PEQUEÑOS DIOSES Y OTROS CUENTOS BLANCOSOS
(2002-2017)

Tim Pratt

Editorial:
La Máquina que
hace Ping
(2020)

Col.lecció:
Incontinencia Suma

Núm:

Pàgines: 216

Traductors:
Maria Pilar San Roman
Silvia Schettin
David Tejera
Roberto Pino Botella
Sergio Saldaña Royo

Aquest any 2020 és potser  un dels anys que estic llegint més. Disposo de més temps que mai i he descobert nous autors sorprenents, però per ara cap com en Tim Pratt, un escriptor que no només m’ha enlluernat molt sinó que m’ha fet emocionar amb uns contes meravellosos. Alguns d’aquests relats ja havien estat publicats en castellà anteriorment però finalment ha estat l’editorial La Máquina que hace Ping qui n’ha fet una selecció quasi bé perfecta.

Quan vaig llegir el títol Pequeños dioses y otros cuentos blancos em va estranyar la part final d’aquest enunciat. Què significava “contes blancs”? Ara, després d’haver acabat el que potser serà la millor antologia de l’any per a un servidor, entenc el concepte de blanc: Contes que en termes generals no mostren la cara fosca de les persones, al contrari.., ens aporten no només llum sinó un sentiment de benestar al llegir-los. Encara que alguns siguin tristos, encara que no sempre tinguin final feliç.

Certament l’estil de Pratt m’ha evocat a imatges i sensacions que pocs escriptors poden assolir. Potser el meu referent més proper hagi estat Mike Resnick. Ambdós són capaços de narrar-nos històries que desperten les nostres emocions perquè realment parlen de sentiments, impressions, només que sota un rerefons fantàstic. Els relats són de tot menys foscos, destil·len aquella blancor que esmentava al títol, sense esdevenir mai carrinclons, sinó tot el contrari. Només en algun cas, Tim Pratt he volgut dirigir-se de manera més crua al lector però fins i tot així ens deixa amb un missatge tendre o amb una visió esperançadora.

En general els diàlegs desborden naturalitat. Són directes, ferms i et fan sentir còmode, encara que l’escenari on es desenvolupen sigui completament fantàstic, irreal o amagat sota un concepte que ens pot semblat estrany. És igual, perquè els personatges i llurs converses són una delícia i sota l’empara de la senzillesa ens aboquen aquestes emocions subtils que tots sabem interpretar perquè també son les nostres en algun moment o altra de la nostra vida.

Comencem pel relat que dóna nom a l’antologia: “Pequeños dioses”. Una obra mestra que ens fa caure la llàgrima. Amb una prosa clara, diàfana, i una sensibilitat continguda explorem el procés de dol d’una manera singular i extremadament original. Els petits déus de les sensacions quotidianes (l’olor del cafè de bon matí, el tacte suau d’una tovallola...i mil i una més) seran aquí un referent per al nostre protagonista que ha enviudat recentment. Ella, alegre i vital ja li havia parlat d’aquests petits déus abans de morir. Un conte narrat amb un nivell de mestratge que ben bé podria merèixer la nota màxima.

“Tres peticiones a la reina del infierno” ens obre una nova perspectiva de l’infern en clau d’humor però també amb molta sensibilitat. Les reines de l’infern mantenen un matrimoni que ja s’ha fet avorrit i careix d’estímuls. Una d’elles idearà un pla per jugar amb la seva esposa a costa dels mortals. Aquest és un conte que també m’ha deixat un enorme bon gust i que capgira rotundament el concepte que tenim al cap sobre l’infern i el patiment etern.

A “Siegaespectros o la vida después de la venganza” ens topem amb un sentiment visceral com és la venjança. Una història amb girs argumentals molt ben aconseguits que ens sorprendrà. Un home acaba de perdre el seu marit en un accident de trànsit quan se li presenta un ésser que li promet venjança. La persecució del culpable no donarà els fruits que esperava i es toparà amb una espiral de morts que sembla no hagi d’acabar mai. Final poètic i molt en la línia d’horitzons infinits per recórrer.  

Pel que fa a “El pez limpiafondos” és el conte que m’és m’ha trastocat pel fet que no he acabat d’entendre el missatge final. Un conte metafòric sobre la pèrdua, sobre l’esperança, d’un noi que busca vestigis del seu germà mort en un estany màgic.

“Carta” és un conte ultracurt que també tracta sobre l’esperança amb un sentiment de pèrdua dolorosa.

La part més èpica se l’enduu “La copa y la mesa”. Un agent secret té el do de poder veure el passat— només per aquesta premissa, ja val la pena el relat—. Pertany a una organització que busca el Sant Graal que a la vegada creuen que els manarà davant de  Déu. Una narració que relata aventures meravelloses amb brutalitat i sense concessions. Què li diries si et trobessis a Déu? Aquesta és una de les reflexions que ens aporta aquesta història. Final preciós.

“Su voz en una botella” és un relat hipnòtic sobre la relació del nostre protagonista amb una noia que apareix i desapareix de la seva vida com per art de màgia. Una conte sobre les pors i necessitats d'un mateix, una història de com a vegades ens recolzem en una fantasia per tirar endavant. Correcte.

La imaginació que desborda “El sotano del mundo” és increïble. La història ens barreja la fantasia i la ciència-ficció però  un cop mes es centra en la importància de sentiments tan intensos com l'amor. Una antiga xicota retorna de cop a la vida del nostre protagonista per demanar-li un favor especial. Aquest té lloc en un soterrani d’una casa que s’obra a un món insoldable ple d’objectes oblidats per la humanitat i vigilat, com no, per un drac. Els girs de la trama son sublims i el final és molt digne . L’autor pot deixar-se anar amb un dels seus temes preferits: Els universos paral·lels. Tanmateix tens la sensació que l’argument donaria per una petita novel·la si l'allargués una mica més.

Com deia Tim Pratt és un entusiasta de les possibilitats que ofereixen els Universos alternatius. I una bona mostra és “Resultados inesperados” on s’inclou ell mateix en un relat que gira sobre aquest tema. A més introdueix fets puntuals històrics com l’atemptat de l’11S Nova York. El dia de la tragèdia no tot succeirà com tots coneixem. Una gran sorpresa arribarà a tota les llars del mon. Un conte que és una petita genialitat.

“Romance científico” és més una curiositat: Es tracta de diferents poemes i versos sobre l'amor en diferents escenaris possibles de ciència-ficció.

I acabem amb el segon millor conte de l’antologia: “Sueños imposibles” (Premi Hugo 2007). Un relat divertit sobre —també— universos paral·lels i cinema però que aquest cop l’autor, a més, estira de la nostàlgia: Un noi descobreix un videoclub en un carrer que mai abans havia estat allí. L’establiment desapareix cada nit. Allí hi troba un seguit de meravelles cinèfiles: pel·lícules mai filmades, d’altres que han estat rodades amb diferents directors o actors, part de llargmetratges que en el nostre món s’han perdut o oblidat... Tim Pratt juga amb l’especulació cinèfila però també ens acaba oferint-nos una bonica història d'amor. Imprescindible.

Poques vegades he vist tanta qualitat en format curt reunida en una antologia com aquesta. Però el que més gaudeixo és que he conegut a un autor excel·lent que o tenia fitxat. Un recull imprescindible amb històries que ens faran somiar però que sobretot ens emocionaran —en la seva majoria— fent-nos estimar aquest sentit de la meravella aplicat a la fantasia que Pratt ens transmet. No us la perdeu.

Eloi Puig
09/10/2020