EL REPARADOR DE BIBLIAS
(1982-2006)

Tim Powers

Editorial:
Gigamesh
(2009)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 96

De tots és conegut la faceta de narrador de Tim Powers: Especialista en novel·les de fantasia històrica, steam punk etc, però pocs, molt pocs ( i jo menys) coneixíem la vessant de la seva carrera literària dedicada al conte, a la narració curta.

Gigamesh, en un d’aquells gestos d’esplendor que té per Sant Jordi, regalà aquest volum l’any passat, el qual recopila 4 contes de Powers mai publicats abans en castellà. Són tots ells contes de marcat accent fantàstic però allunyats una mica dels plantejaments que ens té acostumats l’autor americà. Els contes pertanyen, a més, a èpoques ben diferents: Des dels primers anys vuitanta quan Powers va escriure la seva obra magna: Las puertas de Anubis fins a fa pocs anys, al 2006, lluny ja dels èxits d’aquells dècada  però on s’entreveu que Powers pot donar una campanada en qualsevol moment.

Així, “Donde quiera que se oculten” parteix d’un plantejament de narració sobre viatges en el temps amb tocs d’originalitat però potser desenvolupat de forma un tan caòtica, de manera que al final m’ha semblat un tant difícil de seguir – es clar que el fet que me l’hagi llegit en tres nits consecutives estirat a un sofà d’un apartament de Gdansk potser no ha ajudat massa- doncs és el típic conte que cal llegir d’una tirada, sense pauses.

Però la resta de títols són més interessants: “Una alma embotellada” és una tendra relació entre un fantasma i un cercador de llibres estranys. Un relat entre entranyable i nostàlgic i molt digne.

En canvi a “El camino de bajada” se’ns narra d’una forma directa i molt amena una reunió d’immortals que acabarà de forma diferent a com s’havia plantejat. No importa aquí que la tecnologia que apareix al conte sigui una mica inversemblant, el que en realitat cal destacar és el paper del protagonista principal, narrat amb molt de mestratge i que aconsegueix una empatia directa amb el lector.

El darrer conte és el millor de tots: “El reparador de biblias”, sobretot per que és un relat que inspira a que la nostra imaginació es desboqui: insinua tants aspectes fantàstics, tantes coses inimaginables i sobrenaturals, les quals són narrades amb una normalitat que espanta que el primer que penses quan acaba la història és “Per que no n’ha fet una novel·la encara”? “El reparador de biblias” és a més el relat més ben escrit, més intens i més original de tots quatre. Sembla que les muses que tan li agrada perseguir a Powers el van inspirar de veritat, almenys literàriament parlant. Repeteixo que és un bon punt de sortida per una història més llarga… potser algun dia el senyor Powers es decideix…

Eloi Puig, 27/08/2010