RETRETS I LLOANCES
Maps in mirror: The short fiction of Orson Scott Card
(1990)

Orson Scott Card

Editorial:
Pagès Editors
(2002)

Col.lecció:
Ciència-Ficció

Núm: 08

Pàgines: 369

Orson Scott Card és un autor que ven. De fet ven molt. Tan els seus originals en anglès com les traduccions al castellà són novel.les per les quals moltes editorials matarien per tenir-ne els drets- de fet la col.lecció Nova d’Ediciones B s’alimenta en bona part gràcies a les vendes de Card-. Per això és estrany i no s’entén massa que una traducció al català d’aquest autor tingués tan poca repercussió en el seu moment a casa nostra – Retrets i Lloances s’edità el 2002-. Òbviament aquest fet no es va deure a una manca de qualitat dels contes que formen aquesta antologia. Crec que és més aviat per la manca d’una difusió més acurada de la notícia o potser simplement és que molts potencials lectors ja havien llegit els contes en la seva traducció al castellà. Sigui com sigui, la qüestió és que la falta de vendes que acompanyin aquestes iniciatives propicia que les editorials catalanes cada cop s’arrisquin menys a l’hora de traduir ciència-ficció anglosaxona.
 
Retrets i lloances és, com deia, una antologia sobre els millors relats de l’autor americà. És la primera vegada – i fins ara l’única- que s’ha traduït a Orson Scott Card a la nostra llengua.  L’autor va participar activament en aquesta edició, escrivint una pròleg especial pels lectors catalans – tot una declaració de principis entorn a la literatura- i també les postil•les on explicava el procés de creació de cada conte. També va intervenir en la tria de contes rebutjant i afegint suggerències sobre quins contes introduir en el present recull.

Així doncs, Retrets i Lloances conté alguns dels contes que es van recollir en el seu moment a l’original Maps in a mirror. Una mostra eclèctica del talent de Card on podem trobar contes i també novel•les curtes sobre una gran diversitat temàtica: Viatges en el temps, ciberpunk, alienígenes, poders mentals… i també les bases que van originar novel•les més llargues com és el cas de “L’Ocell cantaire d’en Mikal” i del famosíssim “El Joc de l’Ender”.

“Sepulcre de cançons”  és una història original i ben tractada sobre l’intercanvi de ments entre un al.lenígena i una humana, ambdós amb problemes psicològics greus degut a l’estat físic en que es troben. Un bon acostament a un tipus de primer contacte des d’on Card juga constantment amb l’ambigüitat de la ment de la seva protagonista, una noia sense extremitats, cínica i òbviament insatisfeta amb la seva vida.

A “Llevat que l’ànima piqui de mans i canti” Card s’endinsa en els viatges en el temps en una idea francament interessant però potser portada de forma poc convincent. Potser és un conte un tant experimental, correcte, però que no treu tot el suc possible a la idea de trobament de persones en altres moments del seu temps.

Al recopilatori també hi cap un relat d’ambientació ciberpunk, “El Passejagossos”, tot i que més que ambientació, usa un llenguatge i un deix propers a obres d’aquest subgènere partint d’una bona idea que no acaba d’enganxar.

Card considera “Sonata sense acompanyament” el seu millor conte. De fet va insistir en que aquest conte s’inclogués a l’antologia doncs li té un apreci especial. I certament és una bona història que recorda clarament alguns elements del conte “L’Ocell cantaire d’en Mikal”, escrit un any abans. Aquest però és més poètic i narra la vida d’un nen criat exclusivament per tenir una missió a la vida: composar música. Ambientat en un futur amb elements distòpics que per moments recorda a Un món feliç és una història amb un plantejament tendre però que esdevé més i més dura a mesura que avancem fins al punt de canviar la nostra percepció de les coses en un final molt rodó.

“Ull per ull” és sense dubte una de les peces clau del present recopilatori: Una novel.la curta guanyadora del premi Hugo; escrita en primera persona és una història sobre els poders mentals d’un noi de quinze anys que aprèn a controlar-los a base de matar a la gent propera que el fa enfadar. Una trama intensa, ben narrada, que juga amb un flashback que és la base argumental d’aquesta. En molts moments la tensió es molt evident, tant que un li costa parar de llegir. El contrapunt però el dóna el final… un pèl massa ambigu i realment oferint la possibilitat d’afegir més material. És una llàstima que Card no s’hagi plantejat mai convertir-lo en novel.la, o almenys de proporcionar un final més tancat.

Finalment trobem dos relats que per la seva repercussió i qualitat, Card va convertir posteriorment en novel.les: Es tracta de “L’Ocell cantaire d’en Mikal” –posteriorment la novel.la s’anomenaria Mestre cantaire- i també el conegudíssim “El joc de l’Ender” que en la conseqüent novel.la no canviaria de títol. El primer d’ells és una trama política en clau de space opera però la qual transcorre quasi íntegrament als passadissos del palau de l’Emperador més gran que ha tingut mai la nostra galàxia. Aquest s’envolta d’un ocell cantaire, un nen criat per que la seva dolça veu acompanyi al dignatari en les seves tasques quotidianes, tant en la tristesa com en l’alegria. El segrest i tornada a la llibertat de l’ocell cantaire, trencarà tots els protocols establerts entorn a la seguretat de l’emperador Mikal. Tenim doncs un relat replet d’ironies, sarcasmes, segones intencions i traïcions a cada qual més amagada. Pel que explica Card, la conversió en novel.la va seguir un procés tan satisfactori que ell mateix constata que va aprendre a relatar contes i novel.les durant aquest període. L’estil alhora de resoldre els misteris de la trama potser recorda a algunees novel.les d’Asimov de la seva època més clàssica.