PANTEÓN
(2013)

Carlos Sisí

Editorial:
Minotauro
(2013)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 356

La contraportada del Premi Minotauro 2013 anunciava una novel·la que barrejava sàviament l’aventura èpica pròpia de l’space opera amb dosis de terror còsmic seguint influències lovecraftianes. Amb aquestes dades, afegit a una il·lustració de portada inquietant, qualsevol lector de ciència-ficció gira el cap vers al llibre, l’observa uns instants i seguidament comença a llegir-lo sense pensar-s’ho dos cops. És el que em va passar a mi, vaja. Que un cop rebuda la novel·la va passar quasi automàticament sobre la pila.

Destapem una mica més de l’obra que ha guanyat el premi mes ben valorat (econòmicament) de ciència-ficció en castellà: Ens trobem a milers d’anys en el futur. La Terra és un vell record, ja inexistent, i els humans s’han desenvolupat per tota la galàxia, terraformant planetes i establint bases comercials i governs de tota mena. Existeixen planetes autònoms, i pirates espacials i mil i una coses que descobrir entre les ferralles que inevitablement són abandonades durant les freqüents batalles entre diverses faccions. I a això precisament es dediquen Ferdinand i Malhereux, a cercar quincalla cara, fragments de materials, de robots, de tecnologia puntera que més tard poden revendre al mercat negre. Però aquest cop, en un planeta sense nom i sense interès comercial es toparan amb problemes greus quan volien començar el saqueig.

Canviem d’escenari: Una nau immensa, incommensurable, poblada per un clan pirata amb ordres explícites de recuperar un objecte que es troba en un planeta sense nom. La comanda un ciborg, meitat màquina, meitat humà: Jebediah, el qual governa amb mà ferma un dels clans més salvatges i poderosos existents, els sarlab

I finalment observem la tercera part en el conflicte: la Colònia, una civilització descendent de científics de la vella Terra amb un poder tecnològic fora d’escala, que intenta equilibrar les faccions que s’enfronten a la galàxia perquè cap no esdevingui massa poderosa. Una controladora de La Colònia detecta una activitat inusual d’una nau sarlab sobre un planeta sense recursos i sense nom que la fa sospitar i preguntar-se què poden voler de valor uns mercenaris com els sarlab en un planeta tan poc interessant.

Ja tenim la posada en escena i els tres sectors implicats. Carlos Sisí, després d’un començament esplèndid on ens presenta els personatges i la seva implicació amb el planeta sense nom, es dedica a construir un escenari majestuós, espectral, misteriós: un panteó, un indret que les diferents faccions exploraran cadascuna buscant les seves pròpies respostes però descobrint secrets de caràcter còsmic. Aquí és on es desenvolupa el 80% de la novel·la. Després d’un començament àgil i molt ben estructurat, Carlos Sisí canvia de registre i es centra en la descripció i en alentir el ritme per embolcallar-nos en uns acurada ambientació. Podríem estar parlant de Encontre amb Rama, de Clarke, o de En les muntanyes de la follia, de Lovecraft.

I finalment, després de molts misteris, una mica d’acció i una interacció important entre els diferents personatges, la part més fosca de la història aflorarà finalment. A la ment em venen reminiscències d’un Galactus devorador de mons més afí al representat cinematogràficament fa uns anys que no pas al creat per Stan Lee i Jack Kirby. Sigui com sigui, la part darrera de la novel·la ens presenta una apocalipsi en tota regla, colpejada per la precipitació i un excés d’adrenalina que accelera massa el ritme de la novel·la.

Parlant d’això últim: El ritme de la novel·la és variable. Tenim un començament amb un tempo perfecte i una part central ben dissenyada tot i que un pèl desmesurada però el que trontolla és un final precipitat on en un capítol se’ns tanquen massa coses i o un té la sensació que manca una mica més d’història. Si bé, l’autor, sap finalitzar la part principal de la trama argumental, deixa enlaire alguns fils importants, algunes respostes que crec mereix el lector.

Potser el mateix passa amb els personatges: un pèl desiguals. Ferdinand i Malhereux s’enduen bona part de l’atenció del lector perquè l’autor els hi té una gran deferència. En certa manera és lògic doncs aquests són els nostres protagonistes: la parella entranyable a la qual més esforços a dedicat Carlos Sisí. Sense dubte els conductors de l’aventura, els catalitzadors de tot plegat. En canvi, Jebediah és tractat massa poc i realment té un potencial envejable donat el seu caràcter imprevisible. I pel que a Maralda Tardes, l'integrant de la Colònia, té un paper un tan fred, imprescindible, sí, però poc desenvolupat al meu entendre.

La combinació d’una bona ambientació, del tracte de certs personatges, de la trama argumental que si bé podria haver-se arrodonit millor és molt interessant i en definitiva de l’estructura i el bon fer de la prosa de Carlos Sisí, donen a lloc a una novel·la molt recomanable, a cavall, com ens assegurava la contraportada de plantejaments propis de l’aventura estel·lar i dels indrets foscos i inexplorats més amb acord de la ment lovecraftiana.