| Sólo tú puedes salvar a la humanidad | |||||||||||||||||||||
|
El nom de Terry Pratchett estarà lligat permanentment a la seva sèrie del mundodisco, les novel·les de la qual l‘han convertit en el segon escriptor més ric del Regne Unit. Però Pratchett també ha escrit altres obres menys conegudes tot i que la majoria de les quals passen per sota el prisma del que anomenaríem fantasia d’humor intel·ligent. Una de les darreres per exemple ha estat la novel·la Nación i en el passat va col·laborar per exemple amb un altre anglès universal: Neil Gaiman per oferir-nos Buenos presagios. Però més o menys per l’epoca (1991-1992) on també publicava, paradoxalment, una de les novel·les del mundodisco més infumables (El segador) i una de les millors – si no la que més- : Dioses menores, també va treure una sèrie d’obres juvenils on la fantasia i la ciència-ficció eren protagonistes però sense perdre aquella crítica i mirada intel·ligent en les seves trames. La primera d’aquestes novel·les breus de caire juvenil va ser Solo tu puedes salvar a la humanidad, una aventura de Johnny Maxwell, un noi normal, amat dels videojocs que un bon dia llegeix un missatge enigmàtic en un joc de massacra-marcians: “Ens rendim”. A partir d’aquí Johnny entra en un món que no sap definir si és real o és un somni. Un cúmul de situacions que el portaran a viure una aventura espacial entrant dins el territori, la realitat, del joc Solo tu puedes salvar a la humanidad. Però aquesta situació semi onírica, confosa, que no permet decidir si està jugant a un joc o està absorvint un fet real guarda moltes similituts amb la guerra del Golf, que aquells dies s’estava retransmetent per televisió a tot el món, com un nou show, com un joc d’ordinador. El mateix autor al pròleg parla sobre aquesta dicotomia entre la Guerra del Golf i els videojocs… la televisió oferia imatges que semblaven de joguina… i el joc oferia possibilitats que semblaven reals. Aquesta és la crítica, el misstage que intenta proporcionar l’autor als adolescents que llegien la novel·la. Que aconseguís parar-los a pensar una mica ja és una altra història. La trama està lligada de forma poc nítida potser per demostrar que aquest aiguabarreig entre realitat i fantasia també pot donar-se en la vida real. Potser un xic més de concreció hagués ajudat a tenir un resultat més rodó. La qüestió és que les aventures de Johnny Maxwell són entretingudes, que es llegeixen de forma amena i són aptes per totes les edats –per molt catalogades que estiguin dins la literatura juvenil-. A mi particularment m’ha fet recordar molts bons moments de l’epoca en que anava darrera de totes les novetats de videojocs per fer-les passar pel meu estimat MSX… això era entre el 1988 i el 1992 més o menys. Jo també vaig salvar a la humanitat més d’un cop, què us penseu? Eloi Puig, 04/12/10
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||
Podeu buscar el vostre llibre a: |
|||||||||||||||||||||