LA SENYORA
CALIBAN
Mrs. Caliban
(1982)

Rachel Ingalls

Editorial:
Mínuscula
(2018)

Col.lecció:
Microclimes

Núm: 16

Pàgines: 139

Traductores:
Marta Hernández i
Zahara Méndez

Altres edicions:

CASTELLÀ
2018 Minúscula

El mite de la bella i la bèstia o del monstre i la noia desvalguda  la qual és el focus d’atenció d’un ésser estrany, lleig , eminentment terrorífic però que a la vegada emana una certa atracció primigènia és una premisa que s’ha utilitzat incontables vegades en l’àmbit del fantàstic tant en la literatura com especialment en les pel·lícules de sèrie B. Tanmateix, potser el darrer referent el trobaríem en la premiada La forma del agua de Guillermo del Toro. Sigui com sigui  la combinació de dos personatges tant allunyats entre sí, tan extrems, sempre ens ha cridat l’atenció.

Però Rachel Ingalls, l’autora d’aquesta breu novel·la titulada de forma molt adequada La senyora Caliban ens demostra que la premisa d’atracció/ repulsió pel monstre és només un dels ingredients amb que construeix una història que té com a veritable protagonista a la nostra senyora, que no és ni bella ni especialment llesta però sí curiosa i empàtica. L’autora centra més l’atenció en la noia que en el monstre i ens ofereix un petit drama casolà que és interromput per la presència de la nostra entranyable bèstia.

Anem a pams: Dorothy és una típica mestressa de casa californiana a començaments dels anys vuitanta. Té un marit amb qui no parla massa, ha patit un abortament i també se li ha mort un fill. Té una vida resolta però totalment depenent d’un matrimoni que no va a enlloc i que s’aguanta més per la manca d’energia de canviar res que no pas perquè resti cap engruna d’amor. Un dia, però, apareixerà Larry. Sí, un monstre, un ésser que sembla provenir del món aquàtic i que s’ha escapat d’un laboratori on el torturaven. I es clar, la vida de la Dorothy farà un canvi espectacular: Passarà de la monotonia a la il·lusió, de la conformitat a la rebelió, de la rutina conjugal a sentir-se viva.

Ingalls, doncs, posa més l’èmfasi en mostrar-nos el dia a dia de Dorothy i de com n’és d’avorrit i vulgar: Les converses pujades de to amb la seva millor amiga, la manca de comunicació amb el marit, les tasques de la llar… i de com el fet de conviure amb un monstre antropomòrfic musculat i que parla un execel.lent anglès (après a base d’electrodes al laboratori) li obre les portes a somiar amb un futur utòpic o si més no estimulant. Naturalment aquest somni impossible i esbojarrat no deixa de ser una rebel·lió quasi juvenil contra l’status quo que impera a la seva llar però amb això en té prou:  Ajudant a en Larry, s’ajuda al mateix temps a sí mateixa; convivint amb l’exòtica bèstia,  exorcita el monstre de la decadència que poc a poc anava conquerint espai dins seu, apagant-la sense miraments.

La senyora Caliban és una lectura amable i desenfadada; combina  amb encert la premisa de tractar amb un ésser d’una altra raça, un prodigi de la natura potser, però tanmateix un estrany, amb el món de la Dorothy que es dirigeix cap a una rutina desesperant. Potser Ingals hagués pogut transmetre’ns més intriga donat que mig país està cercant al monstre fugit; potser també, ens hagués pogut delectar amb un final més concís, però com que crec que la seva finalitat, com he dit al començament, era parlar més de la noia que de  la bèstia, la novel·la compleix de forma força admirable amb aquest objectiu.

Eloi Puig,
13/09/2019