EL SUEÑO DEL OTRO
(2013)

Juan Jacinto Muñoz Rengel

Editorial:
Plaza & Janés
(2013)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 299

Si ens diuen que Xavier Arteaga és un profesor d’institut que somia cada dia que és una altra persona, concretament el presentador de televisió André Bodoc; i que aquest somia també dia rere dia que és Xavier Arteaga... i que per tant tots dos formen un bucle continu on les realitats es fonen i els periodes de vetlla d’un són la vida de l’altre... podriem afirmar força convençuts que seria una trama pròpia d’un autor com Phillip K. Dick. Però no és així: El sueño del otro és la segona obra d’un autor espanyol, Juan Jacinto Muñoz Rengel, un autor que ja es va donar a conèixer amb la seva opera prima, El asesino hipocondríaco – que no he tingut el gust de llegir encara- i que sí, ens suggereix una fantasia dickiana en tota regla on la realitat, un cop més és la protagonista.

El llibre està estructurat de forma que cada capítol ens mostra el dia a dia d’un dels personatges protagonistes, sigui Xavier Arteaga o André Bodoc, doncs quan un està despert l’altre somia la vida del segon i viceversa. Ambdós saben de l’existència de l’altre però es prenen aquest fet de forma diferent: Arteaga és un professor tirant a tímid, amb maldecaps constants i amb un pare a l’hospital; s’entesta a trobar a Bodoc en la seva realitat, a descobrir on viu per intentar trobar una solució al seu problema dels somnis. La seva és una recerca que el portarà plantejar-se no només si ell és real o no, si no també a filosofar sobre els misteris de la vida i la mort. En canvi Bodoc s’ho pren de forma diferent. El periodista és intel·ligent, confiat, amb gran experiència amb les dones i camina per la vida amb certa prepotència. Bodoc vol també descobrir la causa d’aquests malsons però s’encamina més a confiar amb la ciència. Visita metges i experts (algunes converses entre el seu neuròleg i ell provoquen alguns plantejaments interesantíssims, especulacions pròpies de novel·les de pura ciència-ficció), necessita trobar una solució precisa, lògica, palpable al que li està passant.

Els universos del professor i del periodista aniran confluint poc a poc, contaminant-se mútuament de forma subtil, quasi sense que s’adonin del què passa al seu voltant. I llurs  caràcters i personalitats també patiran canvis, al principi insignificants, més tard colpidors. Els universos  i els records s’esborren poc a poc i a cada pàgina del llibre, tant Arteaga com Bodoc, es qüestionen la seva realitat. Qui és real i qui no? L’exploració del propi univers amb els sentits no és cap assegurança sobre si la pròpia realitat és la bona. A més, el món està canviant a cada univers, les crisi econòmiques, naturals, socials... semblen voler avisar als protagonistes que tot s’acaba, que l’existència no té sentit.

La trama pot semblar a priori complexa, però l’autor té mà esquerra per fer-la rodar amb bon ritme i sobretot amb bona prosa. Alguns trams són plens d’una força aclaparadora com és el cas de part del capítol 19 amb els pensaments d’Artega fluint mentre oberva per la finestreta d’un tren. Per acabar-ho d’adobar, l’autor ens presenta dubtes sobre la realitat en dues capes diferents. La primera és la que dóna pas a la trama principal: El joc d’universos (que no sabem si són contemporanis o no) entre el professor i el periodista. La segona és un joc que s’inventa André Bodoc, tergiversant una informació fícticia en el seu món que provoca una escalada de pànic i de destrucció a tot el planeta. L’autor també ens vol fer dubtar de la nostra realitat, aquella que seguim a través dels mitjans de comunicació i que creiem a ulls clucs sense qüestionar-la, sense investigar les fonts. Un doble joc intens i amb més preguntes que respostes.

El final, com no podia se d’altre manera és ple de possibles especulacions per part del lector. Aquest és un d’aquells llibres ideals per clubs de lectura, per xerrades i trobades entre afeccionats. Cada un veurà una solució, un possible desenllaç, un detall que s’escapa a la visió de l’altre. Cada un crearà el seu propi univers amb les imatges que proporciona el llibre al nostre subconscient. Potser no existeix una sola porta de sortida per explicar el final del llibre, potser cada un de nosaltres en trobarà una de secreta i es pensarà que és la correcta... i potser ho sigui.

Eloi Puig, 21/02/13