QUÈ MOU
ELS MORTS
What Moves
the Dead
(2022)

Autor:
T. Kingfisher

Editorial:
Obscura Editorial
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 166

Traductora:
Marta Arnengol Royo

llustradora:
Marina Vidal

L’ombra d’Edgar Allan Poe és molt llarga... com no podia ser d’altra manera tantmateix. Els seus contes de terror clàssics van ser una base excel·lent d’on desenes d’autors n’han extret inspiració. Però T. Kingfisher va una mica més enllà i amb Què mou els morts ens acosta d’una manera íntima a una reescriptura d’una dels contes d’Edgar Allan Poe més aplaudits: “La caiguda de la casa Usher”.

Aquesta reescriptura no només li vol proporcionar més profunditat a la història sinó que aposta també per donar explicacions als fenòmens que Poe ens narrava en el relat original. Trenca doncs, per una banda l’aura romàntica de les històries de fantasmes i esperits per oferir-nos una versió que m’agrada qualificar de terror científic... on per molt pertorbadores que siguin les imatges que ens venen al cap al llegir la novel·la, no podem oblidar que tenen una explicació lògica o raonada... ni que sigui apurant fins l’últim moment la idea d’una ciència desconeguda però que ens pot provocar la mateixa por que l’horror de caràcter sobrenatural. Per entendre’ns, aquesta novel·la té més de Frankenstein que de Dràcula.

La casa Usher s’alça solitària i impertorbable en una zona aïllada i feréstega. És un casalot familiar tenebrós, gòtic. Uns aiguamolls foscos l’envolten i el cert és que quan Alex Easton arriba a cavall per visitar als seus amics de la infantesa, el primer que pensa és que no hauria de viure-hi ningú allí. Easton ha rebut una carta apressant-lo a visitar a Madeleine Usher donat que la noia té un estat de salut més que delicat. Però quan el nostre protagonista contempla el rostre quasi cadavèric i l’esma amb que es mou per la casa la noia, comprova que la seva salut és més preocupant del que es pensava.

Kingfisher incorpora nous personatges a la clàssica història de Poe i juga amb aspectes que a l’obra original només s’insinuaven. Per començar tenim un metge amic de la família que ajuda a entendre l’estat dels dos germans Usher: Roderick amb la seva melangia i pessimisme aclaparador i la bella però distant Madeleine, en un estat catàrtic i sovint quasi oníric que deambula dient coses sense sentit i que sempre es troba exhausta. A Easton l’acompanya el seu fidel criat i també troba —massa escaientment al meu parer— a una micòloga aficionada que estudia els fongs de la zona.

També ens proposa l’acció en un país inventat: Ruràlia i amb un rerefons de nacions estranyes que son de mal ubicar com ara Gal·làcia. No son factors importants per a la història però evidencien que l’autora ha volgut plantar també elements propis per distanciar-se mínimament de l’obra de Poe i donar-li també un aire romàntic i pertorbador més del seu estil. Com quan Stoker va ambientar la seva novel·la insigne en una llunyana Transilvània.

Què mou la mort és una novel·la força dinàmica, amb una treballada atmosfera que vol ser opressiva, pantanosa i miasmàtica, especialment pel que fa a les descripcions de la casa Usher. La casa sembla penetrar en les ànimes de qui l’habiten.

(...) “Vaig seguir el seu gest fins al punt on el paper de paret s’havia desenganxat i penjava en parracs, deixant veure les entranyes de l’edifici. La humitat grimpava pels taulons de fusta pàl·lida amb taquetes negres diminutes que formaven constel·lacions”. (...)

És una prosa subtil però carregada de moments inquietants i pertorbadors. Quan Kingfisher vol provocar malestar ho aconsegueix però distribuint-los a comptagotes amb paràgrafs macabres que s’escolen de quan en quan a la narrativa i li atorguen aquell aire de terror gòtic que esperem en aquest tipus de narració. El cert és que la trama ens porta a que Alex Easton investigui el perquè de l’estrany ambient malsà del casalot Usher. I poc a poc anirem obtenim respostes però tot i que la lògica científica actuï a favor de la trama, Kingfisher no oblida que està escrivint una novel·la de terror. Per tant, la prosa pot ser subtil però carregada de moments inquietants.

“Aleshores va somriure i va ser horrorós.
La comissura dels llavis de la Madeleine van apuntar cap amunt en una paròdia espantosa del bon humor. La boca se li va eixamplar en una ganyota dolorosa, amb la mandíbula tan tensa que era gairebé com si xisclés. Al damunt d’aquell somriure esfereïdor hi tenia els ulls, apagats i morts com rocs.“

Una novel·la, doncs, notable, que especula fins on pot especular en base a un text previ de Poe i que dona solucions i alternatives al misteri de la casa Usher i als seus ocupants. Tot plegat en una història de poc més de 150 pàgines on la única cosa que potser se li pot recriminar a l’autora es que hagi incorporat de manera un tant forçada un personatge expert en fongs a la trama, per que ajudi de manera desinteressada quan cal.

Sigui com sigui, una història coherent, ràpida de llegir i que proporciona el terror  just esperat. Si a això hi afegeixes que ha estat traduïda per Marta Armengol i il·lustrada per Marina Vidal… poca cosa més es pot demanar.

Recordeu el que sovint es diu durant la novel·la:

“Els morts no caminen”

O potser sí?

Eloi Puig
23/06/2024