SOMNIS ENTRE ANELLS
(2015)

Jordi Navarri

Editorial:
Universitat de València
(2015)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 285

Fa set anys vaig llegir la primera obra de Jordi Navarri, El cinquè oceà, una aventura sobre l’exploració de la lluna Europa. Navarri és un dels pocs autors que conec hard de la ciència-ficció en català doncs apropa al lector a les especulacions més realistes i tècniques. Aquella novel·la era més que correcta però pecava de no posseir una vessant massa literària: Un argument linial i poc desenvolupat, personatges freds, manca de tensió etc…

Ara, vuit anys més tard (com passa el temps), m’ha arribat a les mans Somnis entre anells, guanyadora del VIII premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Científica, una novel·la més ambiciosa ambientada al mateix univers i que transcorre uns dècades posteriors als descobriments efectuats a la lluna Europa. En aquesta ocasió l’autor ha volgut integrar una trama més elaborada que per una banda ens obrís els ulls al sentit de la meravella tot explorant el sistema planetari de Saturn – i particularment la seva lluna més gran Tità- sempre sota una perspectiva divulgativa, propera al hard; i per altra banda ha volgut introduir elements més pròpis de la literatura soft de la ciència-ficció; més popular, amb misteris, tensió i una història paralel·la als aconteixements científics.

Curiosament aquesta trama paralel·la que es centra en els somnis de dos germans bessons, Ethan i Noah, separats per milions de quilòmetres, és més aviat poc científica i més propera a la creativitat que proporciona treballar dins el camp de la ciència-ficció. La combinació entre la ciència pura i dura i la especulació més fantàstica volcada a que el lector no s’avorreixi és curiosa i certament elegant, tot i que no excessivament efectiva.

La història gira, com deia, entorn a dos germans bessons: Ethan ha patit un accident que l’ha deixat en coma quan realitzava operacions exteriors en una nau espacial, a prop de la Lluna. Noah, també astronauta i reconegut científic, està a punt d’engegar la missió de la seva vida: Cercar restes de matèria orgànica o inclús vida a Tità, una de les llunes de Saturn. L’exploració espacial ha avançat clarament en l’últim segle i després dels fantàstics descobriments a la lluna Europa – que podeu conèixer llegint El cinquè oceà-, la humanitat ha construït bases estables a altres indrets relativament propicis del Sistema Solar, com la lluna Encèlad. Ara el proper pas és saltar a Tità, la única lluna amb atmosfera important de les que componen els satèl·lits de Saturn.

Jordi Navarri segueix utilitzant llenguatge tècnic però assequible per descriure el viatge pel nostre Sistema Solar i l’exploració dels seus satè·lits. És un llenguatge de caire divulgatiu de manera que acabes aprenent molt sobre les esmentades llunes. En aquesta novel·la, com deia, també s’ha esforçat a construir una trama paralel·la que pugui mantenir al lector en tensió però crec que encara li costa moure’s amb fluidesa en aquesta part. Els personatges, segueixen sent un tant insípids, i els diàlegs molt acadèmics, amb poca desinvoltura. Per altra banda la trama de misteri és feble, i tot i que al començament sembla prometre, al final es nota

incrustada amb calçador. El fet que l’autor, en els darrers capítols de la novel·la, hagi d’aturar els esdeveniments del llibre – i per tant, la seva fluïdesa- per introduir de forma un tant artificial un capítol de 20 pàgines (Els incidents de Yellowstone) perquè el lector entengui el que succeirà a continuació… no em va agradar. Vaig trobar-ho de manca de previsió. Cert és que de quan en quan trobava capítols sensers poc integrats a la trama on s’explicava cap on s’havia dirigit la humanitat en determinats àmbits (medi ambient etc…) però en aquest cas l’he trobat exagerat especialment perquè el lector sense aquesta informació no és capaç d’entendre la causa d’alguns fets misteriosos que han patit els protagonistes.

Vaja, que el petit misteri que envolta certs accidents dels astronautes etc, es desvetlla de forma poc creïble. En aquest aspecte l’autor no ha estat massa acurat. Però és que el final del llibre topem amb una altra sorpresa majúscula que resol de certa forma els enigmes relacionats amb els somnis del astronautes… però deixant portes obertes. Això em fa pensar que un dels problemes que veig a la novel·la és la poca transparència del seu objectiu. No sabem ben bé si Navarri ens proposa una novel·la d’exploració, de contactes, de noves formes de comunicació… o si una mica de tot plegat. Però aquesta indefinició li passa factura crec.

Somnis entre anells, és una obra eminentment divulgativa, amb una prosa eficient i propera a la ciència-ficció hard però amb guspires que ens mostren l’intent de l’autor per elaborar també una trama que s’allunya dels tecnicismes per captar millor l’atenció del lector. L’intenció s’agraeix i demostra que Navarri vol evolucionar en la profunditat de les seves novel·les però el resultat tot i que correcte, s’allunya d’un notable precisament pels aspectes que encara necessita treballar més a fons: Trama i personatges.

Pels que busqueu Ciència-ficció hard en català, aquest és el vostre autor, però a l’igual que li passava a Arthur C Clarke (un autor amb grans idees però amb poc carisma literari), en la meva modesta opinió crec que Jordi Navarri ha de continuar la seva evolució en els àmbits que esmentava anteriorment. Perquè el dia que sàpiga combinar a la perfecció el llenguatge tècnic d’aquesta ciència-ficció dura, amb una trama realment addictiva i amb personatges entranyables, tindrem un autor amb un univers immens per explotar i per oferir-nos.