|
FANTASIA
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
LA REINA DE PICAS Editorial: |
| La reina de picas | |||||||||||||||||||||
|
Un cop més Ediciones Nevsky ens acosta el bo i millor de la literatura russa, en aquest cas un clàssic del s.XIX signat per Alexander Pushkin. Tot i la seva vessant fantàstica que exhibeix el conte a la seva part final, aquest relat llarg s'ha inclòs dins la col·lecció genèrica potser per emfatitzar que es tracta més d'una obra amb més vessant costumista que no pas fantàstica. Sobre Pushkin poc puc dir com a lector. La meva escassa experiència amb ell es redueix a versions en còmic de Ruslan i Ludmila, una obra plenament situada dins el romanticisme fantàstic i de Dubrovsky més afí amb la novel·la d'aventures. Però com analfabet que sóc en literatura russa clàssica m'encanta poder descobrir aquests autors encara que sigui tard. La reina de pìcas és un obra que s'endinsa en el terreny del costumisme i de les ànsies de poder i diners de la societat decimonònica de Sant Petersburg. Hermann és un oficial respectat per la seva temperança i sang freda i per no abocar-se en vicis que el poden perdre com el joc o la beguda, però un dia s'assabenta que una vella comtessa té un mètode infal·lible per guanyar a les cartes. Tot hagués pogut quedar així però de cop pren la decisió d'aconseguir la fórmula sigui com sigui. I si per fer-ho ha de seduir l'ajudant de cambra de la vella aristòcrata, mentir o amenaçar-la no es deturarà. Tenim doncs un conte que vol transmetre una certa moralina en contra de l'obsessió pels diners i sobre l'avarícia que porta a la perdició de les persones respectables. El colofó de la història és precisament el punt fantàstic del llibre, força aconseguit – tenint en compte que parlem d'una novel·la que té més de 180 anys- tot i que pels estandars actuals la trobaríem amb poca substància. Potser el fet que no entenguem massa com funciona el joc de cartes al que juguen els personatges no ajuda a que el clímax de la història sigui especialment cridaner però no deixa de ser lloable. En definitiva, La reina de picas ens acosta al relat de fantasmes nascut a la Rússia tsarista contemporània d'altres grans plomes de l'època. I tot i que l'afirmació de Dostoievski de la contraportada (La obra cumbre de la fantasía) és com a mínim exagerada i un pèl desproporcionada, sí que ens aporta una estona de bona lectura per a un conte que tot i poder resultar més intens, compleix de forma notable amb el lector, especialment si assaborim el relat amb calma i contemplant els dibuixos i il·lustracions que l'acompanyen. En tot cas cal felicitar un cop més als responsables de l'editorial pel detallisme i la magnífica edició que han realitzat al portar-nos aquest Reina de picas. Salta a la vista que una de les protagonistes involuntàries d'aquesta edició del relat de Pushkin és Sandra Rilova, la il·lustradora que ha complementat el conte amb grans il·lustracions perfectament integrades en el text. Això li dóna un valor encara més gran al llibre.
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||