. Tot i els recels sobre el xoc cultural gal·lo-espanyol i la incertesa de saber si han fet bé de deixar els nens a casa, la parella intenta gaudir al màxim de l’escursió per la ciutat de la llum. Però alguns fets estranys els comencen a perturbar i el que semblen simples mals entesos acaben per transformar les seves vacances en un malson psicodèlic.

La idea de presentar una ciutat com París com un escenari on desenvolupar una acció frenètica és interessant. Potser de seguida se li veu el llautó a Cámara i el final és fàcil de preveure – almenys les causes que desemboquen al frenesí psicòtic que pateixen l’Eva i el Dani, el nostre matrimoni turista- però l’autor sap resoldre-ho amb força encert tot i que a la primera meitat del llibre amb prou feines passa res d’interessant – sort dels diàlegs casolans que ajuden a llegir de forma amena-. A la segona meitat tota la imaginació desbocada de l’autor està al seu servei per intentar destrossar metòdicament la ment dels protagonistes. I realment algunes escenes són dignes d’una bona pel.li de Hitchcock.

Però la sensació final, tot i que positiva, no dóna un regust especialment intens. Sí, és una novel.la ben escrita; sí, té aportacions interessants en el camp del terror psicològic – sovint surrealista- però li manca potser un argument més complexe per deixar-nos plenament satisfets.

En tot cas, el que queda clar és que NGC Ficción continua apostant per obres interessants, amb cert risc, amb esquemes trencadors – especialment la novel.la inaugural, Fragmentos de burbuja- que potser no seran del grat de tothom però que evidencia que l’editora publica novel·les si més no interessants, lleugerament allunyades dels cànons habituals.

Eloi Puig, 18/08/2011