PÍCNIC A LA
LUZ DE LA LUNA
Midnight picnic
(2008)

Nick Antosca

Editorial:
Orciny Press
(2017)

Traductor:
Hugo Camacho

Col.lecció:
Tar

Núm: 08

Pàgines: 210

Diu la senyora viquipèdia que els premis Shirley Jackson són uns guardons dedicats al suspens psicològic, l'horror i a la fantasia fosca. Sí, he hagut de cercar per la xarxa a què es dedicaven aquests guardons doncs el terror no és el meu fort i em falta moltíssim per aprendre al respecte. El fet que d'aquest prestigiós premi només s'hagin traduït un grapat de novel·les és si més no estrany: De fa uns quants anys trobem El terror de Dan Simmons (que per cert s'està a punt de portar a la petita pantalla), i més recentment també títols com Broken Monsters de Lauren Beukes o la incomprensible Aniquilación de Jeff VanderMeer (a punt d'estrenar una adaptació al cine també). Però per solucionar aquest escàs interès de les editorials del país en tot allò inquietant i fosc que ens poden oferir els esmentats premis tenim a Orciny Press que ens presenta la novel·la curta guanyadora del 2009: Pícnic a la luz de la luna.

I si podem definir d'una manera breu i esquemàtica a la novel·la de Nick Antosca és d'inquietant, de tensa i de molt fosca (no té res a veure a què l'acció transcorri sempre de nit, ja ens entenem). L'autor va construir una novel·la un pel estranya que envolta a Bran, el protagonista absolut. Un personatge aparentment normal que de cop i volta es veu immers en un malson surrealista. L'autor ens prepara una primera part de la novel·la excepcional, amb ingredients que teixeixen una sensació inquietud i et posen la pell de gallina. Bran arriba de nit a casa i atropella sense voler a una gossa. Fa el possible per intentar rematar-la (perquè no pateixi) però no n'és capaç. L'endemà coneixem a altres personatges estranys: Marian, la veïna depressiva i especialment Adam, un nen de sis anys que té molt a explicar.... del seu passat. Són tots personatges solitaris, perduts que busquen el contacte, el refugi d'una altra ànima humana per sentir-se bé. Fins i tot en Bran sembla perdut en el món que l'ha tocat viure.

Aquesta primera part de la novel·la ens reporta flashbacks pretèrits, alguns narrats de forma sublim perquè ja sabem com acabaran però que ens trasbalsen igualment. Bran descobrirà un fet insòlit i totalment allunyat del que entenem com la nostra realitat. Un fet macabre que té relació amb l'Adam, el nen que el visita a la seva habitació.

Però un cop desvetllat el passat d'Adam i què busca amb l'ajuda de Bran l'autor s'endinsa en una segona part molt diferent. Abandona quasi totalment aquests elements que tan ens feien remoure'ns a la butaca per oferir-nos una road movie de caire surrealista a través d'un recorregut per un món paral·lel on vius i morts conviuen, on els personatges solitaris s'hi senten còmodes o acollits o potser simplement on vaguen a l'espera de quelcom que els faci reaccionar; tan se val si la seva essència és vital o si pel contrari arrosseguen coses per resoldre. Realment llegint les escenes inversemblants que Bran i Adam protagonitzen en aquesta segona part del llibre m'he sentit com mirant una pel·lícula introspectiva, amb imatges constants que et bombardegen el cap sobre nits inacabables, quilòmetres de carreteres infinites, només trencades per solitàries àrees de serveis o vells motels i parcs en desús. Molt americà tot plegat, això sí.

Potser la segona part perd aquella inquietud que comentava doncs és més pausada i més contemplativa. Sí, també trobarem escenes que ens faran obrir els ulls però m'ha interessat més la facilitat amb que Bran accepta tot el que veu que no pas com avança la novel·la, la trama de la qual sembla dissoldre's en aquest llimb estrany per on viatgen Bran i Adam. De fet, el final és poc conclusiu i només serveix per evidenciar aquesta metamorfosi de la novel·la que va de més a menys, no per manca de qualitat, sinó que més aviat sembla deixar-se caure expressament, abandonar-se al llimb, com els personatges que la poblen.

Pícnic a la luz de la luna és una novel·la estranya, fins i tot per estar catalogada com a terror sobrenatural. És una aventura amb ritme decrescendo que funciona molt bé al començament i que es va desintegrant a mesura que avances, cosa que crec l'autor volia des del començament. Però és una novel·la que val la pena llegir precisament per això: per que porta un ritme diferent, perquè és capaç de fer-nos estremir i també deixar-nos bocabadats amb la manera amb que l'autor la treballa. Em quedo més amb el camí que m'ha fet veure la novel·la que no pas amb el final o amb la trama argumental que sense ser especialment original, l'autor li ha sabut trobar el punt d'interès.

Eloi Puig, 29/12/1017