QUAN LA TORTUGA PERDÉ LA CLOSCA
(2017)

Marià Bosom i Casadevall

Editorial:
Voliana
(2017)

Col.lecció:
Retorn al Sol

Núm: 09

Pàgines: 292

Quan l’editorial Voliana em va fer saber que publicava una novel·la de ciència-ficció hard catalana els meus ulls van brillar d’emoció. No perquè m’agradi especialment aquesta manera de presentar la ciència-ficció sinó perquè aquest atreviment podria significar assolir un grau més de normalització de la ciència-ficció en la nostra llengua.

Vaig començar la seva lectura, doncs, amb la il·lusió de deixar-me acaronar per aventures que tot i que probablement es basessin en estrictes teories sobre possibilitats desenvolupades a partir de la tecnologia actual, de ben segur estarien acompanyades de sentit de la meravella. Un cop acabada la novel·la de Marià Bosom la sensació ha estat molt agredolça perquè si bé les idees que ens presenta l’autor són dignes de qualsevol bona novel·la de ciència-ficció (tan si val si és hard o no), la manera en que ho ha portat a terme l’autor m’ha deixat capcot.

Comencem per qüestions positives: Com comentava la novel·la aporta idees i teories que si bé no tenen res de nou, estan tractades amb pinzellades de ciència-ficció dura i són sempre interessants. Una altre aspecte destacat és el bon ritme amb que l’autor ens ha introduït a la trama argumental, influenciat sense dubte per la lleugeresa dels capítols (molts només tenen 2 o 3 pàgines per exemple) que ajuda a tirar endavant encara que el que llegeixis… no t’agradi.

I aquí és on vull anar a parar: No he gaudit amb la novel·la, no m’ha agradat. Com deia no pas per la temàtica o els ingredients amb que Bosom l'elabora sinó per una qüestió més simple: La trama no només no m’ha atrapat sinó que la manera amb que l’autor s’expressa ha fet que estigués a punt de deixar-la 2 o 3 cops. Només el respecte que m’ofereix que una petita editorial com Voliana s’embarqui amb un projecte com el de la seva col·lecció de ciència-ficció ha fet que m’acabi la novel·la.

Parlem-ne una mica. Marià Bosom, com comentava, aporta idees engrescadores sobre tecnologia i sobre molts temes propis de la ciència-ficció. Massa, potser, doncs en una sola novel·la bolca informació i alimenta la trama argumental amb naus generacionals, telepatia, intel·ligència artificial, els contactes amb alienígenes, el desenvolupament de l’espècie humana cap a un nivell superior cognitiu, el viatge a altres dimensions o espais a través de portals o forats de cuc… com veieu una munió de conceptes que sembla vulguin tocar bona part dels subgèneres de la ciència-ficció… però on no s’aprofundeix en cap.

El gran problema per mi, però, ha estat el to en que l’autor ha narrat les vivències dels passatgers de la nau Centauri_1 en la seva missió d’explorar el sistema estel·lar més proper a la Terra. Un viatge que queda enterbolit per el trencament del contacte amb la Terra després d'anys de viatge. Un to poc seriós, que sovint exposa escenes surrealistes que anul·len qualsevol sentit de la credibilitat. Possiblement l’autor volia crear un aire més distès als obstacles a que s’enfronten els tripulants però això passa des de topar-nos amb el despertar conscient d'un robot que parla amb argot de quillo (i que quasi em fa deixar la lectura) i paradoxalment desapareix quasi completament a la resta de la novel·la o per assumir com a normal (o al menys sospitosament natural) qüestions transcendentals com els primers contactes extraterrestres o el fet de viatjar a l’altra punta de la galàxia en un instant… (o el fet que una raça extraterrestre “convidi” a sopar a uns humans a casa quan els acaben de conèixer en un viatge a través d‘un portal, per exemple).

Aquesta manca de versemblança (que no vol dir que no m’agradi el sentit de l’humor) em feia aixecar els ulls de la novel·la sovint i només el fet de la lleugeresa dels capítols m’ha permès continuar-la.

Naturalment, aquesta manca de credibilitat de la novel·la, especialment donada per la situacions inversemblants (repeteixo, no per les idees que hi trobem sinó per com s'exposen) és una percepció molt subjectiva però que no m'he pogut treure de sobre durant la lectura i que no teniu perquè compartir amb mi. Crec, però, que si la novel·la s'hagués centrat una mica més amb assolir menys objectius, hagués treballat més a fons l'empatia amb els personatges i sobretot s'hagués contingut amb no forçar el sentit de la credibilitat (especialment quan tracta de donar una visió seriosa i científica d'una història), podríem trobar elements més que interessants que ens cridessin l'atenció.

En definitiva, aquest to, la forma i la manca de direcció amb que l'autor ha dissenyat l'arc argumental que si bé comença amb interès es va perdent, difuminant, és la principal punt en contra que he trobat a la narració, la qual acaba sense assolir un objectiu, un fita clara pel lector, almenys per a mi respecta.

Eloi Puig,

05/06/2018