NIGHTFLYERS
Nightflyers
(1980)

George R. R. Martin

Editorial:
Gigamesh
(2019)

Col.lecció:
Gigamesh Breve

Núm: 8

Pàgines: 200

Traductora:
Cristina Macía

Nightflyers és una novel·la curta que va escriure George R.R. Martin a començaments dels anys vuitanta i que vaig tenir el plaer de llegir fa uns anys dins l'antologia Híbridos y engendros, dedidaca a l'obra curta de terror de l'autor de Santa Fe. El cert és que deixant de banda altres contes mítics que apareixien en aquell volum (Com “Los reyes de la arena” sense anar més lluny), aquesta potser va ser la història que més em va captivar. El perquè ho ignoro, però segurament una trama que ocorre a l'espai profund i on es barreja de forma efectiva el sentit de la meravella amb bones dosis de terror m'havia d'entrar bé de forma quasi assegurada.

Començaré recuperant la definió que vaig escriure fa cinc anys, quan vaig llegir-la per primer cop:

“(...) la gran sorpresa ha estat “Nómadas nocturnos”, una novel·la curta que recull l’essència del misteri i l’horror de films com Alien i ens aporta un argument coherent i ple d'inquietuds a l’espai interestel·lar. Una nau de transport carregada de científics busca els traços d’una civilització que es perd en la memòria del temps. Però durant el trajecte una sèrie de misteris obriran interrogants en una història magnífica plena d’elements tan intrigants com telepatia, un capità només visible a través d’hologrames, alienígenes o sabotatges.Una història rodona que m’ha impressionat”

Crec que aquest paràgraf defineix força bé el que us podeu trobar llegint Nightflyers (o Nómadas nocturnos com es va traduir en el seu moment): Una apassionant aventura carregada de misteri, amb personatges intrigants i amb dosis acurades de terror que no ens permet ni un moment de respir i que transpira ciència-ficció i sentit de la meravella per cada pàgina.

Un punt que m'agrada moltíssím és l'esperit romàntic amb que Martin s'inspira per a la trama principal: Romàntic en el sentit d'immersió a cegues cap a l'espai profund, de sentit de l'aventura per seguir el rastre d'una civilització alíenígena que acumula desenes de llegendes de diferents races extraterrestres i que suma misteris segle rere segle... perquè resulta que fa milenis que es diu que els volcryn viatgen per la galàxia fent camí cap a l'exterior d'aquesta i obviant qualsevol contacte o comunicació amb cap planeta habitat.

Karoly d'Branin, un apassionat científic que ha fet d'aquesta llegenda la seva obsessió, ha obtingut prou finançament per fletar una nau comercial que els transporti a ell i a vuit científics més enllà del Vel del temptador, una regió de l'espai a la cacera d'un mite, una llegenda, potser un fantasma: Els Volcryn.

I d'aquesta manera ja tenim definit l'escenari: Nou científics entre els quals destaquen telèpates, linguïstes, cibernetistes o xenobiòlegs... tot d'entesos en disciplines que poden ajudar a comprendre aquest esperat primer contacte. Però només posar un peu a bord de la nau ja observaran elements estranys que provocaran un joc de reticències durant el viatge. Martin també tracta de forma lloable aquestes aliances i traïcions i a més té l'enorme capacitat d'envoltar-nos d'elements propis de la ciència-ficció tan llaminers com la telepatia, el ciberpunk o la manipulació genètica -entre d'altres- i tot en una sola novel·la de dues-centes pàgines. Ho sigui, que tenim una aventura amb ingredients fabulosos. I què fa Martin amb tots aquests ingredients? Cuinar-nos una trama perfecta al voltant de la tripulació i la seva recerca... amb l'encert d'afegir dosis controlades d'angoixa i terror per mantenir-nos més que alerta.

Potser se li podria retreure que alguns personatges secundaris esdevenen massa plans i que semblen destinats des de bon principi a esdevenir carn de canó d'una història que elimina passatgers a un ritme constant. Només Melantha Jhirl, la model perfeccionada genèticament, l'enigmàtic capità Royd Eris i en menor mesura el telèpata Thale Lasameri posseeixen rols definits que permeten que la trama es mogui convenientment. La resta dels passatgers s'acomoden en petits papers, en ocasions estereotipats, però en definitiva amb poca transcendència.

Tanmateix, el resultat és genial: Tant de bo hi hagués moltes més novel·les tan curtes i concises com aquesta en l'enorme ventall de la ciència-ficció. I aquí a l'editorial Gigamesh cal reconèixer-li el mèrit d'haver sabut treure una edició espectacular de tapa dura aprofitant la recent estrena de la sèrie homònima a Netflix. La traducció és la mateixa que va fer Cristina Macía fa pocs anys i pel que fa a les il·lustracions tenim doble premi: Per una banda la coberta torna a córrer a càrrec de l'incansable Enrique Corominas i ens convida a obrir el llibre a l'instant. I per l'altra, el tresor el trobem a l'interior amb il·lustracions de David Palumbo que m'han semblat extraordinàries.

Pel que sembla, Gigamesh publicarà a partir d'ara la seva col·lecció Gigamesh breve en aquest nou format en tapa dura... i ja em deleixo, sincerament, perquè a les pàgines finals d'aquest Nightflyers hi ha anunciades un munt de col·lecions de contes de Martin que són excepcionals totes elles i que si no vau poder llegir en alguns dels volums de la trilogia autobiogràfica que va sortir fa uns anys, podreu fer-ho aviat... amb títols com “Una canción para Lya”, “Los reyes de la arena” o “Retrato de sus hijos”... Buf! Quasi res. La crême de la crême de la producció curta de Martin!

Però abans centrem-vos amb Nightflyers. Us recomano llegir-la abans de veure cap sèrie. Seran dues-centes pàgines ben aprofitades, us ho ben asseguro.

Eloi Puig,

03/02/2019