QUI TEM LA MORT
Who fears Death
(2010)

Nnedi Okorafor

Editorial:
Raig Verd
(2019)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 527

Traductora:
Blanca Busquets

Altres edicions:

Castellà:
2019 Crononauta

No us espanteu si començo definint aquesta novel·la de Nnedei Okorafor com una epopeia fantàstica,feminista i ambientada en una Àfrica sub-sahariana post-apocalíptica. Naturalment és una definició escarida, curta i poc precisa però que ressalta els elements clau amb els que l’autora construeix i desenvolupa la història de la nostra protagonista, Onyesonwu, que significa literalment Qui tem la mort?.

Nnedi Okorafor, autora de Cincinnati però d’arrels nigerianes, ha dissenyat una faula que navega entre l’horror més realista, el misticisme més tradicional i el sentit de la meravella en clau fantàstica. Combina amb encert aspectes purament màgics, aliens a  la raó, amb una ambientació desenvolupada en ple desert després que un cataclisme eliminés la societat humana actual. Després d’un temps indeterminat, algunes ètnies sub-saharianes han creat la seva pròpia civilització que arrosseguen a remolc de les paraules escrites al Gran Llibre, un text on s’indica clarament que l’ètnia nuru és superior a la okeke i que per tant tenen el dret a esclavitzar-los i a aprofitar-se’n.

L’autora barreja tradicions pròpies de les cultures de l’Àfrica sub-sahariana (com l’ablació femenina) amb una trama a priori senzilla que busca realçar el camí de l’heroi, el procés d’aprenentatge d’Onyesonwu en un viatge iniciàtic ple de sorpreses. Perquè està clar que la nostra protagonista és diferenta la resta dels seus congèneres: Fruit de la violació d’un capdill nuru a la seva mare okeke, posseeix trets físics identificatius que l’acompanyaran sempre i la marcaran com una estranya, com una paria, vagi on vagi. Ja tenim aquí la premissa que la nostra heroïna haurà de superar per assolir un repte que té marcat amb foc al cervell: matar el seu pare.

Deia abans que Qui tem la mort és una novel·la fantàstica. Això és evident doncs l’autora utilitza elements com la màgia, els deus i els esperits en una trama que s’endinsa dins el xamanisme africà per mostrar-nos trets de la seva cultura, de les velles creences i de mites sota un aspecte de realisme màgic que acompanya a tota la narració. Sí, els okekes i els nurus accepten la màgia i tot allò sobrenatural amb aparent normalitat. Aquest realisme màgic forma part, doncs, del seu dia a dia.

També cal recalcar el rol de novel·la feminista que introdueix Okorafor: Les reivindicacions a favor d’un mon més igualitari per les dones o l’energia que desplega per enfocar problemes que sembla no s’han arreglat després de l’holocaust… més aviat semblen haver tornat al punt zero. Les dones, tot i posseir drets  i naturalment exercir de mares, segueixen sent objectiu primordial dins de les baralles o disputes: Violacions, vexacions o l’aplicació antics ritus tribals com l’ablació. Tanmateix, l’autora de Cincinnati vol evidenciar de forma  constant que la passió de les emocions femenines és molt més rica i impetuosa que les masculines. En el cas per exemple de la màgia, el fet que les dones posseeixin emocions molt més intenses i aclaparadores és un fet que els xamans temen… precisament per la por del que podrien provocar. Ës una idea que em resulta atractiva i que ben tractada podria donar per molt més encara de la importància que li atorga Okorefor

Fixem-nos que, a més, l’ambientació (molt tímida) de la novel·la és en un futur indeterminat on les nacions han deixat d’existir i el desert és l’amo i senyor de les tribus. Cert és que els nurus viuen còmodament a l’anomenada terra dels set rius però en cap moment es parla del perquè i de com va arribar la catàstrofe planetària. Sí, curiosament que es conserven aparells o vehicles d’èpoques passades com escuters, tauletes electròniques, GPS, etc. Tot això ens transmet una barreja curiosa on l’autora ha creat un nou món però sense renunciar a allò que es podia aprofitar del vell. Tanmateix aquest món és diferent doncs ara existeix la màgia i les relíquies del passat (la ferralla electrònica) han passat a ser testimonials. Hem substitut la tecnologia pel misticisme retornant a les tradicions ancestrals però amb un bri de modernitat.

Però tornem a Onyesonwu: el seu paper és més destacat del que sembla doncs a part de representar una icona femenina que s’allibera de perjudicis i tradicions per esdevenir lliure també alhora pren el rol en certa manera d’un messies que té l’objectiu de canviar l’status quo amb que viuen els nurus i els okekes. La seva missió sembla privada però poc a poc també observem que agafa proporcions més èpiques i transcendents per al futur de la seva gent.

Nnedi Okorafor ens ofereix, doncs, una faula especial, molt ben narrada, amb un estil propi i amb una prosa ferma i que vol ser transgressora en molts aspectes. Els personatges estan ben definits i els agafem empatia, encara que n’hi ha algun que altre que semblen més pensats per farcir la trama que res més. El ritme de la novel·la és constant i efectiu excepte potser en alguns trams del terç final de la història en que comencem a tenir ganes que s’acabi la travessia pel desert, que la conclusió aflori. Aquí l’autora potser es va entretenir amb alguns capítols que si bé es segueixen llegint de forma impecable, tenien un cert sentiment de dejà vu, com de repetició que provoca un alentiment de la història. Per contra els trams finals semblen una mica precipitats, com si l’autora hagués volgut posar punt i ratlla al relat de forma massa sobtada, fins al punt que el final ens resulta xocant, com si no hagués atès amb suficient atenció a certs personatges o hagués sabut resoldre l’acció de forma prou acurada.

En definitiva ens trobem amb una obra molt notable, guanyadora a premis tan importants com el Word Fantasy – entre d’altres- o finalista del Locus, el Nebula i el James Tiptree Jr – que es diu aviat-. que si bé ens ofereix una trama poc original en la que es segueix les passes ja conegudes del viatge iniciàtic, sí que ens aporta un punt de singularitat tant per l’escenari imaginat per Okorafor com per com la màgia, les tradicions i els mites africans són tractats, amb aquell estil més a prop de la llegenda que de l’èpica. Tot i un petit desequilibri en alguns capítols finals, continuo pensant que és una aportació captivadora a la fantasia contemporània que intenta allunyar-se a la seva manera dels estereotips de sempre.

Eloi Puig,

18/09/2019