ELS OUS FATÍDICS
Роковые яйца
(1924)

Mikhaïl Bulgàkov

Editorial:
Comanegra
(2022)

Col.lecció:
Altres narratives

Núm: 010

Pàgines: 135

Traductor:
Jaume Creus

En deien literatura prospectiva perquè ‘ciència-ficció’ encara no estava inventat. L’any 1924, quan Mikhaïl Bulgàkov va escriure aquesta simpàtica faula la definició de literatura prospectiva li esqueia d’allò més bé. Perquè parlava d’un futur (immediat), perquè especulava amb la ciència i sobretot perquè alertava, un cop més, de com les conseqüències dels descobriments tecnològics podrien afectar en major o mesura a la societat, en quest cas la soviètica.

En més d’una ocasió l’autor realitza referències a la recent literatura de ciència-ficció que començava a campar per Europa —tot i que el terme no fou encunyat fins dos anys després per Hugo Gersnback— i s’emmiralla amb un altre gran escriptor que el va precedir: H. G. Wells. En aquest cas concret, tenint en compte les semblances amb la novel·la L’aliment dels déus de l’escriptor anglès, es pot considerar tot un homenatge.

A Els ous fatídics trobarem una narració directa, descrita sovint amb una fina ironia i que arriba amb facilitat al lector, sobre el descobriment casual que un professor de zoologia, en Vladimir Pèrsikov, realitza a través d’un microscopi a l’observar cert raig que les lents dels seus aparells han projectat sobre uns ous de batracis. Aquest raig provoca un creixement sobredimensionat dels ous i accelera de forma vertiginosa el creixement dels capgrossos que en poques hores es converteix en gripaus i granotes que envaeixen literalment el seu laboratori.

A partir d’aquí, Bulgàkov es dedica a perfilar una caricatura, un retrat del científic obsessionat pels descobriments, aïllat del món exterior, esquerp però brillant i que posa tota la seva atenció en un fet que revoluciona la seva carrera. Però naturalment, la revelació atrau l’atenció del govern quan en preveu una implicació pràctica al fet que una mena de grip aviar està matant totes les gallines de les granges soviètiques. I quan els polítics desitgen una cosa, ja sabem que l’acaparen ràpidament menystenint les possibles conseqüències d’una experimentació poc acurada.

La crítica als poders governamentals que s'apropien del descobriment de Pèrsikov sense el consentiment dels científics és, doncs, un dels punts destacables de la narració a la que si li sumem un sentit de l’humor particular i un lleu menyspreu pel mon polític que li va tocar viure a Bulgàkov ens proporciona diàlegs com aquest:

“—Com, que no sap distingir entre batracis i rèptils? —preguntava Pèrsikov— És simplement ridícul, jove. Els batracis no tenen ronyons pelvians. N’estan privats. Ves per on! Li hauria de caure la cara de vergonya! Segur que és marxista oi?”

Aquesta literatura d’idees, m’atreviria a afirmar, va ser tota una revolució per l’època en que fou escrita, aquell període d’entreguerres on encara els escriptors de ciència-ficció no es recolzaven amb l’àtom per a qualsevol especulació. Bulgàkov ens apropa pistoles elèctriques mortíferes infal·libles per exemple però es fixa més, com comentava, amb les conseqüències socials dels canvis tecnològics. En el fons, és un debat obert de l’eterna pregunta sobre el que representa la ciència i el seu avanç dins les diferents societats humanes. Una mirada molt afí amb la de H. G. Wells. El final, per cert, també és molt de l’estil de l’autor britànic en una de les seves obres insignes: La guerra dels mons

Milhaïl Bulgàkov, nascut a Kíiv i resident a Moscou, pel que sembla fou un escriptor incòmode pel règim soviètic que tot just s’acabava de formar. I, almenys en aquesta història tan ben portada que focalitza l’atenció en el progrés tecnològic, ho dissimula a través d’un subtil sarcasme del que en pensava del comunisme regnant dins la Unió Soviètica. Aquest tipus de crítica encoberta també la van practicar dècades més tard els germans Strugastki. Un autor, doncs, que va sembrar certa discòrdia i que amb el seu estil simple però punyent potser va influir a obres de més calada posteriors que també prenen als amfibis com a referent per a criticar a l’estupidesa humana. Exemples com La Guerra de les salamandres sense anar més lluny.

No crec que Bulgàkov tingués al cap escriure una novel·la de terror perquè l’estil no acompanya pas, però sí que es permetia atemorir als lectors amb uns invents que si es descontrolaven podien esdevenir fatals per a la humanitat a través d’una cosa tant elemental i quotidiana com uns ous. Potser aquí rau la incomoditat de tot plegat.

(...) “ Ja no es va sentir cap més tret al sovkoz. Tot quedà recobert i sufocat pel soroll sibilant. I, en resposta, el vent portà de lluny, des de Konysovka, un udol, però ara ja no es podia distingir si era un udol de gos o un udol humà. (...)

Eloi Puig

19/03/2022