SUNDIAL
Sundial
(2022)

Catriona Ward

Editorial:
Alianza Editorial
(2023)

Col.lecció:
Runas
Ciencia Ficción
y Fantasía

Traductora:
Cristina Macía

Núm: ---

Pàgines: 320

Catriona Ward va revolucionar força el terror psicològic fa una parell d’anys amb una obra que no hauria de passar desapercebuda per ningú: La casa al final de Needless Street. Per sort, Alianza Editorial i el segell Runas segueixen apostant per ella i van publicar fa relativament poc La pequeña Eve (que no he tingut el plaer de llegir encara) i la darrera sorpresa: El thriller terrorífic que és Sundial

I dic sorpresa perquè l’autora té la capacitat de reinventar-se a cada llibre i de seguir angoixant-nos com a mínim de fer-nos sentir una gran inquietud mentre llegeixes les seves obres. I això no ho fa qualsevol. I és que les ambientacions de les novel·les de Catriona Ward tenen un component enorme de quotidianitat que les fa encara més implícitament terrorífiques pel fet de descriu situacions molt normals que qualsevol família podria viure... salpebrades de neguit, trastorns... i quelcom més.

I sí, en aquesta ocasió el terme família és molt important, crucial. Ja des de les primeres pàgines assistim a un escenari de nerviosisme insà que es palpa des de bon començament en els fets quotidians de la família formada per la nostra protagonista, Rob, el seu marit, Irving, la petita Alice i es clar, la Callie, la filla gran. Rob ens transmet en primera persona els seus pensaments i les seves inquietuds davant les banyes que li fa el marit i com gestiona una casa infeliç amb dues nenes: L’Alice és la petita, la obedient, la nineta dels seus ulls. La Callie és la gran però és una altra cosa: És un reflex que encara ha de destapar el seu origen, un diamant en brut o un roca ígnia a punt de sortir disparada pel la xemeneia d’un volcà.

La Callie és especial, és una noieta intel·ligent que parla, sovint, sola i que es posa quasi sempre de part del seu pare en qualsevol discussió amb Rob. Té un cert sentit de la responsabilitat, una mica ambigu, tot s’ha de dir. Per exemple veu a sa germana petita com una nina, una persona avorrida a la que cal protegir a tota costa tot i que a vegades la fa enfadar també:

(...) “Tenia la cara roja, desencajada, llena de mocos y lágrimas.. me parecó interesante. Por una vez, era humana.“

Però en aquesta família potser hi hauríem d’afegir algú més: També tenim a la Callie Blanca. Es clar que només la Callie la pot veure. Ella li parla i li expliques confidències, intimitats; la Callie blanca la recolza i també li detalla instruccions de coses que la Callie no està segura que siguin bona idea. El mon de la filla gran, doncs, és complex i molt immersiu, doncs només ella sent la presència dels gossets fantasmes o de la seva Callie blanca.

Rob, doncs, és una mare i esposa amb mil fronts oberts: El seu marit manipulador, la seva nena petita (ara malalta) i la Callie, la pre-adolescent que parla sola i es tanca amb els seus pensaments. Però sobretot ha de lluitar contra la seva terrible vida passada, la seva infantesa  al desert, al ranxo Sundial

Un dia ocorre un fet traumàtic a casa i Rob decideix agafar les regnes de la seva família i marxa amb Callie cap a Sundial, la llar on va passar quasi tota la seva vida amb el seu pare, la novia d’aquest i un munt de científics que experimentaven amb gossos. Perquè a Sundial s’oculta la clau de tot plegat, del seu passat i també de la solució al seu present i la salvació de la seva família. O almenys això es pensa ella.

Sundial és una novel·la de moltes capes que es van obrint per mostrar-nos cada cop el passat de Rob, que com a mínim podríem definir com a pertorbador. Inquietant seria també un altre adjectiu que se’ns va sobreposant a la ment mentre llegim les memòries de Rob i la seva germana bessona a Sundial. De la seva excitant semi llibertat i de tot el que aprenien dels seus progenitors o dels experiments telepàtics amb gossos salvatges. Però sobretot Sundial ens apropa una trama de relació intensíssima entre germanes i també entre mare i filla. Una història repleta de silencis, mirades, enveges i secrets.

La novel·la és molt àgil, com deia, narrada en primera persona (per ambdós personatges: Rob i Callie) però Ward va més enllà i, a més, incorpora l’existència d’una membrana narrativa de caire quasi metaliterari on Rob es desfoga escrivint una novel·la de jovenetes estudiants en un internat anglès: Un altre reflex de la realitat on es barregen les seves ànsies de llibertat i normalitat amb el passat dolorós al ranxo del desert. Potser en alguns moments l’autora sembla no anar massa al gra, sembla dispersar-se... però no. Catriona Ward té les coses molt clares i a l’igual a La casa al final de Needless Street, aquí, a Sundial, tot està meditat i pensat per convertir-se en un laberint psicològic replet d’elements pertorbadors.

Un thriller que l’autora condueix la mar de bé perquè el lector no sàpiga en quina direcció està viatjant: Si cap al horror sobrenatural, si cap a l’especulació científica o si cap al terror psicològic. Probablement una mica de tots tres.

Alguns comencen a anomenar a Catriona Ward la nova reina del terror. El temps ho dirà però us asseguro que va pel bon camí.

Eloi Puig
18/06/2023