SIGILO
(2019)

Ismael Martínez
Biurrun

Editorial:
Alianza Editorial
(2019)

Col.lecció:
Runas

Núm: ---

Pàgines: 222

Fins ara, només havia llegit una novel·la d’Ismael Martínez Biurrun i va ser Un minuto antes de la oscuridad fa uns cinc anys. Llavors em vaig dir a mi mateix que li seguiria molt més la pista... però no ha estat així. I ara me’n penedeixo. Rellegint la ressenya d’aleshores vaig comentar que m’encantava el títol i la portada. Curiosament ara no tant. El títol el trobo poc definit i ambigu però especialment la portada és massa fosca i segueixo sense entendre què hi pinta el que sembla un parking en aquesta història. Ja està, ja he deixat anar tot el que em sembla negatiu de Sigilo, la darrera novel·la de Ismael M. Biurrun. La resta? Una genialitat.

Quan te n’adones que una novel·la t’atrapa des del primer capítol, quan notes que l’autor no descriu simplement una sèrie de successos, sinó que et fa partícip d’ells a través d’una prosa elaborada o d’una trama que et commou, ja saps que aquella història serà molt bona, que aquells personatges te’ls faràs una mica teus o que els moments d’intensitat et faran tremolar amb alguna emoció... la que sigui. Ja saps també que la novel·la no et durarà res. Dos dies a mi.

Sigilo és una novel·la estructurada en tres trames que relata un drama familiar que s’arrossega des de fa dècades i que l’autor ens trasllada de forma mil·limètrica i quasi bé perfecta. Cada una d’elles ens presenta a un membre d’una família els quals es veuran immersos en una història tètrica, inquietant i trasbalsadora; El lector podrà assaborir escenes de terror claustrofòbic, de fantasmes esquius, de rituals sobrenaturals, de sectes autodestructives... però tot plegat lligat amb una argumentació coherent que ens permet imaginar imatges poderosíssimes que ens faran esgarrifar o si més no ens deixaran bocabadats davant la lectura.

Tenim a la senyora Claudia, vídua i amb certes limitacions físiques, cuidada pacientment per una noia dominicana. La Claudia veu al seu marit mort de quan en quant, passejant per la casa de forma fugissera, fantasmal. S’hi ha acostumat. La gent a qui ho explica li somriu afablement però pensen que ja no hi toca massa, pobreta. Però Magaly, la seva assistenta, prové d’una cultura rica amb aquest tipus de tradicions i supersticions i posseeix una ment més oberta a fenòmens inexplicables que tenen a veure amb el més enllà.  I tindrà una opinió diferent al respecte.

Andrés, el fill petit de la Claudia, és un noi tranquil que ha decidit extorsionar a un magnat que va sobrat de diners. No ha estat del tot un acte impulsiu però té raons per a fer-ho. Però es clar, els plans no surten mai com un havia pensat i el temporal que assota el País Valencià aquells dies serà el desencadenant d’una tragèdia que ningú s’esperava.

No ens oblidem de Fede, el germà gran, que mig malviu treballant com a vigilant de seguretat per Benidorn, té novia (més o menys) i està fart de la seva família a qui considera en certa manera uns perdedors. Te somnis de grandesa naturalment, vol assolir alguna fita a la vida, potser canviar la merda de feina que té, potser marxar lluny, escapar. Un dia li ofereixen una oferta que no pot rebutjar: una morterada de diners a canvi de fer la vista grossa quan un estrany grup pugi al terrat de l’enorme edifici que està vigilant i que han de demolir en breu.

Tres històries, tres trames que s’aniran complementant entre elles, a vegades per mitjà de flashbacks al passat, a vegades simplement enllaçant-se amb els petits grans patiments dels altres membres de la familia. Però Biurrun teixeix, com deia, un argument no només coherent sinó plenament inquietant i de màxima tensió en diversos moments; hi ha escenes que et fan glaçar la sang i que et desboquen la imaginació. El passat de la família els escurarà les entranyes a tots tres i tots plegats hauran de patir d’una manera o una altra tot i que sempre des de perspectives i escenaris diferents: Una habitació fosca amb dibuixos arcans al terra, un edifici al qual només li queda l’esquelet de l’estructura i resta sota la mirada de qui vol fer un mal terrible o una tomba viva que desespera als seus ocupants.

Biurrun amaneix les pàgines amb dosis de terror però sense abusar, només mostrant allò que cal i només oferint escenes de gran impacte quan cal, quan el lector les necessita. La resta de la novel·la no és pas buida, però, les pàgines es succeeixen escrites de forma admirable i fins i tot un cop l’has acabat, tens la sensació que se t’ha escapat algun detall rellevant. No t’importaria tornar a començar-lo i assaborir-lo de nou.

Una novel·la curta que frega l’excel·lent i que torna a evidenciar la necessitat que els lectors tenim de bones històries que es poden arreglar en poc més de 200 pàgines. En aquets sentit, la feina que està fent Runas amb la seva col·lecció de tapa dura i novel·les breus és encomiable. I Sigilo no n’és cap excepció.

Eloi Puig
02/10/2019