SUEÑO DEL FEVRE Fevre dream
(1982)

George R. R. Martin

Editorial:
Gigamesh
(2009)

Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm: 47

Pàgines: 363

Traductora:
Cristina Macía

Aquesta és la última novel·la que em quedava per llegir del gran George R.R. Martin, almenys de les que estan traduïdes. I si he esperat tant no ha estat perquè no confiés prou en l’autor sinó una per diverses influències que m’han fet deixar una mica de banda el gènere vampiresc. Em vaig comprar la novel·la a Gigamesh mateix uns mesos després que sortís, calculo que pel San Jordi del 2010 però he trigat vuit anys a llegir-la. Conclusió? Sóc idiota.

En seu moment (ara em sembla que fa segles) vaig llegir Entrevista con el vampiro de Anne Rice (L’edició que tinc, però, té la traducció inicial que era Confesiones de un vampiro) i és un llibre que tot i la seva originalitat se’m va fer bastant pesat (alguns amics em diuen que la segona part, Lestat el vampiro és molt millor, però). I també m’he empassat algunes temporades de la sèrie True Blood (que m’atreviria a afirmar que beu molt de la present novel·la), la qual està ambientada també en part al sud del Mississipí. En tot cas, estava una mica fart de vampirs al xafogós sud dels EUA i vaig anar relegant a Sueño del Fevre a escalafons força baixos de la pila de pendents. I aquí ve el meu error.

No em considero cap gran entès en escriptura ni molt menys en literatura però tinc la sensació que si existís un manual per escriure i estructurar una molt bona novel·la posarien com a exemple a Sueño del Fevre. I és que Martin sap tocar les tecles adequades en cada moment perquè tinguem una novel·la molt equilibrada que combina acció, crítica política i social, aventura, ambientació impol·luta i sobretot grans personatges amb els que empatitzem des del primer moment.

Any 1857: El riu Mississipí i els seus afluents bullen d’activitat. És la frontera (sempre ho ha estat, de fet) entre el salvatge oest i l’Amèrica prospera, però també és l’eix vertebrador on l’economia d’un estat encara es construeix sobre l’esclavitud com un dels seus motors principals i per on es distribueixen mercaderies i persones amb enormes vaixells de vapor. Sí, és la imatge del Tom Sawyer de l’incorregible Mark Twain i és també l’excel·lent ambientació que ens va preparar Martin per a una novel·la de terror sobrenatural protagonitzada per vampirs.

El capità Abner Marsh es troba en fallida econòmica quan un misteriós personatge, Joshua York, el contracta com a expert del riu i de fet el consolida com a soci per a construir un nou vapor: Sueño del Fevre, un vaixell que podrà competir amb els més ràpids del Mississipí. A canvi el capità Marsch haurà d’acceptar les incongruents ordres d’en York i el seus hàbits especials com són per exemple no deixar-se veure durant el dia. Sí, com podeu endevinar l'autor no amaga al lector la veritable essència dels vampirs i de fet juga a que nosaltres sapiguem o entrelluquem fets que la tripulació del Sueño del Fevre desconeixen.

Martin construeix, com deia, una obra completa, quasi perfecta sobre la història dels EUA uns quants anys abans de l’esclat de la Guerra de Secessió. La dicotomia entre amo i esclau és una constant en tot el llibre però no sols a nivell històric entre els estatunidencs i els esclaus provinents d’Àfrica que els serveixen sinó també en en l'estricta societat consolidada durant segles entre els reis vampirs i els seus acòlits. Una mirada doble, doncs, que Martin sap portar molt bé a través dels ulls de personatges emblemàtics com l’esmentat capità Marsch que amb el tarannà esquerp, el seu malhumor permanent i la seva visió de la vida ens guanya el cor des del primer moment o per exemple en Billy Vinagre, el sicari amb mirada pertorbadora o fins i tot els mateixos vampirs que poc a poc anem coneixent, així com els seus secrets i la seva procedència. Tots ells són personatges de gran impacte però que es mouen dins capes de grisor, tots ells tenen motivacions personals que els fan actuar com ho fan, o posseeixen una història al darrera que Martin s’encarrega de treure a la llum quan fa falta.

Sueño del Fevre és doncs moltes coses, però abans de res és una novel·la que s’endinsa en les passions (aquells sentiments exacerbats, vitals que tant agraden a l’autor), tals com l’odi, l’enveja, la melancolia i sobretot l’ànsia, la febre incontrolable que afecta a diversos personatges, sigui per beure sang humana i poder continuar subsistint, sigui per capitanejar un vapor pel Mississipí i deixar amb un pam de nas als competidors. Aquesta fal·lera és descrita de forma magistral per Martin i esdevé un dels puntals des d’on entenem les motivacions dels personatges per dirigir la seva vida per un camí que a vegades sembla marcat, com si no poguessin evitar el seu fat.

No desvetllaré més de l’argument doncs com tot bona novel·la que cerca l'equilibri que esmentava abans l’autor sap combinar la incertesa de conèixer les motivacions de cada personatge amb la dura realitat que ens ofereix Martin quan ho creu convenient, però això sí, amanint-ho amb clifhangers marca de la casa, situacions tenses i moments més relaxats on l’autor aprofita per aprofundir en la psique dels personatges.

Sí que és cert també que abans del final trobem un capítol que trenca el clímax, aquesta cursa constant de ritme in crescendo ja que l’autor resumeix els anys de la guerra de Secessió d'una manera més distanciada que fins llavors. Semblava que Martin (per altra banda és una persona molt interessada sempre en la història de tot el que narra, i sinó llegiu el conte “La fortaleza”) no volgués desfigurar els fets ocorreguts durant la guerra amb la seva història vampiresca, com si es prengués un parèntesi per després atacar amb totes les seves forces al tram final de la novel·la.

És igual, faci el que faci Martin, li surt pràcticament sempre bé. I aquesta, la seva segona novel·la després de la també magnífica Muerte de la Luz, no n’és una excepció. Si us agrada l’autor i voleu conèixer la seva faceta com a escriptor de terror no us la perdeu. També podreu trobar altres històries en format més curt de marcat accent terrorífic al recull Híbridos y Engendros. Martin, un cop més, demostra que és un autor que cal llegir més enllà de la saga de Cançó de Gel i Foc

Eloi Puig

23/06/2018