Sempre és agraït veure com editorials petites aposten per autors poc coneguts publicant novel.les de tan difícil acceptació com les de gènere fantàstic – i més en català-. És quasi un miracle que editorials com Pagès Editors ens segueixin oferint aquestes obres de forma més o menys periòdica.
Curiosament Negocis familiars ha estat publicada en una col.lecció genèrica –proses- i no dins la col.lecció ciència-ficció. En tot cas comentarem un encert i un mal endèmic per la present edició. La nota positiva és que a la contraportada tenim, a part d’una breu referència a l’autor, també un resum consistent sobre el que trobarem dins el llibre. I això és un pas enorme- segons el meu criteri- ja que a la col.lecció ciència-ficció tenim seriosos problemes per saber de què va la novel.la si només llegim la informació de la contraportada. I el mal endèmic de que parlava és el de sempre: Una coberta que llueix poc i en aquest cas sense cap relació amb l’interior, cosa que provoca un cert escepticisme per part del lector que vol comprar el llibre.
Però allunyem-nos del món editorial que el que importa és l’interior. Albert Garcia Pascual ha escrit una original proposta sobre realitats alternatives, universos paral.lels i màfia casolana. Negocis familiars té un plantejament brillant: Max és un sicari d’una família mafiosa que està a punt de ser retirat de circulació pel seus mateixos amos, però quan la mort sembla inevitable, una altra realitat cobra vida gràcies al seu “àngel de la guarda”, un post-home que a l’igual que d’altres vetllen pel benestar dels seus protegits. El problema és que aquest àngel ha salvat tantes vegades la vida de Max i ha variat tantes vegades la nostra realitat que l’ordinador que computa aquestes modificacions en l’espai-temps comença a fallar i a provocar certs desajustos.
Així doncs, llegirem l’acció de la novel.la en dos nivells diferents: El dels post-homes, que em recorda francament a certs aspectes dels eterns asimovians i el de la nostra realitat que a mesura que avança la novel.la canvia i es modifica a discreció dels paràmetres que introdueix l’àngel de Max fins al punt que el mateix Max nota que alguna cosa no va bé al seu voltant.
La novel.la es centra bàsicament en un sol personatge, Max, el nostre sicari, doncs els seus acompanyants són simples comparses que no aporten res i fins hi tot fan nosa, especialment el seu fill Vicent-Maietoa que llastra la novel.la cada cop que apareix: els seus comentaris no estan a l’alçada i fan que la novel.la busqui un tipus d’humor absurd que lo li escau gens bé i que desemboca en la incoherència.
Òbviament la novel.la no preten tenir cap rigor científic i està expressada més en clau d’humor subtil. I la veritat és que en molts moments funciona aquest estil semi humorístic com per exemple en algunes escenes memorables relacionades amb unes taules de ouija on m’he divertit molt, però d’altres vegades se li escapa de les mans i es converteix en un recurs molt suat. També cal dir que algun capítol l’he trobat fora de lloc - com el de l’orgia gastronòmica-.
La novel.la és molt amena i força entretinguda. Barreja amb encert els gènere negre i la ciència-ficció. Albert Garcia escriu de forma senzilla però deixa un rastre darrera seu una vegada has llegit un paràgraf, potser per posseir un estil particular o per utilitzar una prosa molt franca, directa. El cert que el llibre es deixa llegir amb plaer però l’argument va degradant-se a mesura que avancem en la lectura. Com deia, la idea, la premissa inicial, m’ha atret molt: Una mena d’humans evolucionats que vigilen a certs personatges perquè no els passi res de dolent. Però aquí trobo a faltar més explicacions sobre l’origen d’aquests post-homes i la seva tecnologia. El perquè Max és un dels escollits i no altres persones, en definitiva calen més dades sobre la idea dels post-homes. I això em fa pensar que queda per definir com els canvis de realitat afecten als altres protectors i protegits ja que qualsevol canvi repercuteix en tota la humanitat sempre. En aquest punt, l’argument no s’aguanta per enlloc i queda força coix.
Es clar que aquest potser és un dels problemes -endèmics també- de les novel.les curtes: Cal sintetitzar molt i sovint ens deixem arguments i històries al calaix que equilibrarien millor la novel.la. En tot cas, un llibre agradable de llegir que aconsegueix oferir-nos una bona idea, desenvolupada amb frescor però a la que li manquen diversos ingredients per que cualli bé. Polint una mica els personatges secundaris i afegint una trama – a nivell dels post-homes- més treballada tindríem possiblement una obra més rodona. Ara mateix, l’adjectiu que li escau millor és el de prometedora.
Eloi Puig, 11/03/08
|