SOMBRAS DE UNA VIEJA RAZA
(2009)

Alejandro Guardiola

Editorial:
Grupo AJEC
(2009)

Col.lecció:
Albemuth

Núm: 25

Pàgines: 244

Escriure avui dia una bona història de vampirs és una tasca complicada. Per una banda l’autor pot buscar ser original per desentendre’s del boom vampíric que assota avui dia les llibreries – a l’igual que passa amb els zombies-, o si està de sort, l’autor pot buscar precisament el contrari: acostar-se als adolescents sembrant estereotips que funcionen o continuar amb franquícies infinites sobre sagues conegudes… i vendre bé la seva novel·la. Però igualment, el subgènere vampíric – que ha passat millors èpoques- em costa una mica. Només cal dir que la publicació de la continuació de Dracula m’ha deixat indiferent i només m’he acostat per fullejar-la, sense ànims a comprar-la – ara estic prejutjant la novel·la i potser m’equivoqui, però la veig massa oportunista.-

Alejandro Guardiola ha apostat una mica per barrejar les dues tendències que els rius de sang deixen a les nostra saturada imaginació: Una novel·la que té alguns tocs diferents, originals, però que també es basa en premisses que ens sonen molt. Em refereixo al tema de les castes, jerarquies, el món vampíric que s’oculta i es sobreposa a la nostra societat moderna, vaja tot allò que es pot veure en pel.lícules com Blade o jocs de rol com Vampiro: La mascarada. Per cert, l’autor fa un petit –i molt ben muntat- homenatge als jugadors de rol en uns breus paràgrafs de la novel·la

Sombras de una vieja raza –per cert, el títol m’encanta- en principi segueix un esquema clàssic en dues línies d’acció diferents: la primera, ambientada al present, és la vida d’un vampir de casta noble –Meliot- que fa molt que va decidir no beure més sang humana i cercar altres alternatives a la seva dieta de sang fresca. Juntament amb amics humans – científics i intel.lectuals- ha aconseguit un sèrum artificial que recorda en alguns moments a la sèrie True Blood –que sortí un parell d’anys més tard que Guardiola escrivís la novel·la-. Però darrerament, a Meliot no sembla que la seva set de sang s’apaivagui amb els fluids que s’injecta i comença a preocupar-se.

Per altra banda, seguint un esquema poc original però efectiu, trobem a un Meliot adolescent que en una època passada sense determinar – sembla l’alta edat mitjana en algun lloc de França- lluita com a soldat en guerres que li són estranyes. Tots preveiem que tard o d’hora – en aquest cas tard- el personatge es convertirà en l’esser immortal que trobem a l’altra branca narrativa de la novel·la.

La trama ambientada al passat, la del Meliot humà, narrativament flueix molt millor que la part de l’actualitat. Aquesta està presentada amb paràgrafs curts, canvis d’escenaris, de personatges que no sempre identifiques a la primera i que acaben per desorientar-te. Fins al punt que et sembla estar llegint dos llibres diferents. Jo, almenys he gaudit llegint les aventures del Meliot adolescent que potser per la seva senzillesa i la manca de pretensions estan molt ben narrades, seguint un tempo magnífic. M’ha resultat una lectura molt plaentera, tot i no haver cap mena de referència a vampirs ni a éssers sobrenaturals fins a uns darrers capítols on tot ocorre un pèl massa precipitadament, però que es deixen llegir molt bé.

En canvi a l’acció del present, la del Meliot vampir, he tingut un problema que no hi ha autor que pugui solventar: La trama no m’ha atrapat pràcticament gens. L’argument desorienta al lector; introdueix guerres civils vampíriques entre castes sense que t’adonis del que estan fent, també personatges secundaris telèpates –el paper dels quals no encaixa a la novel·la- que entortolliguen el joc i que resulten molt poc atractius i també trobemun dolent amb un rol molt clàssic, d’aquells que parlen molt i fan gestos teatrals més pensats per a una versió cinematogràfica que per a una novel·la. Després d’unes 100 pàgines corres el risc de pensar “De què va tot això”?

Guardiola escull bé les paraules, té fluidesa, però l’estil no ho és tot i narrativament, les aventures del Meliot vampir m’han semblat confoses, mancades de tensió i amb poca empatia amb els personatges. Fins i tot el gran amic de Meliot que apareix una mica absurdament –Perquè va estar enterrat durant segles?- a la meitat del llibre no arregla la situació. Per sort les parts narrades al passat medieval conserven més coherència argumental i narrativa i s’estableixen com a salvadores de la resta de la novel·la. Alguns capítols d’aquests capítols tenen una tensió i una força magnífiques.

Crec que l’autor, al no explicar quasi mai què estan fent els personatges, quines fites tenien les seves accions, pretenia enbocallar la trama en una àura d’intriga, però no se n’ha sortit del tot. Continuem troban accions poc versemblants, especialment cap al final del llibre, on l’autor ha volgut –amb bon criteri-, crear una expectació, un crescendo en les dues trames atorgant una atenció especial als sentiments del Meliot humà per veure’ls reflectits en el Meliot vampir del present. Però la idea es queda coixa. Com a lector, els darrers capítols ambientats al passat -narrativament impecables- em semblen d’un sentimentalisme exagerat, i òbviament la seva extrapolació als fets del present trontolla de tal manera que no convencen (perquè segrestar una noia que amb prou feines apareix en tot el llibre? Quin víncle pot tenir amb el protagonista perquè sigui tan important com per dedicar-hi esforços?).  Les explicacions que ofereix Guardiola són lògiques en el seu intent de retratar els sentiments del vampir, però agafades pels pèls, poc creïbles.

Ens queda doncs un debut interessant, on l’autor ha volgut anar una mica més enllà de les històries convencionals de vampirs adolescents. Una història ben narrada, però mal explicada – i no ho dic per les dues línies d’acció- ja que si bé comença correctament, la narració poc a poc es va tornant massa visual, com si estiguessim revisant un esbós de guió cinematogràfic.

Agrair un cop més a Grupo Ajec, primer que hagi dedicat temps i esforços a una portada excepcional –dissenyada per David Prieto- i també per apostar per aquests nous talents emergents amb novel.les que si bé no són rodones, si que evidencien una bona base per conquerir als lectors més endavant.

Eloi Puig, 02/12/09