LA PRIMERA
ONADA
(2018)

Mariló Àlvarez
Sanchis

Editorial:
Bromera
(2018)

Col.lecció:
Espurna

Núm: 125

Pàgines: 176




Altres edicions:

CASTELLÀ
2021 Algar

No he cultivat molt la lectura de la novel·la post-apocalíptica juvenil. I menys, d’autors nostrats com la Mariló Àlvarez; de manera que quan vaig començar aquesta novel·la bàsicament tenia les referències de mon fill petit, d’onze anys, que s’havia quedat atrapat a la història. I això em va fer un clic al cap perquè en definitiva  aquesta és una novel·la dedicada als més joves sense cap mena de dubte i si aquests, que ja l’han llegida, la troben tan estimulant... per alguna cosa deu ser.

Així que no vaig ni esperar a que mon fill acabés la novel·la que també la vaig començar jo (per allò d’anar comentant la trama i veure com li agradava explicar-la a la família mentre m’ordenava que em tapés les orelles per evitar els spoliers). Una novel·la lleugera i sense massa complicacions que entenc perfectament perquè ha captivat al jovent —especialment al segon tram de la història—.

La Terra està devastada després d’una Gran Guerra que ha destrossat el planeta. Els habitants que han sobreviscut malviuen en ciutats on el Govern indica fins i tot de quina tonalitat has de vestir la teva roba. El control és un fet indiscutible. Existeixen barris centrals on les classes altes viuen millor però a la perifèria, persones com l’Alice no tenen futur.

Potser per això, existeix el projecte Èxode, on un número indeterminat de joves de poc més de 18 anys són enviats a la Lluna, en una primera onada d’habitants que han de preparar i consolidar una colònia al nostre satèl·lit. Alice Dixie és una de les escollides per integrar aquesta expedició. En un molt bon primer capítol, l’autora ens deixa molt clar quina és la situació a la Terra i com es joves enviats a la lluna són l’esperança per a començar un món millor.

Alice coneixerà i es farà amiga d’altres joves i comprovarà com les diferents proves d’aptitud que es realitzen a la colònia lunar els separarà conforme als resultats físics i psicològics dels tests que han de completar. Descobrirà —un tant resignada— que també a la colònia existeixen diferències en funció de la teva personalitat, virtuts i defectes i que també allí els obliguen a vestir d’un color determinat lligat a la tasca que realitzaran.

Aquesta és una novel·la de lectura plàcida, en una ambientació de ciència-ficció però que no deixa d’exaltar el valor de l’amistat i superació entre els diferents amics que componen el nostre grup de protagonistes sense oblidar de denunciar de resquitllada les diferències socials però també enfoca l’atenció en aplicar una moralitat del què està ben fet i del què no; d’allò que ens fa íntegres als humans i sobre allò que ens ha portat a la destrucció.

El cas que és que Àlvarez aconsegueix mantenir l’atenció del lector durant tota la novel·la tot i alguns aspectes els veig més precipitats. Per exemple, el ritme de la història és un tant desigual: Deixant de banda —repeteixo— un bon primer capítol introductori, la història costa d’arrencar. L’autora s’ho pren amb calma per presentar-nos com funciona la colònia lunar i com Alice va coneixent als seus amics. Però arriba un moment, quan tot està establert que l’acció es torna trepidant, sense deixar-nos respirar. Estem a la segona meitat de la història i de cop sembla que tot es precipiti, potser de forma massa ràpida.

El dia a dia de la Colònia presenta —segons el meu modest punt de vista— alguns punts massa semblants a com seria un internat a l’espai. Aquesta associació que ben bé pot ser casual —i que potser només veig jo— pot portar a dur-nos a trencar el sentit de la credibilitat. No oblidem que tenim a una munió de joves només dirigits per un grapat de professors que estan vivint una aventura a la Lluna però que se suposa estan obrint pas a que properes generacions de terrestres pugui establir-s’hi donat que la Terra ja no dóna per més. Així doncs, certes actituds —com els càstigs, o les prohibicions— ens porten a fer-nos pensar més un internat d’Anglaterra que no pas en una estació científica. Tanmateix, torno a dir, és una novel·la dirigida als més joves i per tant entenc que s’hi sentin més atrets en aquest aspecte.

Cal dir que trobo encertat que la protagonista, Alice, expressi els seus pensaments en primera persona, cosa que ens l’apropa més encara. El seu sentit del deure, però també el caràcter trencador i rebel són parts íntegres d’aquesta adolescència on també hi ha moments per l’amor, però també per la violència.

Tanmateix, he tingut una sensació que tot ocorre molt ràpid: Els joves es fan amics de seguida, i en dos dies semblen que es coneguin de tota la vida o quan es detecten una sèrie d’accions poc ètiques a la Colònia, en un moment es munta una resposta eficaç i adequada per mirar d’arranjar-ho. Això potser tiba aquell sentit de la credibilitat que esmentava abans però alhora potencia el divertiment, la tensió i l’entreteniment que són les bases per que els lectors es quedin enganxats a una lectura com aquesta. Una fita que Mariló Àlvarez assoleix amb escreix, no cal dir-ho.

El meu fill em va dir que si pogués li posaria sis estrelles. Jo potser no soc tan generós com ell, però cal tenir en compte que tampoc son el públic per a qui està dirigida. Així que recomano la seva lectura, molt especialment per a tots els joves entre els 10 i 15 anys però també pels adults que vulguin passar una bona estona entretinguda amb una lectura amena i ben portada.

La primera onada va ser publicada originàriament en català —en la variant valenciana— fa tres anys per l’editorial Bromera, i enguany ja ha estat traduïda al castellà per la mateixa autora a l’editorial Algar.

Eloi Puig
14/08/2021