EL SOMRIURE
D'UN ECO
(20013)

Jordi Gimeno

Editorial:
Pagès editors
(2013)

Col.lecció:
Ciència-ficció

Núm: 26

Pàgines: 264

Qui havia de pensar que les noves tecnologies i especialment l’auge de les xarxes socials hagués donat tanta inspiració als autors. Quan semblava que la ciència-ficció començava a encarcar-se en les velles temàtiques de sempre els senyors de facebook, twitter i totes les xarxes d’internet que componen aquesta nova forma de comunicació global, han vingut al rescat, qual una musa a l’aguait d’ajudar al seu escriptor preferit.

A poc a poc van proliferant els relats i històries relacionades amb la manipulació de la immensa informació que anem deixant a la xarxa. Fa poc en alguna de les distopies integrades al volum Mañana todavía, també es parlava d’aquest tema, per exemple. Televisivament potser els millors exemples són alguns dels episodis de la sèrie Black Mirror o també de la sèrie Person of interest on una màquina programada per evitar atacs terroristes recull tota la informació de la xarxa i mira de preveure morts tant a gran escala com de les persones no vinculants per la seguretat del país.

Però anem més a prop de casa. Jordi Gimeno també ha tingut la valentia d’endinsar-se en aquesta nova font d’inspiració, en aquesta riquesa per ara inesgotable d’idees que ens proporciona la xarxa. La seva premissa bàsica és genial: Un cop una persona mor, totes les seves vivències a la xarxa (correus electrònics, trucades, fotos, vídeos...) es reagrupen en un codi i es deixen a disposició de qui vulgui pagar per continuar mantenint una relació – telefònica- amb la persona desapareguda. Es creen “ecos” de la persona, del que va ser un ésser viu perquè continuï interactuant en funció de la informació recollida. Tant poden ser uns anys o per sempre, tot depèn de les voluntats dels vius i de les seves butxaques. Arran de les problemàtiques ètiques que van sorgint i els delictes de tràfic d’ecos es crea una ecopolicia que persegueix els crims o estafes relacionades precisament amb la manipulació i venda d’ecos.

Fins aquí tot correcte. Notable pel Jordi Gimeno. A partir de la idea base però cal construir una història i desenvolupar-la. En aquest sentit l’autor ha escollit una trama que s’acosta a la novel·la negra – bona elecció per aquest tipus d’elements amb que està jugant l’autor- però la recreació dels escenaris, personatges i en segon terme l’argument no m’han semblat prou cohesionats. Pel que fa a l’escenari, aquest no es troba molt perfilat: Sembla que la Terra ha patit moltes desgràcies naturals i ara la major part de la gent viu reclosa en ciutats hermètiques perquè la vida a l’exterior és complicada degut al clima. Un escenari interessant però que no intervé per a res en la trama de la novel·la. Sobre els personatges dir que no estan molt perfilats i que s’allunyen de l’empatia amb el lector. Potser el fet que l’autor defugi completament els diàlegs –excepte en les converses telefòniques amb ecos- fa que no sapiguem ben bé com és el tarannà dels personatges, bé, del protagonista únic que narra la història en primera persona: El detectiu d’ecopolicia Guiu Montal.

Sí en canvi que Gimeno posseeix una prosa eficaç, que ens narra una història amb bones maneres i un bon nivell literari, però que contrasta amb un argument feble o més aviat poc intrigant. El fet que els objectius de la trama no es desvetllen fins ben entrada l’obra – una vuitantena de pàgines almenys- i que en aquest feble inici només pren interès saber més sobre els ecos i la tecnologia que els fa possibles, són elements que no ajuden a mantenir una tensió al llibre i l’interès se’n ressent.

El fet és que tenint en compte que la història promet, i que durant el nus d’aquesta sembla portar-nos a un objectiu, encara que sigui sense massa dinamisme, la trama argumental no m’acaba de convèncer i la trobo una mica desaprofitada. Sense ni molt menys ser una mala història, no li he trobat prou elements per què em resulti estimulant. Interessant sí, però poc apassionada. Suposo que Gimeno va crear la història amb la decisió d’abocar-la a un final sorprenent. I en certa manera així ha estat. El final és digne i sorprèn però, almenys en la meva modesta opinió, et deixa amb la sensació que necessita quelcom més.

La novel·la és un bon salt de la ciència-ficció catalana per acostar-se a gèneres més afins als temps que corren. Jordi Gimeno demostra capacitat sobrada per escriure la novel·la però li manca un argument més de pes o una interactuació de personatges més amena. Tanmateix, recomanada per qui vulgui introduir-se dins l’increïble món de la creació dels ecos, aquesta mena d’intel·ligències artificials condicionades i manipulades per l’home, però que potser un dia deixaran de ser-ho. Les possibilitats són fascinants i El somriure d’un eco n’ofereix un bon grapat d’elles.

Eloi Puig, 30/09/14