LA TERCERA CARA
DE LA LUNA
(2015)

Ángel Luis Sucasas

Editorial:
Ediciones Nevsky
(2015)

Col.lecció:
Fábulas de Albión

Núm: 11

Pàgines: 263

Aquesta és la quarta antologia que llegeixo de mans d’Ediciones Nevsky i l’experiència prèvia al respecte ha evidenciat que puc estar tranquil perquè mai m’han decebut. És més: Tant la Karin Tidbeck, la Nina Allan com l’Anna Starobinets m’han complagut molt, acostant-me relats de gènere fantàstic diferents, concebuts per fer pensar al lector i no només per entretenir-lo. Ángel Luis Sucasas és el primer autor masculí (si exceptuo a Lovecraft) que he llegit dins Nevsky i també puc afirmar que es troba a l’alçada de les noies en nivell qualitatiu i d’imaginació.

La gràcia d’una antologia tan personal com La tercera cara de la luna és que explora racons del fantàstic que per una raó una altra costa que es publiquin al nostre país. El lector s’endinsa en el fantàstic sovint perseguint la fantasia èpica i heroica però oblidant-se del surrealisme, el terror subtil, la distopia fantàstica, els mons onírics o les implicacions divines e els afers dels homes. Com ja haureu endevinat, estic resumint, barroerament, alguns dels temes que podem trobar a la present antologia.

El començament és immillorable amb “El cuento de la Dama Blanca” una revisió extrema del mite del licantrop. Un conte ambientat a la Rússia profunda en una família de d’homes llop que en un moment donat es veuen obligats a adoptar un nen orfe després de matar els seus pares. Un relat que combina la sensibilitat amb la violència visceral, els cànons de la tradició marcada pels clans d’homes-llop amb escenes pròpies del crim contemporani. Tota una troballa, escrita de forma intensa però també amagant molta delicadesa. Excel·lent.

Però si aquest relat ens oferia una entrada més o menys esperada al món fantàstic de Sucasas, el segon conte comença a trencar motlles i s’allunya d’aquesta fantasia terrorífica a la que estem més acostumats. “El último amanecer” té una estructura de puzle, quasi de fix up on se’ns desvetllen estranys fenòmens que van ocorrent per tot el món. Cada història – de no més de dues pàgines- ja de per sí és una petita joia doncs aquí més que mai es demostra el valor d’un escriptor quan amb poques línies és capaç de perfilar una personalitat d’un personatge o descriure amb total claredat una escena que a priori sembla poc enfocada. Sucasas fa un exercici tal que em recorda al gran Frederic Brown i els seus contes curts. Tot plegat per desembocar en un final demolidor, fantàstic, apocalíptic, absurd fins i tot. Però que li dóna una visió estranya i fascinant a un conte que es mereix ser degustat i rellegit.

“Por tí” és un relat oníric, un viatge astral a les profunditats de la ment, amb reminiscències sobre la mort i la pèrdua d’éssers estimats. El curiós del cas és com l’autor planteja aquest escenari: En mig d’una conversa informal i uns ritus de preparació, de forma molt casolana, quasi entranyable. Un conte curiós.

Els dos contes que segueixen tornen a trencar esquemes. “El ocaso de los sueños” és una revisió de la pura fantasia èpica realçada a nivells difícils de descriure. Una era pre-humana però que podem entendre per tractar de temes tan nostres com la venjança, la guerra, l’odi o l’amor. Una barreja escrita per no deixar indiferent, no tant per l’argument de rerefons sinó per les exaltacions i els escenaris que ens proposa l’autor. Interessant.

No se si algú abans havia encunyat aquesta expressió que diré ara, però crec que és la que li millor li escau: “Más allá” és fantasia hard. Sí, un argument èpic, salvatge, extrem. També posseeix una visió de mires inabastable, quasi infinita sobre l’eterna batalla entre el bé i el mal, amb pinzellades de ciència-ficció pel mig. Però és un conte dur, espès, difícil de digerir, que et trasllada a unes realitats impossibles de definir amb precisió. L’autor es mou amb elegància però sense aportar cap regla, cap lloc on el lector es pugui agafar per no abocar-se dins aquest remolí de realitats i temps en què es veu immers el conte. M’agrada pel punt que és fascinant però em desconcerta per la manca de referències on poder subjectar-nos mentre llegim. Fantasia hard, recordeu el concepte.

A “La sonrisa y el reflejo” s’hi juga un joc de miralls i de realitats que no m’ha acabat de quallar. Una prosa eficient al servei d’un conte massa confús pel meu gust sobre la recerca de la pròpia identitat.

Deixant de banda aquests tres darrers contes complicats -en el sentit que demanen una atenció especial del lector-, “La ofrenda” és com un glop d’aire fresc, El seu començament és sublim: un pare pertorbat ofereix una ofrena a una deïtat de la ciutat i comença a explicar el calvari que ha passat per arribar fins allí, compaginant el passat i el present, esperant una resposta, un senyal que és escoltat. Un conte que mereix un excel·lent però que té un final massa sobtat; li manquen algunes línies més, algunes paraules més clarificadores que el sentenciïn degudament.

“El día que dije no a un imperio” també sembla un conte que a priori ens porta per senders coneguts i palpables però que de cop es va tergiversant per mostrar-nos realitats que no percebíem. Molt ben narrat, ens conta la història d’un home, un pobre desgraciat que viu a la seva parcel·la atorgada i d’on no pot sortir – ens movem en una elevada ambientació distòpica- i que un dia es troba el cos d’una noia bellíssima. També aquest conte, com deia, de cop es torça per què la fantasia aflori pels quatre costats. Potser un pèl massa innocu al final pel meu gust.

Un altre dels meus relats preferits és “La despedida”; una història de les que mataries per saber-ne més. L’escenari: Un futur desconegut on una tribu de nens viu com a màxim fins als setze anys, data en la qual són portats al bosc. Uns nens que han hagut d’aprendre a defensar-se dels Pàl·lids, que cobren vida al capvespre, un món on els nens neixen com per art de màgia de les plantes del bosc. Una història d’amor i una transformació que en l’escena final em fa recordar alguns dels moments més memorables de Fins i tot els Déus d’Asimov. Com deia, excel·lent per pertorbador, misteriós i inversemblant. Tant de bo un dia sigui la base per una novel·la.

Canviem radicalment d’escenari i trama argumental ens topem amb “La llamada del cazador”, una petita epopeia de la filla d’un cap d’una tribu que un dia comet un pecat mortal al veure com la seva mare jeu amb el seu pare mort – que ve un cop al més a visitar-los- Una història de xamanisme i profecies que vol obrir la ment a l’altra vida de forma força ben trobada.

Tornem a les divinitats i les seves influències sobre la nostra vida terrenal amb “Omeyocán”, una història contemporània sobre matances de narcos en algun lloc aïllat de Llatinoamèrica – però que ha d’estar lligat a la cultura maia lògicament-. Com deia, una massacre provoca que el Déu Omeyocán a través d’un avatar humà, prengui partit. Sang i fetge, violència i mala llet.

Els darrers dos contes són aportacions poc desenvolupats al meu entendre: “El mago del doble cuerpo” és una aventura poc clara sobre un artista que és dues persones alhora. Massa per mi. I “Máscaras” és una representació totalment surrealista amb traços de terror sobrenatural. Poc interessant.

La tercera cara de la Luna compleix amb les expectatives d’esdevenir una molt bona antologia fantàstica, aplicant aquest concepte de forma àmplia de manera que trobem molts aspectes del gènere més que inquietants, alguns dels quals valdria la pena explotar més a fons. La fascinació és prou gran perquè fins i tot, tot allò que no entenem per no posseir una ment prou oberta ens faci reflexionar mínimament sobre el fantàstic que s’amaga darrera l’èpica tradicional.

Molt bé com sempre, l’edició de Nevsky Ediciones que ens continuen oferint productes de qualitat que difícilment el gran públic sàpiga apreciar.

Eloi Puig. 20/03/2015