La veterana col·lecció Ciència-ficció de Pagès Editors ha assolit una nova etapa, ara dirigida per Daniel Genís, Això ha significat alguns canvis en l’aspecte formal dels llibres que han afavorit visualment aquesta col·lecció ja clàssica de colors porpra i plata. Per cert que el porpra continua present i recalca la continuïtat d’un projecte que durant dècades va dirigir l’incombustible Antoni Munné-Jordà.
La present novel·la és la número 31 de la col·lecció i arrenca amb una tradició ja clàssica al publicar el premi Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró que l’any passat va guanyar precisament aquesta novel·la: Òxid sobre òxids
Anem al que ens importa, però: Maria Hernández ens ha presentat una novel·la amb encerts però també amb desencants. Òxid sobre òxids és la petita (o gran) epopeia d’un viatge a Mart i especialment del seu protagonista, Iuri Ferrer, que s’embarca en solitari cap al nostre veí vermell. La primera part del llibre explora breument com Iuri va ser seleccionat entre centenars de candidats per entrenar-se com a astronauta i llançar-se a una aventura que li va canviar literalment la vida. Sí, aquí el lector comença a pensar que no és normal que un civil sense entrenament ni experiència pugui ser admès (i més en solitari) per a una missió tan important. El cert és que aquesta incongruència l’autora la salva al final de la novel·la amb explicacions més o menys raonables però que no acaben d’eliminar la sensació que ens arrossegui una certa manca de credibilitat durant tota la lectura.
La segona part és la més interessant i ens apropa a la vida quotidiana a la superfície de Mart. Aquesta aventura és, però, molt introspectiva, allunyada de la diversió i la tensió que podíem llegir per exemple en una novel·la amb premisses similars com és El marciano. És un relat lent, passiu, que ens vol omplir de detalls perquè cada lector es vagi creant la seva pròpia història del que està passant a Mart amb en Iuri, el qual només interactua amb missatges de vídeo provinents de la Terra.
El primer que ens sobta són les visions a que es veu sotmès el nostre protagonista. A Òxid sobre òxids hi veiem rastres inqüestionables d’un clàssic com Solaris que ens fan pensar en un petit homenatge però sense la profunditat literària i quasi còsmica d’aquell clàssic. Ull, no estic criticant la proposta que ens fa Maria Hernández! Molt sovint, als lectors, ens arriben referències al cap d’altres novel·les pel simple fet d’haver-les llegit abans. I les idees d’Stanislaw Lem han influït en multitud d’obres de tota mena. Com deia, Iuri, un cop a Mart comença a percebre imatges i situacions que semblen irreals i que l’autora ens transmet amb força mestratge: Imatges oníriques, sovint integrades sota paràmetres sexuals que provoquen en Iuri un cert deliri, com és normal, i que l’animen a obrir la ment a possibilitats a priori fora de tot raciocini.
M’agrada molt aquest fragment que il·lustra el que estic comentant:
“...De fet, des que vaig posar els peus en aquest planeta que tinc tot de sensacions ben estranyes, al marge del fred, el cansament, l’escassa gravetat i tota la pesca, amb que ja hi comptava. No sé... em fa ,la impressió que sota aquest terra aparentment estèril s’amaga una presència vaga, i al mateix temps, ben viva. I M’observa. Perquè, on vulgui que sigui, n’estic convençut, té ulls. “
El cert és que la cita és molt bona però ens enganya. Sembla deixar-nos anar amb subtilesa un missatge que podria esdevenir terrorífic, inquietant. Però aquí és on l’autora s’absenta una mica d’aprofundir en aquest i divaga una mica per la trama. En aquesta part central del viatge per Mart es relaxa provocant que la lectura perdi força.
Per contra, les idees esbossades al final de la novel·la són molt interessants però poc explotades. Quasi que aquesta referència al planeta es queda difuminada pels secrets que descobreix el nostre astronauta. La trama, doncs, és més elaborada del que aparenta a priori i sí, l’autora sabia perfectament el que escrivia tot i semblar que es deixava la coherència pel camí. Cal esperar i llegir fins al final! Però també és cert que el ritme alentit i les escasses sorpreses (per interessants que siguin) de la conclusió del llibre ens deixen un regust una mica agredolç: Per una banda aplaudim l’especulació que ens ofereix Hernández, no tant per un viatge més a Mart sinó per les propostes científiques al voltant de la biologia que ens depara el final del llibre. Però per altra banda la introspecció del nostre únic protagonista amb sí mateix i amb els correus i vídeos que rep no és especialment engrescadora (per molt que en el fons formi part important de l’entramat argumental) i ens deixa una mica capcots.
Així doncs, aquest primera novel·la de Maria Hernández mereix una lectura per comprovar com l’autora ataca la seva particular missió de mantenir-nos interessats en un arc argumental amb un sol protagonista. Potser l’assoliment d’objectius com podrien ser esbatanar-nos els ulls per la seves conclusions finals o simplement fer-nos partícips del sentit de l’aventura es queda en un segon terme amb moltes possibilitats de millorar.
Particularment he entrat de ple en el llibre quan en Iuri arriba a Mart, ho sigui a la segona meitat de la novel·la i m’he sentit molt còmode amb les descripcions fantàstiques i com deia, oníriques, de formes i imatges impossibles però que literàriament tenien molta empenta. Potser quan l’autora ens descrivia els afers més mundans d’en Iuri (i alguns flashbacks innecessaris) és quan m’he adonat que Hernández aixecava el peu de l’accelerador i la novel·la s’acomodava massa, en la meva modesta opinió.
Interessant, doncs, i amb una idea innovadora que demanar per demanar, m’agradaria s’explotés més a fons. En canvi trobo que les idees més dirigides al voltant del fragment que he citat abans queden massa poc il·luminades i sense respostes eficients.
Sigui com sigui, és una aportació fresca al nínxol de la ciència-ficció en català més especulativa i això s’agraeix.
Eloi Puig
07/10/2019
|
|