NOCHES DE SUBURBIO
(2011)

Víctor Blanco

Editorial:
Grupo AJEC
(2006)

Col.lecció:
Arrakis

Núm: 04

Pàgines: 241

Fa uns mesos, l’editorial Grupo AJEC va crear una nova col·lecció dedicada a la ciència-ficció que seguia els passos de les seves predecessores Albemuth i Albemuth Internacional. El nou segell s’anomenà Arrakis i entre d’altres aspectes ha millorat les portades –molt espectaculars- i ha creat un format més vistós – encara que segueixo sense entendre per que no poden utilitzar la mateixa font i tamany pels lloms-. En definitiva, que Arrakis té molt bona pinta i tot i tenir pràcticament tota la col·lecció –gentilesa de l’editorial- encara no havia llegit cap volum, cosa imperdonable per part meva-.

Vaig triar Noches de suburbio per diverses raons: Un autor que desconeixia, un plantejament argumental que semblava inspirat, bonica portada, tamany adequat i sobretot el fet d’haver conegut al seu autor i per tant la seva opinió directa del llibre en una Ter-Cat l’any pasat al petit poble de Granyena de les Garrigues (Segrià).

Noches de suburbio és una novel·la fosca, que ens parla de guerres de bandes en una mena de ciutat-estat controlada per una societat matriarcal on les fèmines són modificades genèticament i s’anomenen Valkiries. Però Noches de suburbio no vol tractar de política o de quina ha estat la situació que ha portat a la gent a viure en aquestes condicions; més aviat ens vol acostar de forma força elegant a una literatura pulp amb personatges antiheroics, grans dosis de violència i una ambientació molt treballada que només fa que recordar-nos continuament com de malament és aquest futur distòpic.

Decidídament, Víctor Blanco aposta per recrear una ambientació molt elabrada; de fet m’atreviria a dir que aboca bona part de les seves energies a decriure’ns de forma subtil a vegades, de forma directa d’altres, aquesta societat de punks, morts de gana, caps criminals i bandes de joves delinqüents envoltats de runes, tavernes de mal veure i poca cosa més… el que es coneix com el Suburbi. En ocasions m’ha vingut a la ment comparar aquest escenari amb el que Katsuhiro Otomo ens dibuixava en la seva immortal Akira.

Però si bé l’autor, com deia, aboca tota la seva inspiració per recrear de forma més o menys coherent aquest suburbi, aquesta ciutat morta on viuen els nostres protagonistes, no sembla que li hagin quedat moltes energies per presentar-nos una història absorvent o impactant: Les batalles campals entre bandes, les matances i assassinats, en definitiva, la violència no lliga amb una trama massa desenvolupada. Sí que és cert que en Víctor Blanco elabora una història de rerefons per que lligui amb les esmentades guerres de carrer, però no se n’acaba d’en sortir i la novel·la sembla una processó de batalles, cada cop més grans per anar destronant el cap de la banda contraria. És com un videojoc dels vuitanta, farcit això sí d’una ambientació notable.

I això que l’estil de l’autor m’agrada: Combina bé els diàlegs amb la narració pura i dura, els flashbacks amb els moments més poètics; la situacions més pulp amb petites pinzellades ciberpunks. Res a dir sobre com escriu l’autor doncs m’ha deixat gratament satisfet – cal comentar aquí que la novel·la va ser finalista al premi Minotauro, i per alguna cosa deu ser-.

Però torno a dir que l’argument no és prou interessant com per que sobresurti entre d’altres històries amb poc fons. L’origen de les valkiries, el misteriós succés que sembla amaga en la seva memporia l’Spade, el protagonista, el perquè de certes traicions entre amics… són qüestions que crec s’haguessin pogut resoldre de forma més coherent.

En tot cas, em quedo amb una bona prosa, exposada sobre un escenari digne, però que a mesura que avança la trama, se li veuen algunes mancances en l’entramat de manera que la història es va tornant repetitiva.

En tot cas però un començament ben digne d’en Víctor Blanco. A veure què ens presenta el proper cop.

Eloi Puig, 12/06/12